Maite Carranza: “Els llibres haurien de formar part de la llista de la compra de les famílies”

L'autora, que segueix triomfant amb 'Paraules emmetzinades' i 'La guerra de les bruixes', publica 'Camins de llibertat'
Fotografia de Manel Haro

Maite Carranza (Barcelona, 1958) és una de les nostres escriptores més reconegudes. Ha publicat més de quaranta títols, entre els que destaquen els de literatura infantil i juvenil, com Frena, Càndida, frena! (Cruïlla), la sèrie protagonitzada per Víctor Lubacuto (Edebé), la trilogia La guerra de les bruixes (Edebé) i Paraules emmetzinades (Edebé). Els seus llibres, alguns d’ells traduïts a diverses llengües, li han suposat importants premis com el de la Crítica Serra d’Or, el Joaquim Ruyra, l’Edebé, el Folch i Torres i el Cervantes Chico. Ara acaba de publicar Calla, Càndida, calla! (Cruïlla) –on segueix explorant els maldecaps i les inquietuds d’aquest personatge adolescent- i Camins de llibertat (Edebé), novel·la juvenil protagonitzada per l’Alèxia, una noia de setze anys que s’enfronta a un passat familiar desconegut mentre viu una intensa història d’amor. Fa la sensació que Carranza no para mai quieta. Riu molt, respon amb entusiasme i se la nota totalment entregada a la tasca d’imaginar i crear. Li agraden els reptes i confessa que prefereix sortir de la seva zona de confort per por a repetir-se. Diu que és bo creure en bruixes i bruixots encara que siguem adults i res en ella fa dubtar-ho, i és que la fantasia l’ha tingut sempre ben atrapada.

 

Manel Haro. Barcelona / @manelhc

Després de tots els llibres publicat, premis rebuts, trobades amb lectors… Quin record tens d’aquell moment en el que escrivies Ostres tu, quin cacau!, el teu primer llibre?

És el record d’un somni i d’una il·lusió que va començar amb bon peu. Hi havia molta voluntat i compromís, perquè les coses no surten perquè sí. Jo crec que les bones històries surten del desig, una ha de desitjar explicar una història i treballar-hi. Per això no és possible escriure per encàrrec o imposició, com per exemple passa quan hi ha modes literàries. Jo només puc posar-me amb allò que em commou, que m’incita, que m’interessa.

Són uns interessos molt variats, si atenem a tota la teva obra…

És que no m’agrada avorrir-me a mi mateixa! Jo, quan era professora, i havia de fer tres classes del mateix nivell, proposava exercicis i activitats diferents per no avorrir-me. Amb els llibres i els guions passa el mateix, no m’agrada sentir-me còmoda en un gènere perquè puc córrer el risc de repetir-me i la literatura i la creació han de ser un continu descobriment, una aventura nova cada vegada. Ara bé, sí que hi ha alguns trets que es mantenen, com l’humor. Però diguem que no m’agrada quedar-me en la zona de confort i de tant en tant miro de fer projectes més arriscats, com Paraules emmetzinades.

Donat que la infància ha canviat molt des que vas publicar el teu primer llibre, tens la sensació de què has d’escriure de manera diferent ara?

Sí, però no només per això, sinó perquè jo també he canviat. Fa trenta anys, per exemple, no hi havia Internet. Tots els nous estímuls que rebem ens van canviant, siguem adults o nens, modifiquen la nostra manera de comunicar-nos. Això fa que la literatura hagi agafat un ritme més àgil. Jo ara no aguanto les descripcions que llegia quan tenia quinze o setze anys. Si ara rellegeixo Juli Verne, em sorprèn que quan era adolescent aguantés quatre pàgines de descripció de com és per dins un submarí sense morir-me de l’avorriment. Ara les descripcions, moltes vegades, es redueixen a dues o tres paraules punyents. I pensa que el món dels guions, al qual m’he dedicat durant 25 anys, també m’ha ajudat molt a l’hora de construir una narrativa més visual o cinematogràfica.

Vas escriure Paraules emmetzinades després de seguir en els mitjans casos de desaparicions que van esdevenir força mediàtics. Tenint en compte que la televisió ens mostra la violència i la crueltat d’aquests successos de manera tan explícita, ¿és fàcil que per als nens la literatura sigui més atractiva que el periodisme sensacionalista?

La literatura va a la recerca dels personatges, les emocions i la realitat que envolta aquells successos. Quan has d’escriure una novel·la sobre un cas real que ha estat molt explotat pels mitjans de comunicació, el que has de fer és reubicar-lo, donar-li un aire diferent i, sobretot, transmetre que el que li passen als personatges li podria passar a qualsevol. I això passa en literatura juvenil, però també en novel·la negra, que és el gènere que millor explora l’ànima humana.

Per què Paraules emmetzinades va colpir a tants lectors de països diferents? 

Pensa que La trilogia de les bruixes va tenir més traduccions que Paraules emmetzinades, per una qüestió de tabús. La divulgació d’un tema com els abusos sexuals està molt reprimit en alguns llocs, prefereixen no parlar-ne. Ara bé, jo he reflexionat molt sobre per què un llibre arriba més que uns altres als lectors. A Paraules emmetzinades crec que la clau va ser que vaig ser molt honesta, em vaig ficar en la pell de cada personatge, que eren molt humans, i vaig evitar l’espectacularitat, les descripcions escabroses. És a dir, no vaig explicar en cap moment com es comet un abús, però sí que el lector podia percebre el desgavell emocional que suposa patir-lo, la sensació d’angoixa, por i fàstic que pateix la protagonista. I un altre aspecte important és que no em vaig dirigir als joves lectors com si fossin tontos. A vegades, per explicar un tema molt dur els escriptors tendim al paternalisme, a donar lliçons morals i a Paraules emmetzinades jo volia dir: mireu, sou gairebé adults i això és el que passa a vegades.

Però hi ha una línia que la literatura juvenil no pot traspassar?

Sí, no et pots passar, però no em demanis on és aquesta línia, perquè és molt complicat d’establir-la. He llegit alguns documents que s’han publicat en llibres explicant casos d’abusos amb detall i trobo que no calia ser tan explícit. Ara bé, aquesta és una qüestió personal, per tant mai no saps on està aquesta línia, no saps a qui ofendràs, perquè això depèn de cadascú.

És fàcil o difícil fer pensar als nens a través de la literatura?

Jo ho intento en tots els llibres, no sé si me’n surto sempre. A Camins de llibertat, per exemple, reflexiono sobre la solidaritat, la fugida de règims totalitaris, la repressió, els refugiats… Però imagina explicar tot això a un nen, segur que pensaria que és un rotllo! Així que els hi expliques a través d’una aventura, d’una vivència personal que ells sí poden entendre. Diguem que jo sé què vull que els arribi, que els impacti, i després miro de transmetre-ho d’una manera entretinguda. La literatura és entreteniment.

Als nens els hi agraden les històries però la història potser els hi fa certa mandra…

Anant a les escoles, en aquests trenta anys d’experiència, he vist que els nens tenen un coneixement molt petit d’història, perquè els temaris no arriben gaire lluny, els pares no expliquen res a casa i els avis potser ja són morts. Alguns no tenen clar si la Guerra Civil és del segle XX o del XIX, si aquí van lluitar nacionals contra nazis o què. Poc a poc la història s’està perdent, s’allunya dels infants. A Alemanya, en canvi, es fan grans esforços perquè s’aprengui història des de petits, ofereixen molta matèria dramàtica basada en la seva pròpia història perquè les noves generacions en gaudeixin.

Què et va fer escriure sobre els camins de llibertat?

Vaig veure que dintre d’una borda de la muntanya hi havia una fotografia d’uns aviadors rescatats a través d’una xarxa de passadors de muntanya en ple franquisme. Aquests aviadors haurien mort en mans dels nazis, però gràcies a l’heroïcitat de la resistència francesa i els catalans, que els van ajudar a passar pels pics de la frontera, van sobreviure i van poder tornar a pilotar els seus avions. Bé, doncs a aquests pilots els va ajudar a passar l’avi del noi que estava a la borda, i des d’aquella mateixa borda era des d’on actuava, i com que l’home era contrabandista, coneixia tots els camins de muntanya.

Apassionant!

En aquella zona del Pallars la Guerra Civil va ser molt dura, amb molta repressió. Per aquelles vies de comunicació hi passaven dues xarxes d’espionatge fonamentals per a totes les estratègies dels aliats. És a dir, les informacions que passaven uns pagesos, potser analfabets, van decidir el destí d’Europa. Era el seu granet de sorra.

La protagonista de Camins de llibertat, Alèxia, descobreix aquest passat dels refugiats durant la Guerra Civil i la Segona Guerra Mundial. Com pot entendre ella la realitat dels refugiats sirians de l’actualitat?

De fet, ella ja parteix de la convicció de què som poc solidaris, de què no estem donant la resposta adequada a aquests refugiats. Aquest és el punt de partida. Ella descobreix que els espanyols mateixos eren refugiats fa vuitanta anys. De totes maneres, al llibre no explico tot el que va passar llavors, com per exemple el que es va viure als camps de concentració francesos, on anaven a parar molts espanyols. Cal recordar que Europa ens va tancar les portes, no ens van donar la resposta que mereixíem. Ara bé, jo intento no donar mai lliçons de res, deixo que els lectors extreguin les seves pròpies conclusions.

Aquest passat l’expliques juntament amb una història d’amor, que no hi podia faltar.

Sí, les històries d’amor mouen a la humanitat. Jo recordo que el director de cinema Joaquín Oristrell deia que a la humanitat la mouen tres elements: el sexe, el sexe i el sexe. Era molt simplista, però també molt real, perquè en essència vol dir que si expliques una història sense implicacions amoroses o sexuals, llavors sembla que el relat està mancat d’emocionalitat. Els nostres nanos també s’enamoren i viuen i volen veure reflectides les seves emocions en els llibres que llegeixen.

Abans deies que la teva trilogia La guerra de les bruixes va tenir un èxit important, dintre i fora d’Espanya. Això et va sorprendre?

Va ser una experiència molt sorprenent, sí, perquè no tenia pensat fer tres llibres. Si ho hagués tingut clar, hauria escrit les tres novel·les juntes, però l’aposta era només la primera, fer un llibre. De fet, vaig tancar una mica la història per si de cas no hi havia segona part. Va ser un èxit sorprenent  i progressiu.

Llegir de jove històries de bruixes, bruixots i mags ens obre uns horitzons i uns paisatges als quals recorrem quan som adults?

Sí, és clar. Jo sóc molt defensora de la literatura fantàstica i quan era nena en llegia molta. Tot això et va permetent veure el món des d’una perspectiva més lliure. Els éssers humans provenim del mite, perquè tota civilització té un mite d’origen que es basa en la fantasia més pura i dura: les estrelles, la mitologia, els déus que lluiten contra els humans o s’alien amb ells, la religió… El nostre corpus com a humans és màgic. La Bíblia és màgica: hi ha un déu que castiga, que envia pluges, inunda la Terra…  Si això no és màgia…

I suposo que no hi ha res de dolent en creure en la fantasia encara que siguem adults, no?

En absolut! És bo creure i pensar que tot és possible, que hi ha mil realitats que no som capaços d’entendre-les perquè no tenim prou desenvolupades les nostres capacitats cognitives. La literatura fantàstica i de ciència ficció no tanquen cap porta, les obre totes. I això ens permet reflexionar també sobre les nostres pròpies experiències.

Creus que encara hi ha llibres infantils per a nens i llibres infantils per a nenes?

Per desgràcia existeix i és una tendència molt perillosa. Quan jo veig escriure La guerra de les bruixes no pensava en si els meus lectors serien nens o nenes, simplement era una aposta per la fantasia, i per uns personatges i elements del gènere que m’interessaven. Sí que volia reivindicar la figura de les bruixes, perquè la dels bruixots ja estava molt explotada. Jo estic totalment en contra de crear col·leccions només per a nens o només per a nenes. És error i és perillós perquè classifiquem el món de manera sexista. Aquesta és una tendència que va creixent, així que atenció!, perquè en el futur es veuen els resultats. No només creix el masclisme, sinó que es recula en idees igualitàries, no totes les nenes han d’anar vestides de rosa i somiar amb ser princeses.

Fa unes setmanes, s’ha denunciat que el llibre 75 consejos para sobrevivir en el colegio de María Frisa (Alfaguara) tenia contingut masclista i que feia apologia del bullying. L’editorial no l’ha volgut retirar com moltes persones demanaven. Cal evitar llibres com aquests o cal acceptar també la ironia, com defensa l’editorial?

No he llegit el llibre, però sí he seguit el tema. Jo no crec que hi hagi temes intocables, i crec que la ironia i l’humor ens permeten tractar moltes coses. Ara bé, l’humor no pot ser frívol ni gratuït, ni es pot donar un missatge sense que tinguis la intenció de donar-lo. Si fas un acudit cruel és perquè creus que es pot fer, però després no pots dir que no volies fer-lo. És a dir, un escriptor ha de ser molt conscient del poder que té i del que està comunicant, si una cosa no desitges dir-la, no la diguis.

Entenc.

Això no vol dir que estigui a favor de la censura o de retirar títols de les llibreries. Si no t’agrada un llibre, no el llegeixis o no el recomanis. Això, és clar, no vol dir que tots els llibres siguin defensables.

Ara acabes de publicar Calla, Càndida, calla, segona part de Frena, Càndida, frena. Ha canviat molt el personatge en aquests anys?

He procurat que sigui la mateixa, perquè és el mateix personatge encara que hagin passat 24 anys. El que he procurat que canviés és l’embolcall, és a dir, si té mòbil o no té mòbil, si es comunica  via WhatsApp o penjada del telèfon. De totes maneres, comparant, tampoc crec que els joves hagin canviat tan radicalment amb el pas del temps. Els patiments adolescents i les relacions sentimentals que tenia la Càndida fa anys són assumibles pels joves d’ara, així que he pogut escriure aquest nou llibre sense gaires canvis.

Això vol dir que quan es reedita un llibre de fa vint anys és millor revisar-lo o no cal?

Depèn. Si vols presentar-lo com un tema que connecti amb l’actualitat, potser sí és millor actualitzar-lo. Però si senzillament vols reeditar un llibre que té el seu context, llavors no cal. Una novel·la publicada el 1992 té el context de 1992 i no pas el de 2016, no cal canviar la història.

Les vendes de la literatura infantil i juvenil han caigut per primera vegada. Això es deu a què els nens cada cop tenen mòbils i altres aparells abans?

No ho sé si és per això, però sí és inqüestionable que la tecnologia i els avenços audiovisuals són un gran competidor de la literatura. Estaria bé que les famílies incloguessin els llibres en la seva llista de la compra, que fessin sentir als nens que els llibres són llaminers i que no es conformessin amb què només l’escola sigui la prescriptora de literatura. Que portessin als fills a fires de llibres, a la llibreria de la cantonada i sobretot que ensenyessin als nens que els llibres es compren, no es descarreguen de manera gratuïta d’Internet, perquè si no li donem cap valor a la cultura, ens quedarem sense cultura. I estem fent el contrari que Europa.

Tornaràs a escriure literatura d’adult?

Sí, però la literatura d’adult és més frustrant, perquè els llibres tenen una vida molt més curta. En canvi, els llibres infantils i juvenils tenen una vida més llarga i agraïda, fins i tot poden ser un èxit tres o quatre anys després de què es publiqui, perquè el fenomen boca-a-orella s’activa més tard. Ara bé, els llibres d’adults et permeten explicar les coses tal com te les vols explicar a tu mateixa, sense pensar qui tens davant, i això et dóna una facilitat comunicativa.

Sembla que la literatura infantil és un paradís dintre del món editorial: els premis literaris són nets, els autors feu pinya i els llibres duren més a llibreries.

Potser sí. Els autors d’infantil som amics, ens llegim mútuament i ens recomanem els uns als altres. Ens passem llibres, ens donem cops de mà. No som tan narcisistes, no tenim tant ego. I trepitgem escoles, cosa que és satisfactòria, però també molt dura, perquè t’adones de moltes coses.

La literatura infantil de casa nostra pot treure pit, està clar, però també té complexos?

No, complexos no, però sí que hi ha enrabiades o greuges comparatius. Per exemple, alguns lamenten que quan són els premis de la nit de Santa Llúcia, els mitjans dediquin una parrafada al Premi Sant Jordi i al Mercè Rodoreda, parlin una mica del Premi Carles Riba de Poesia però ningú parli del premi de literatura infantil, el Folch i Torres. O quan es fan debats sobre la situació de la literatura, però no és convidat cap autor de literatura infantil i juvenil. Això pot fer empipar, perquè quan es parla de literatura, sembla que la literatura infantil és el germà lleig o el germà tonto de la família.

 

libros-carranza

Categories
EscriptorsInfantil / JuvenilLLIBRESPERSONATGES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES

  • amor y basura ivan klima

    Escombrats pel sistema

      Manel Haro. Barcelona / @manelhc Vaig descobrir l’escriptor txec Ivan Klíma (Praga, 1931) amb el seu llibre d’articles L’esperit de Praga, que va publicar Quaderns Crema en català...
  • trapologia max besora i borja bagunya def

    El culte de la música ‘trap’

      Álvaro Muñoz. València / @AlvaroMunyoz Tanco Trapologia (Ara Llibres) amb la sensació que he après molt, fet que feia temps que no experimentava. La música trap és quelcom...
  • El meu amor sputnik haruki murakami

    La part de tots nosaltres que la vida ens roba pel camí

      Manel Haro. Barcelona / @manelhc Vaig descobrir Murakami amb Tòquio Blues, com tants milers de lectors. Llavors treballava jo a una de les llibreries FNAC de Barcelona, tothom el demanava, les...
  • poesia completa edgar allan poe def

    La poesia d’Edgar Allan Poe

      Álvaro Muñoz. València / @AlvaroMunyoz Edgar Allan Poe és un d’aquells autors dels quals biografia i obra caminen de la mà. L’escriptor estatunidenc  és un referent del món...