‘Àngels a Amèrica’, un retrat de l’esclat de la SIDA

És l’obra més coneguda de Tony Kushner, la dirigeix David Selvas al Lliure, i mostra l'abansonament dels malalts en l’Amèrica de Reagan

 

Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco

El Teatre Lliure, sota la direcció de David Selvas, recupera una de les obres contemporànies més importants i amb més ressò de finals del segle XX, Àngels a Amèrica. L’original ha complert vint-i-cinc anys i ha esdevingut un clàssic contemporani tot i que el temps no passa en debades i moltes de les situacions  que se’ns mostren avui ja no ens trasbalsen ni ens provoquen de la mateixa manera. L’obra està configurada com un díptic, amb dues parts, S’acosta el mil·lenni i Perestroika. Es poden veure de forma separada, malgrat que resulta molt més interessant accedir a l’obra sencera. Es representen en dies alterns, llevat del dissabte, en el qual es pot seguir l’obra completa, la qual, això sí, ha estat reduïda en extensió per tal de resultar més assequible.

Tony Kushner, dramaturg i guionista, va aconseguir el Pulitzer amb aquesta obra de teatre, sorprenent i innovadora. Ell mateix va fer el guió per a una famosa minisèrie televisiva, de sis capítols, amb actors com Al Pacino i Meryl Streep que s’ha pogut veure tan sols un dia, i sencera, a la Filmoteca. Seria interessant poder-la recuperar de forma més pausada i  fragmentada, tal com va ser pensada per l’autor, ja que entomar tres-cents seixanta minuts de cinema és una mica excessiu. I estaria molt bé que algun canal de televisió ens l’oferís en el format triat per l’autor. De la mateixa obra n’existeix una versió operística. I, encara més, a casa nostra Àngels a Amèrica compta amb la seva mitologia particular, lligada a la posada en escena que va fer Josep Maria Flotats i que va inaugurar el Teatre Nacional, que encara no estava acabat, motiu pel qual el muntatge es va fer a la Sala Tallers.

Era el temps del pujolisme, encara ens escandalitzava, més o menys, veure imatges amoroses entre homosexuals i el tema de la SIDA inquietava perquè  no se sabia quin abast arribaria a assolir. La malaltia va afectar molta gent, entre la qual una bona part de persones relacionades amb el món del teatre català. Ja d’entrada es va criticar, per  exemple, no haver inaugurat el Nacional amb l’obra d’un autor català. Flotats va tenir diferents problemes amb la gent de la professió i amb la Conselleria de Cultura i va durar poc al Nacional, per això tan sols es va poder veure, en aquella ocasió, la primera part de l’obra teatral. El cas de Lluis Pascual ha revifat els condicionants i servituds del nostre teatre. Tot plegat seria, ben bé, doncs, una altra història digna d’escriure’s i representar-se. L’obra es va dur, fins i tot, a Madrid, en català i amb subtítols, cosa que avui potser seria complexa i més difícil.

El nou muntatge és molt diferent del de Flotats, compta amb els mitjans tècnics actuals però compta també, com en aquella ocasió, amb un planter de magnífics actors i actrius. Pere Arquillué, qui en aquella ocasió feia el paper de Louis ara broda el personatge barroer, però ple de matisos, de Roy Cohn, un personatge real, tot un símbol de l’Amèrica més rebutjable i hipòcrita. L’obra és força coral, malgrat que tot gira a l’entorn del jove malalt de SIDA Prior Walker, interpretat de forma excel·lent per Joan Amargós. Una bona part dels actors i actrius fa diferents personatges, fins i tot de sexes diferents, aquesta va ser, de fet, la proposta de l’autor. Tot i que l’equip és de gruix, l’experiència i la grapa d’Arquillué, i l’atractiu pervers del seu personatge, fan que esdevingui el centre d’atenció en totes les escenes on apareix.

L’obra, dramàtica, compta amb trets fantàstics i d’humor intel·ligent i pot sorprendre a qui no la conegui o no en tingui referències. Més enllà del seu contingut ha assolit un valor simbòlic, gairebé mític, i no és estrany que es recuperi avui, quan la presidència de Trump, qui va comptar, de jove, amb l’assessoria de Cohn, ens torna a neguitejar i gairebé ha esdevingut  fins i tot una caricatura perillosa de gent com Reagan o Bush. El VIH s’ha controlat, més o menys, i l’homosexualitat, a les societats occidentals, gaudeix d’una acceptació social que fa vint anys encara  estava a les beceroles. Però així com l’esclat d’aquella epidèmia imprevista va mostrar-nos a tots l’abast de la fragilitat humana avui ens trobem de nou en un moment inquietant, amb el ressorgiment de idees totalitàries i un retorn a un conservadorisme que es manifesta, també, en la vida quotidiana. Les epidèmies poden ser de caire molt divers, també morals o ideològiques.

David  Selvas és un més dels actors i actrius de casa nostra que han entomat amb coratge i grapa el repte de la direcció escènica. Hi ha detalls de la posada en escena que poden resultar discutibles, com ara alguna servitud relativa a l’efectisme de determinats fragments, algunes opcions millorables en la traducció  del text o l’excés dels recursos audiovisuals.  No és una obra gens fàcil de muntar i permet lectures i escenografies diferents. En tot cas  es tracta d’una obra que cal veure i conèixer, no fos cas que haguéssim d’esperar vint anys més a tenir-ne una nova versió. El conjunt d’actors i, en general, tot l’equip que ha fet possible el muntatge, més enllà de gustos personals sobre el conjunt i el resultat, mostren el bon moment del teatre fet a casa nostra, malgrat les crisis i els problemes puntuals o conjunturals. Imprescindible, vaja.

 

______

Àngels a Amèrica / Teatre Lliure (Plaça de Margarida Xirgu) / Text: Tony Kushner / Direcció: David Selvas / 2 hores i 10 minuts per peça / Fins el 25 de novembre de 2018 /  www.teatrelliure.com

Categories
DramaESCENA
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES