El llibre riu de Gonzalo Hermo

Godall Edicions publica 'Celebració', del poeta gallec Gonzalo Hermo, un llibre riu sobre la memòria i la muda

 

Sebastià Portell. Barcelona / @sportellclar

Les poètiques de trencament poden ser molt enganyoses. Trencar és un verb molt transitiu. Què significa, exactament, trencar? Cal conèixer allò que es destrueix, per a superar-ho? Hi ha algú que s’atreveixi a escriure si no és com a resposta? No hi ha trencament més ingenu que el que pensa que talla un fil inexistent, o el que creu que ningú no ha transitat aquell mateix camí abans; d’una altra manera, amb altres mots.

L’obra de Gonzalo Hermo (Taragoña, Galícia, 1987) és un paradigma clar que el trencament reposa de manera necessària en el coneixement, en el reconeixement, en el rebuig i en la superació —no sempre necessàriament en aquest ordre— d’una tradició precedent. El poeta gallec, que després del seu debut amb Crac (2011) ha estat mereixedor, amb Celebración (2014), de guardons com el Premi de la Crítica Gallega i el Premi Nacional de Poesia Jove Miguel Hernández, s’encara a la tradició de la saudade, del plany, de la poesia com a exercici romàntic, i ho fa de manera magistral. Ara, els lectors catalans ho podem constatar amb la traducció que n’ha fet el també poeta Adrià Targa, per al segell independent i incansable Godall Edicions.

Per començar, cal dir que Celebració no és un recull de poemes en el sentit més taxonòmic de la paraula: es tracta d’un poema llarg i fragmentari, o molts poemes que formen una unitat, o una línia discontínua que s’ajunta i es torna a truncar segons el lloc des d’on la llegim. Viu, i viu més, cada vegada que la llegim. És el resultat de, com el mateix Hermo apunta al poema “Contra la saudade”, “pensar en el poema com un riu”. Però no hi trobem, en el riu de Celebració, el flux hegelià que pretén narrar el món com un transcurs, com una continuïtat, sinó justament com una muda lenta i violenta. Un sotrac. Tampoc hi bevem les aigües del Leteu, l’oblit com a maledicció. A Celebració la condemna és precisament la memòria, el llast que cal abandonar per tal de créixer: “Allò que ens fereix perquè muda”. Hermo ho diu en la veu de Gamoneda: “He llegado, por fin; este no es mi lugar, pero he llegado”.

No és, doncs, cap sorpresa que el llibre de contrastos que és Celebració sigui, justament, un dol en carn viva, un dol blau, poesia de la gangrena que comença com un rondó. Hermo hi parla d’ell i ens parla de nosaltres a partir d’un joc subtil de veus i ambivalències —“Al teu llibre sóc jo / però amb la veu com en playback”—, se situa a l’altra riba del riu i ens estén la mà perquè creuem. Hermo plora, s’estripa, enyora inserit en un hivern que sembla que no acaba —“El vent del nord cus el teu verb a aquesta casa”, o bé “No hi ha bellesa sense fred, dius / i jo imagino el teu rostre soterrat en el granís // amb la forma exacta d’un angle de quars // i la llum de gener que t’entra a les ferides”— però està decidit a seguir caminant. S’aferra a una màxima: “No detinguis la mirada en la bellesa de l’incendi”. Malgrat trobar-te en l’horror més àrid del fred.

Celebració, doncs, és una exploració del llenguatge com a via de supervivència bàsica: la molsa, el verdet que es resisteix a confondre’s entre roca i glaç. No debades, “l’escriptura és l’únic present / que camina // riu a través // pautant el seu propi tedi i el seu origen”. La literatura, a diferència de la vida, troba en ella mateixa la pròpia raó de ser, i crema, glaça, fa tremolar. Explota als cossos d’aquells que no s’atreveixen a entrar al riu pel propi peu: “el teu cos entreteixit de llenguatge / brut quan torna de tocar / tots els cossos / d’habitar totes les cases // finit i lleial / a la raó de la seva condemna / a mort”.

El riu d’aquests poemes no és pas una aigua estancada, ni tan sols és res semblant a un transcórrer calmat: Celebració és filla de la pluja torrencial d’un mateix, que tot ho arrasa, que tot ho esmicola, que ho fa tot nou. “És difícil comprendre què passa amb nosaltres mentre tot canvia”, sentencia Hermo des del bell mig de la barrumbada, mentre inventa, paraula per paraula, una nova identitat: “Aquest és el rostre que he triat, / el nom que faig servir quan / avanço”.  El poeta té molt clar el paper pragmàtic, performatiu, del llenguatge, se n’aprofita i ens hi encara, ens hi emmiralla, a cadascun dels seus poemes:

 

“Tens l’edat de la teva pell,

però la memòria és massa vella per entendre-ho.

Repetiré el teu nom quan siguis un altre

per evocar

allò que vaig perdre i estimar profundament.

El llenguatge dura.

Els cossos no”

 

L’arribada d’aquesta Celebració és una de les millors notícies per a la poesia catalana dels darrers anys. No només per la traducció solvent de Targa, en algun punt potser una mica literal però fidel, al cap i a la fi; ni pel brillant epíleg de Sebastià Perelló que l’acompanya, una altra mena de poema riu però en estricta prosa; ni tampoc per la correspondència que s’estableix entre els versos d’Hermo i algunes de les millors veus contemporànies de casa nostra, com l’Antònia Vicens de Fred als ulls, la Mireia Calafell de Tantes mudes, la Míriam Cano d’Ancoratge, els 5 cm (la cicatriu) de Mireia Vidal-Conte o els poemes de molsa i terra d’Anna Gual. No: si l’aparició de Celebració és una festa és per tot allò que resta una cop pensam que l’hem deixat i que ja no ens acompanya. Aquell rossec humit i trist i alegre alhora, el record sense memòria d’un text que ens ha refet: “Es dilueix la llum. / I no queda resta, contorn. // Si de cas / cicatriu”. En un dels poemes més breus del llibre, Hermo afirma que “No temem la mort. // La portem a dins. // Ho celebrem”. Nosaltres, més o menys morts, més o menys memorats, més o menys nosaltres després de xipollejar entre els seus versos, celebrem que hagi arribat. I no ens en queda d’altra que demanar-li que es quedi, que vagi, que vingui, que torni, si us plau.

 

_________

Si t’interessa aquest llibre, et poden interessar aquests altres:

Categories
LLIBRESPoesia
Sense comentaris

Deixa una resposta


ALTRES ARTICLES