Racons de París i la memòria

‘Records dorments’ és el primer llibre de Patrick Modiano després de guanyar el Premi Nobel de Literatura, i en ell manté el seu estil
records dorments patrick modiano (1)

 

Álvaro Muñoz. València / @AlvaroMunyoz

Com amb qualsevol premi Nobel, de Modiano pots escoltar afalacs i crítiques ferotges. Et poden dir que sap representar com ningú allò que cap altre fa, que descriu l’oblit, la fugacitat i el pas del temps, i que ell ha marcat un punt d’inflexió en tots aquests aspectes de la narració. Altres, per contra, el titllen de repetitiu, de restar estancat en un estil i no evolucionar. Amb tot i això, i després de les lectures de Dora Bruder i En el café de la joventut perduda. em retrobe amb aquest estil tan peculiar de l’escriptor francès, concís i detallista, que mentre fa una simple descripció aconsegueix transportar-te a l’interior del personatge. Una de les virtuts d’aquest és l’explícita psicologia que dibuixa dels personatges, molt marcada, gens tòpica, i que causa cert apropament del lector cap als protagonistes de l’obra.

Una aposta atrevida, la de Proa i Anagrama, publicant narrativa breu quan la brevetat és quelcom gairebé descatalogat, malgrat que molts cops és exquisit. Així, en 112 pàgines Modiano es transporta fins a la pell de Jean, el protagonista, per a rememorar la París de la seua joventut. D’aquesta manera, les sensacions i les emocions cobren un paper fonamental durant tot el recorregut del llibre. Endinsant-nos-en, la narració és la típica que escoltes quan parles amb els avis, recorden (i obliden) carrers, indrets i comportaments, fent una preciosa i apreciada comparació en un interval de temps de 50 anys.

Com a altres llibres de l’autor, veiem la figura de la dona. De fet, el lector seguidor de l’escriptor francès podrà reconèixer noms de dones que es repeteixen. Cadascuna d’elles aporta al relat un caràcter peculiar, diferent però totes elles tenen quelcom en comú: les influències que deixen en el personatge. Mireille Ourousov, Geneviève Dallame, Madeleine Péraud, Madame Hubersen, Martine Hayward i una jove esotèrica de la qual l’autor ens amaga el nom conformen l’elenc femení de l’obra, fent de totes elles personatges molt ben dibuixats, amb un atractiu gegantesc i unes manies que aporten un to humorístic al llibre.

Per últim, destacar una característica de la narració que m’ha agradat molt, i és la sensació de retorn, narrar en passat i rememorar d’una forma fidedigna. Una de les coses que més m’ha agradat és aquesta, l’alt grau de realisme. L’autor no conta esdeveniments de fa 50 anys fil per randa sinó que –com qualsevol persona—té divagacions, imprecisions i espais buits que el temps esborra.

 

_________

Si t’interessa aquest llibre, et poden interessar aquests altres:

Categories
LLIBRES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES

  • Corazón que ríe corazón que llora Maryse Condé

    Un present en discòrdia a la recerca dels propis orígens

      Sheila Franch. Barcelona / @franch_sheila Maryse Condé (Pointe-à-Pitre, 1937) ens introdueix així en el seu relat autobiogràfic impregnat d’empremtes que l’han marcat profundament: “M’agrada pensar que el meu primer...
  • Moonglow Michael Chabon

    Memòria i ficció

      Marta Planes. Lleida / @martaplanes Eclipsat per noms més mediàtics com Jonathan Franzen o David Foster Wallace, Michael Chabon és un dels narradors nord-americans amb una imaginació més...
  • el monjo del mont koya izumi kyoka

    El bosc fantàstic de Kyōka

      Manel Haro. Barcelona / @manelhc Segurament aquesta no és la primera vegada que dedico unes paraules en aquesta pàgina a parlar de la magnífica feina que està fent...
  • john updike la granja

    Una mare castradora

      Manel Haro. Barcelona / @manelhc Feia temps que tenia pendent llegir alguna novel·la de John Updike, tècnicament un dels grans autors estatunidencs del segle XX, que juntament amb...