Elogi de l’activisme polític

A 'Esperança dins la foscor', l'escriptora estatunidenca Rebecca Solnit reflexiona sobre els èxits, sovint subestimats, dels activistes de base
Rebecca Solnit Esperança en la foscor

 

Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco

Rebecca Solnit, escriptora nord-americana nascuda l’any 1961, fa en aquest llibre una defensa de l’activisme polític i reivindicatiu del present. En aquest sentit el títol és ben explícit, ja no tenim la fe cega dels revolucionaris del passat, sabem que no assoliren un món perfecte però el cert, com Solnit manifesta, és que cal mirar la història en perspectiva i reconèixer com moltes coses han anat canviat, i molt, gràcies a la solidaritat de la gent i a les seves lluites a favor de la justícia. Encara més, l’important, com en tantes coses, és el camí i no pas el seu final.

L’autora fa un repàs per tot un munt de fets i situacions contemporànies, és evident que sovint no s’ha aconseguit el que es pretenia, l’aturada d’una guerra, per exemple, però els moviments que ha generat la protesta han contribuït a canvis de mentalitat importants. Moltes coses han evolucionat gràcies als moviments socials, la situació de la dona, el respecte per l’homosexualitat, la valoració de la pau per damunt de bel·licisme o dels patriotismes destructors, el respecte per la natura…

És fàcil caure en el desànim, però en el camp, per exemple, de l’ecologia, s’han recuperat espècies gairebé extingides i paisatges absolutament malmesos. Internet és una font d’informació amb molts aspectes positius. El pitjor que podem fer és defugir l’esperança i situar-nos en una passivitat estèril. El nivell de vida ha augmentat força, fins i tot en països pobres, la globalització econòmica té aspectes lamentables però també en té d’altres que cal reconèixer com a esperonadors de canvis i intercanvis a tots nivells. No estem satisfets, és clar. Cal mirar enrere i apostar pel futur, encara que sigui un futur impenetrable. Mai no podem saber què pot passar. Per tant, sempre podem caure en la insatisfacció però existeixen un munt de causes diverses per les quals lluitar, siguem on siguem. La vida és un risc i és relativament fàcil caure en prediccions apocalíptiques que qualsevol revisió seriosa del passat pot matisar i rebatre.

L’esperança és absolutament imprescindible, però l’esperança sense lluita no porta enlloc. Les males notícies semblen vendre’s millor que no pas les bones, qualsevol persona del nostre context que pogués contemplar el nostre present i els nostres nivells de vida no entendria determinat fatalisme instal·lat entre nosaltres. Els assoliments seran temporals, incomplets, estantissos. Però cal celebrar els petits èxits que obre camí vers una societat més justa i humana. Les nostres revolucions personals i col·lectives ens situen en un món possiblement millor que l’anterior però potser molt allunyat de qualsevol somni de pau universal.

Rebecca Solnit ha begut en moltes fonts, cita fets, personatges, escriptors, polítics, reflexions diverses. Alguns dels assoliments que menciona en aquest llibre no han estat allò que n’esperàvem però el missatge és clar, cal seguir lluitant pels valors que voldríem veure respectats a tots nivells i a tot arreu. Aquest llibre és important, ja que se situa en una visió optimista de la vida i de la societat. Sembla que quan menys fred i gana passem més ens enfonsem en una mena de pessimisme recurrent. Encara ens movem en esquemes antics, esquerra, dreta, política de partit, progressisme estèril. La queixa és constant i ens perdem entre xerrameca i en divisions absurdes. El cert és que sovint aspectes negatius n’han generat de positius, un exemple proper seria el de la celebració del cinquè centenari del descobriment d’Amèrica, molt contestat pels indígenes d’aquell país i per la població negra els avantpassats dels quals van ser esclavitzats.

Aquella commemoració refusada va generar complicitats, coneixement, valoració de la identitat, solidaritat, en definitiva. Pensar d’entrada en el previsible fracàs de la nostra lluita per bones causes és, de fet, una excusa que tan sols consolida privilegis. L’esperança, l’únic que es va conservar de la mítica caixa de Pandora, ha de ser el nostre motor d’actuació. L’esperança és una aposta pel futur però a nosaltres ens serveix per a l’optimisme del present. L’esperança ens fa sentir bé, actuar seguint els nostres valors ens forneix autoestima i ens fa més alegres. Un sant trist és un trist sant, ens deien, fa anys, a les escoles religioses. Vam entendre que calia passar d’allò local a la globalitat però potser ara ha de ser a l’inrevés, la vivència de la globalitat ens portarà a actuar en el nostre entorn proper, més visible i agraït que no pas qualsevol utopia inassolible.

Aquest és un llibre imprescindible per al nostre present, fa un repàs per molts aspectes de la història recent que potser ens han passat desapercebuts, insisteix en la necessitat d’entendre’ns més enllà d’ideologies o tendències i reivindica l’activisme social sense fer volar coloms ni entrar en consideracions excessivament ambicioses. L’important, ja ho sabíem, però potser ho havíem oblidat, és el camí. I això ho podem aplicar a la nostra actualitat més propera.
 

_________

Si t’interessa aquest llibre, et poden interessar aquests altres:

Categories
LLIBRESPolítica
Sense comentaris

Deixa una resposta


ALTRES ARTICLES