Les fotografies de Xavier Miserachs a La Pedrera

Fins el juliol es pot veure aquesta exposició de les imatges que va captar el fotògraf català i que retraten la segona meitat del segle XX
Xavier Miserachs. El Born, Barcelona, 1962
Xavier Miserachs. El Born, Barcelona, 1962

 

Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco

Fins a mitjans de juliol es pot veure a La Pedrera una exposició antològica sobre l’obra del fotògraf Xavier Miserachs. L’any 2015 se’n va veure una altra, sobre les imatges del llibre Barcelona en Blanc i negre, al CCCB. En aquell moment la lectura que es va fer de l’obra del fotògraf no va acabar de convèncer gens i va rebre moltes crítiques tot i que no se li podia negar una certa originalitat transgressora. Podem contemplar ara 154 imatges diverses, un panorama acurat que ens acosta a un home que va gaudir de la seva professió, va innovar en el món de la fotografia i es va poder guanyar molt bé la vida gràcies a un art que evolucionava de pressa.

La comissària de l’exposició ha estat Laura Terré que ha comptat en aquest cas amb el vist-i-plau de les filles del fotògraf. Les diferents seccions en les quals s’ha dividit la mostra van acompanyades de frases del mateix Miserachs que reflecteixen les seves idees sobre el món de la imatge i el seu significat en un món que canvia de forma accelerada, de manera que, segons el seu propi testimoni, al cap de cinc anys tot sembla ja, antic. Retrobem a l’exposició imatges icòniques, molt divulgades, de la ciutat de Barcelona o la Costa Brava, les més conegudes de les quals en un blanc i negre circumstancial, car el mateix autor ens recorda, en un dels talls del breu documental que es pot veure a l’exposició, que el món és en color i que el blanc i negre estava condicionat per la tècnica inicial i el cost que comportava.

Miserachs va rebre un primer premi als disset anys, va ser un estímul i al capdavall,  a punt de finalitzar-la, va abandonar la carrera de metge, la del seu pare. La fotografia va deixar de ser un joc per esdevenir una professió, amb tots els seus condicionants, també econòmics. Va esdevenir el fotògraf més jove de tot un conjunt de grans fotògrafs catalans, la gran majoria dels quals fills d’un mon privilegiat i benestant i integrants d’aquella mena de glamour barceloní centrat en llocs com el Bocaccio, la imatge del qual va ser la famosa fotografia de Teresa Gimpera, obra també de Miserachs i que es pot veure a l’exposició.

Hi ha molts Miserachs, és clar. Vivim, madurem, evolucionem i canviem. Trobem a l’exposició, des d’aquells inicis dels anys 50 i 60 amb imatges gairebé narratives, properes al neorealisme, fins a la tasca del fotògraf per encàrrec que treballa per a publicacions emblemàtiques de l’època, Triunfo, Interviú, Gaceta Ilustrada, i que forneix l’acompanyament imprescindible per a reportatges de gent com Delibes o Haro Tecglen sobre fets com el Maig del 68 o la Primavera de Praga. O que col·labora amb Vargas Llosa, per a conformar el famós llibre Los  cachorros.

Miserachs va poder viatjar molt i va donar una mirada pròpia a la història del seu temps. Causa una certa nostàlgia comprovar el gruix de gent de categoria que col·laborava en tantes bones revistes de la transició, que van tenir una durada relativament breu i que posaven a l’abast de tothom aquells reportatges i aquelles imatges. El fotògraf rebutjava que el titllessin d’artista. Es defineix com un suscitador d’imatges, un observador de la realitat que sap, però, que allò que està fent és una professió seriosa i no pas una afició interessant i divertida. Va poder conèixer a fons allò que es cuinava en el món de la fotografia europea, americana, com ara l’obra de William Klein.

El declivi de les revistes il·lustrades comportarà per a Miserachs algunes dificultats econòmiques però compta amb sortides com ara el món de la moda, la publicitat, l’esport. Miserachs es va dedicar també a escriure. Fulls de contacte, unes memòries personals, publicades el 1998, va rebre el premi Gaziel. Així mateix va escriure reflexions diverses sobre la seva professió. Es percep en el conjunt de la seva obra el respecte per la gent, un sentit de l’humor molt personal i que evidència el seu gaudi amb la feina i amb la vida en general. La gent, individualitzada o en grup, és la gran protagonista del gruix de la seva obra. Tenia una gran habilitat per endegar una mena de collages visuals que palesen el contrast entre realitats que conviuen i s’interrelacionen.

Les imatges de La Pedrera es presenten de forma austera, són, de fet, còpies acurades en paper fotogràfic, les podem contemplar exposades amb un marc modest i sense vidre. S’agrupen en unitats temàtiques, en trobem de molt conegudes i d’altres fins i tot inèdites. Per motius una mica sentimentals crec que s’ha donat més rellevància a la seva obra en blanc i negre que no pas a la que va fer en color, reportatges inclosos, tot i que Miserachs no separava una cosa de l’altra. El món real és en colors però tenim una certa tirada a valorar allò que ens provoca més nostàlgia.

Podem veure a la mostra projeccions de tres de les sèries elaborades per a la premsa gràfica sobre el Maig del 68 a París, la Primavera de Praga i la Marxa Verda al Marroc. Miserachs va morir de forma prematura, considerant, és clar, les expectatives de vida del present. Tenia seixanta-un anys i hauria pogut fer moltes coses més. Segons el seu testimoni, al vídeo on es mostren fragments de diferents entrevistes que se li van fer, es va divertir molt, cosa que dona a tot el conjunt un component optimista i alegre.

En alguns casos Miserachs i d’altres fotògrafs de l’època contemplaven el món de la mateixa manera que la gent benestant baixava a divertir-se al Paral·lel, com espectadors privilegiats. La gran majoria de persones en aquells cinquanta i seixanta de les seves primeres imatges icòniques no tenien ni tan sols màquina de retratar, per tant aquella visió del passat serà sempre parcial i condicionada. Cadascú és fill del seu temps i de les seves circumstàncies. I de la seva educació i context. Això no treu mèrit a la tasca feta. Gràcies a tots ells podem comptar amb una visió força acurada d’un passat que tenim tendència a idealitzar.

Les imatges són diferents segons qui les contempla. Les circumstàncies actuals, per exemple, palesen el masclisme de l’època i el molt que en resta en el món d’avui en sectors com ara la publicitat. Escoltava a l’exposició els comentaris d’un grup de dones grans com jo i incidien en aquest aspecte. Imatges que en determinat moment podien haver-nos fet fins i tot gràcia, el brètol ficant-se amb una noia jove o els limpiabotes de la Rambla contemplant de forma inquietant dues noies treballadores, gairebé adolescents, avui, evidentment, ens ofereixen noves lectures, passa com amb la literatura i l’art en general. També els contrastos entre el glamour del Bocaccio i les models estilitzades amb una realitat sovint galdosa se’ns fan més evidents, així com les visions turístiques d’una Costa Brava en procés d’explotació intensiva.

És aquesta una exposició imprescindible per copsar l’obra global de Miserachs, més enllà d’aquelles fotografies a les quals s’ha donat més difusió i que ja formen part del nostre imaginari individual i col·lectiu. El món de la imatge ens està oferint, en aquests darrers temps, un munt de mostres interessants i sembla que cada dia es valora més aquest art -o com en vulguem dir- que ens ajuda a entendre una mica més el món, la gent i la història.

 

________

Xavier Miserachs. Epileg imprevist / La Pedrera (Passeig de Gràcia, 92) / Fins el 15 de juliol de 2018 / Preu: 4 euros / www.lapedrera.com

Categories
ARTFotografia
Sense comentaris

Deixa una resposta


ALTRES ARTICLES

  • ART

    Els peixos de l’africà Kobina Nyarko arriben a Sitges

      Manel Haro. Barcelona / @manelhc Aquests dies, la galeria d’art de Sitges Out of Africa exposa l’obra de Kobina Nyarko, un pintor nascut i resident a Takoradi (Ghana)...
  • ART

    Els faraons de l’Antic Egipte

      Manel Haro. Barcelona / @manelhc Deixar-se seduir pels misteris, l’art i la història de l’Antic Egipte és apassionant. Ens fascina descobrir els seus rituals, les seves creacions, la...
  • ART

    Un recorregut pels dibuixos i les històries de Disney

      Manel Haro. Barcelona / @manelhc El món de l’animació en el cinema ha evolucionat molt. Ara, la tecnologia permet fer autèntiques meravelles que anys enrere ens haguessin semblat...
  • Detall de 'La prostituta a prop de la Place d'Italie'. Brassaï
    ART

    El París de Brassaï

      Manel Haro. Barcelona / @manelhc A Barcelona coincideixen aquests dies diverses exposicions de fotografia de primer nivell. A la Fundación Mapfre, Brassaï; a La Pedrera, Xavier Miserachs; i...