El TNC recupera ‘Mots de ritual per a Electra’ de Palau i Fabre

Jordi Coca actualitza la tragèdia amb la intenció d’universalitzar més el seu contingut

 

Maria Nunes. Barcelona / @mnunesal

Feliçment, i iniciant el cicle “L’orígen de l’oblit. El teatre català durant el primer franquisme”, el TNC recupera Mots de ritual per a Electra de Josep Palau i Fabre, amb dramatúrgia i direcció de Jordi Coca. L’obra, escrita per Palau i Fabre el 1958, en el seu exili a París, va ser estrenada el 13 de febrer de 1974 per l’EADAG al Teatre Don Juan de Barcelona, amb una repercussió molt minoritària, i, a excepció d’una recuperació puntual per part de Hermann Bonnin, no s’havia tornat a representar.

“Tota tragèdia, baldament el tema no ho sigui explícitament, ho és de la llibertat”, afirmava Palau i Fabre a El mirall embruixat. En efecte, Mots de ritual per a Electra és una reflexió sobre les repercussions de la tirania, sobre la lluita per la llibertat, sobre les dificultats i els dilemes humans que comporta. Concretament, la intenció de Palau i Fabre era plantejar la necessitat d’unitat en la lluita aferrissada contra la dictadura opressiva del franquisme, i la indispensable aproximació entre les posicions de l’exili interior i exterior, representats simbòlicament a l’obra per l’amor entre germans, cosa que el poeta sempre va lamentar que no fos prou entesa en aquesta obra. “Aquesta era, per a mi, una disjuntiva profundament tràgica, que he intentat expressar a través de l’Electra, que encarna la resistència, l’interior, i d’Orestes, que representa l’exili, amb l’intent d’acostar-los, d’unir-los, demostrant que es necessitaven l’un a l’altra i que llur unió havia de ser tan forta que per força havien d’arribar a l’extrem oposat, a l’excés, a l’incest inevitable”.

A part de la seva temàtica i de l’ús dels personatges de la tragèdia clàssica per encarnar-la, el primer que cal remarcar en Mots de ritual per a Electra és fins a quin punt l’obra és poètica, no només perquè sigui escrita en vers, sinó per la intensitat i pels recursos tan característics de la poesia de Josep Palau i Fabre, essencial i rotunda en el seu lirisme. Mots de ritual per a Electra il·lustra la teoria de Palau i Fabre del “teatre-espasme”, que es caracteritza fonamentalment per la seva intensitat i brevetat. Palau i Fabre va ser un renovador teatral, malgrat l’escassa fortuna del seu teatre. Per a Sam Abrams, el teatre de Palau i Fabre es pot resumir en tres conceptes: poesia, alliberament i temps teatral. Poesia perquè reconcilia i uneix el món de la poesia amb el del teatre tot abocant-hi tota la síntesi lírica pròpia de la poesia, cosa que l’allunya del drama realista. Per a ell no hi ha cap frontera entre els gèneres de la poesia i el teatre, és més, creu que la llengua poètica és imprescindible en el teatre. Quant a l’alliberament, el propi poeta afirmava l’any 1961 en La tragèdia o el llenguatge de la llibertat que la poesia és la forma més elemental i universal d’alliberament, però que el teatre és més complex perquè a més de la funció alliberadora, hi aporta l’objectivació que obliga a encarar-se als grans dilemes humans.

En tercer lloc, Palau i Fabre revoluciona el temps teatral perquè troba que el temps de la tradició teatral occidental no respon al ritme de la vida de l’home modern: “cal un teatre on la unitat teatral no sigui l’acte (com la part d’un tot), sinó la visió (com un tot compost d’una o moltes parts); on la durada no sigui la d’una successió en el temps, sinó una irrupció a l’interior del temps: un teatre-espasme, en suma, durant el qual la nostra consciència sigui precipitada o treta bruscament dels seus abismes, per contemplar-se a la llum incandescent de la pròpia nuesa […] Només un teatre així pot respondre al ritme trepidant de la vida que vivim.” No es pot dubtar doncs, de la vigència dels plantejaments teatrals de Josep Palau i Fabre.

Situant l’obra en el seu context històric i literari, personalment em pregunto fins a quin punt es pot considerar que Mots de ritual per a Electra és una rèplica de Josep Palau i Fabre a l’Antígona de Salvador Espriu? Evidentment que aquest no és l’espai per a aprofundir en aquesta qüestió, però em limitaré a apuntar alguns indicis. Primerament el fet que, segons reporta Agustí Pons en la biografia de Salvador Espriu (Espriu, transparent), Palau i Fabre va ser una de les primeres persones a qui Espriu va donar a llegir la seva Antígona. Palau i Espriu eren veïns del carrer Diputació i tenien un estret tracte d’amistat. En segon lloc, a Palau i Fabre, Antígona no li va agradar i li retreia a Espriu la manca de bel·ligerància. En tercer lloc: ¿no sobta el recurs de recórrer als personatges de la tragèdia clàssica grega, habitual en l’obra d’Espriu, però no en la de Palau i Fabre? I encara més: ¿no és interessant el contrast per comparació entre les figures d’Antígona i Electra, i l’abast de la seva significació mítica i simbòlica? Finalment, apuntaré la condició de Palau d’exiliat i la rebuda plena de reticències que detecta al seu retorn, l’any 1962, per part d’aquells intel·lectuals que havien romàs en l’anomenat exili interior. No representa Electra simbòlicament l’amor entre germans i la unitat d’acció per acabar amb el tirà? Tot plegat potser no té gaire fonament, però no deixa de ser curiós. D’altre banda, pel fet que vaig tenir el privilegi de participar com a actriu, en el paper petit d’una de les tres Erínies, en l’estrena de l’obra l’any 74, quan era una jove estudiant de l’EADAG, i vaig tenir ocasió de parlar personalment amb el senyor Palau i Fabre, encara que el poeta explícitament no ho manifestés, en certa manera i indirectament, recordo que tots aquests aspectes suraven en l’ambient dels assajos de l’obra.

Quant al muntatge estrenat al TNC, cal destacar la dramatúrgia de Jordi Coca que ha introduït una actualització de la tragèdia amb la intenció d’universalitzar-ne més el seu contingut, i, respecte del text de Palau i Fabre, ha canviat l’ordre d’alguna escena. En particular el desplaçament del monòleg que constitueix la presentació en escena del personatge d’Orestes. Quant a aquesta modificació, crec que en el text de Palau i Fabre, la contraposició inicial dels dos poema-monòlegs d’Electra i Orestes té el sentit de mostrar perfectament dos personatges que sostenen una lluita interna i una oposició entre l’estatisme i el dinamisme dels seus respectius “esperar/desesperar” i “paciència/impaciència” que dóna un major sentit a la tensió que s’estableix en el diàleg posterior quan els dos personatges es troben cara a cara i lluiten dialècticament, tot fingint que no són els propis Electra i Orestes. Possiblement, en desplaçar el monòleg d’Orestes aquest aspecte queda més diluït.

D’altra banda, el fet d’eliminar les referències a la guerra civil i situar la tragèdia en un context més universal, el de després de la primera Gran Guerra, no acabo de veure-hi la necessitat. D’una banda perquè precisament l’obra s’estrena dins d’un cicle anomenat “L’orígen de l’oblit. El teatre català durant el primer franquisme”, i que el cicle és completa amb la recuperació d’obres teatrals de Manuel de Pedrolo i Josep Maria Muñoz Pujol, així com amb les activitats complementàries d’un cicle de conferències a l’Ateneu Barcelonès, de l’exposició “1946-1959: l’orígen de l’oblit” al vestíbul del TNC, i del cicle de projeccions “Aquells anys de plom” a la Filmoteca de Catalunya.  Per altra part, crec que és indiscutible que tota tragèdia, per local i personal que sigui, ja és universal en la seva essència humana, i en aquest punt resideix precisament el seu valor atemporal.

En els Mots de ritual per a Electra que presenta el TNC, cal destacar les interpretacions d’Àngels Bassas com a Electra, que és el motor de l’obra per si sola, i una esplèndida Carme Samsa interpretant el furor d’Erínia. Pel que fa les projeccions audiovisuals, que semblen indispensables en qualsevol muntatge avui en dia, a part del pròleg on Josep Costa (el mateix actor que representava aquest paper en l’estrena de l’obra l’any 1974) està senzillament magnífic, i un cop contextualitzada l’obra, a excepció també de la imatge repetida de l’Erínia, que té el seu sentit perquè les erínies són tres, la resta potser és sobrera, i el fet d’anticipar i repetir accions que els actors representen en una escena culminant de l’obra, diria que li resta potser un punt de tensió dramàtica. Tot i aquests detalls, que no deixen, però, de ser secundaris, el muntatge és esplèndid, i l’obra de Josep Palau i Fabre, una joia poètica d’una intensa força dramàtica que mereix molt la pena de ser vista i aplaudida.

 

________

Mots de ritual per a Electra / Teatre Nacional de Catalunya (Plaça de les Arts, 1) / Text de Josep Palau i Fabre / Direcció i dramatúrgia de Jordi Coca / 75 minuts / Fins el 17 de maig / De 16 a 19 euros / www.tnc.cat

Categories
ESCENA
Sense comentaris

Deixa una resposta


ALTRES ARTICLES