Marta Carnicero: “Sembla més fàcil endreçar el passat que trencar-hi”

L'autora catalana publica la novel·la 'Coníferes', que reflexiona sobre el que les persones hem viscut i el que hauríem volgut viure
Marta Carnicero
Foto de Paloma Masnou (Tanitart).

Marta Carnicero (Barcelona, 1974) es consolida com a novel·lista amb la seva segona obra de ficció, Coníferes (Quaderns Crema/Acantilado), novel·la protagonitzada per un noi, Joel, que arriba a les Walden, una comunitat idíl·lica en plena natura que rebutja les noves tecnologies i advoca per una vida fidel als costums d’abans. Allà es topa amb Alina, una nouvinguda a qui vol conèixer, motiu pel qual comença a enviar-se cartes a ell mateix però a casa d’ella, per tal que l’Alina s’hagi d’apropar on ell viu i així establir-hi converses. Però en aquesta estratègia el Joel no pensava que rebria una carta que no ha escrit ell, sinó que l’envia algú altre que sembla conèixer-lo millor que ningú. A poc a poc, el protagonista es veu atrapat en un inquietant laberint de miralls on s’haurà d’enfrontar a un reflex que sembla adquirir vida pròpia.

Carnicero, enginyera de formació i professora de professió, sembla haver trobat el seu paradís particular en la literatura després d’haver publicat El cel segons Google (Quaderns Crema/Acantilado) i ara Coníferes. Aquesta darrera novel·la va ser concebuda al nord de Nova York, on gaudia d’una beca d’escriptura que ha sabut aprofitar al màxim. Tant és així que fins i tot els paisatges que envoltaven la seva residència la van inspirar per viure una mena de Walden -és innegable l’homenatge a Thoreau- que va saber traslladar al paper. Diu l’autora que Coníferes és sobretot una reflexió al voltant del que hem viscut i del que hauríem volgut viure, encara que el lector es trobarà amb altres temes que circulen per les seves pàgines.

 

Manel Haro. Barcelona / @manelhc

Una comunitat, Walden, al mig de la natura i lluny de les noves tecnologies. Sembla un paradís, però només ho sembla…

Sí, és un paradís enganyós. Es tracta d’una comunitat establerta en un entorn privilegiat i té el valor afegit d’estar allunyada de la ciutat, de l’estrès i les necessitats que ens creen les noves tecnologies, però la realitat del dia a dia, amb els petits o grans problemes que se’n puguin derivar, hi és igualment.

D’alguna manera, la gènesi d’aquesta novel·la també va coincidir amb una mena de Walden per a tu.

El paisatge de les Walden és un paisatge que, efectivament, vaig conèixer. Vaig rebre una beca per anar un mes als Estats Units, a una residència d’escriptura a un parell d’hores al nord de Nova York, i treballar en la meva novel·la. La idea sobre el que volia escriure la duia al cap, però el paisatge em va captivar de tal manera que de seguida, i sense proposar-m’ho, va passar a formar part del text, quasi com un altre personatge. No havia passat mai tant de temps en contacte directe amb la natura, escoltant aquest silenci mental que, més que absència de so, és calma que t’envolta. Tinc desades totes les versions de la novel·la, en arxius que porten el nom del dia i una a, b, c… que hi vaig afegint a mesura que avanço en l’escriptura durant la jornada. Un dia d’aquests faré l’exercici de mirar de quina manera aquest paisatge va anar colonitzant el text per ficar-se a la història.

M’agrada això de silenci mental com a calma i no com a absència de so. És fàcil que associem el silenci amb la natura, però aquests mesos de confinament el silenci ha estat molt present també en les ciutats…  

La natura no té raó de ser silenciosa: hi ha el soroll del vent als arbres, dels ocells, dels insectes… A la Ledig House, que és on residia aquell setembre calorós, el que se sentia era una mena de soroll blanc de llagostes (desconec el nom exacte de l’insecte) que ho omplia tot i que, curiosament, resultava molt senzill filtrar. Aquests últims temps, amb el confinament, a les ciutats hem conegut una altra mena de silenci, lligat a l’absència: a l’absència de soroll de motors, per exemple, però també una absència diferent, d’una altra mena, molt semblant a la solitud.

Coníferes és un homenatge a Thoreau?

Sí. El paisatge el vaig conèixer, però aquestes comunitats me les vaig inventar. No he mirat si existeixen, però estic convençuda que hi ha d’haver coses semblants; avui dia hi ha de tot, i és justament la tecnologia, amb les seves xarxes, que possibilita que persones amb interessos comuns facin pinya. El títol en què pensava, mentre escrivia la novel·la, era precisament #Walden: el hashtag, com a símbol de l’avenç demolidor de la tecnologia, i la paraula Walden, com a homenatge al retorn als orígens que predicava Thoreau.

El món que retrates és una mica utòpic, la tecnologia permet esborrar els records. 

La mateixa tecnologia que ens allarga la vida és incapaç, encara, de resoldre molts dels problemes que es deriven d’aquest increment en l’esperança de vida. No parem de sentir a parlar de finals tristíssims, indignes, agreujats per malalties com l’Alzheimer. El xip que s’implanten els protagonistes de Coníferes es presenta, justament, com a solució per evitar-los.

Hi ha risc que la societat li giri l’esquena a la memòria?

Trobo que la degradació de la memòria és un tema que ens toca a tots, pel fet que no fa diferències entre classes. Et pot passar a tu com pot passar-li a un altre, i per això ens preocupa; perquè sovint ens hi trobem, o ens toca de massa a prop, i això ens provoca por i respecte. La banalització de la memòria començarà el dia que existeixin xips que puguem carregar amb coneixement, i l’adquisició d’aquest coneixement deixi de dependre de l’esforç individual. Quan comprar el coneixement sigui tan senzill com comprar un mòbil, tindrem la societat més desigual que es pugui tenir, i les diferències socials seran definitivament insalvables.

Es pot començar una vida nova, en un particular Walden, sense trencar del tot amb el passat?

Trobo que el passat ens configura; són les experiències les que ens converteixen en la persona que avui som. Per voluntat que posem a deixar-lo enrere, sembla més fàcil endreçar el passat que trencar-hi.

Trencar amb tot, o esborrar els records mitjançant la tecnologia, no és una mica voler canviar a fora el que no pots o vols canviar dintre? 

A mi, personalment, em faria por. Hi trobo un cert paral·lelisme amb el fet de prendre pastilles que et facin veure el món d’un altre color. És un raonament que ja apareixia a El cel segons Google i que resulta perfectament aplicable en aquesta situació. A Coníferes, en un moment determinat, un metge compara la memòria, si té un excés de records bloquejats, amb un camp de mines, amb una tela arnada i irrecuperable.

Per molt que canviïs el paisatge, si tu no has canviat interiorment, els teus conflictes t’acompanyen allà on vagis, ho apuntaves abans. Al personatge de Joel li passa això.

El Joel està fet un embolic perquè es troba en una situació, que no explicarem ara, en què ha d’enfrontar-se a tot allò a què un dia es va girar d’esquena. En aquest procés descobreix un munt de peces que no encaixen i que ha de fer encaixar, amb el consegüent desconcert i una frustració que no sap dominar i que acaba fent pagar a qui no en té culpa: la novel·la tracta, també, sobre la manipulació i el maltractament.

El Joel se sent seduït per una altra noia de la comunitat, l’Alina. Per conèixer-la més, comença a enviar-se cartes a ell mateix, però a casa d’ella… 

Sí, d’aquesta manera, tan antiga i analògica, s’assegura que ella haurà d’anar a dur-li les cartes i la podrà conèixer. El problema ve el dia que rep una altra carta, també a casa de l’Alina, que ell no ha escrit, amb un contingut que suggereix que el remitent el coneix millor i tot que ell mateix…

Podríem dir que els teus personatges, en anar a Walden, volen tornar a una mena de passat, però no al seu passat?

M’agrada molt aquesta visió teva, sí. Ells voldrien tornar a un passat que es pogués canviar, però les segones oportunitats, quan n’hi ha, sempre són en present.

En la novel·la toques molts temes, però com t’agradaria que s’interpretés Coníferes

Més aviat com una reflexió al voltant del que hem viscut, i del que hauríem volgut viure.

Creus que la indústria de les noves tecnologies en el fons va de la mà de la indústria de la felicitat que dificulta que normalitzem els neguits vitals, el dolor, el patiment…?     

Sí. Penso que ens aferrem als paradisos artificials que ens brinden les noves tecnologies perquè permeten una evasió quasi immediata i sense efectes secundaris aparents. Abans parlava d’endreçar allò que hem viscut. Cadascú té la seva manera de fer-ho, els seus recursos, i estic convençuda que hi ha d’haver moltes formes de tractar-hi, però tinc la sensació, com tu, que cap d’ells no passa per la negació dels neguits que assenyales. 

Creus que les noves tecnologies actuen d’alguna manera com a espai per començar de zero, un espai on esborrar el passat i construir una nova identitat? Ho pregunto, perquè paradoxalment, quedar-se en les noves tecnologies o allunyar-se’n pot tenir el mateix objectiu. 

Tinc la sensació que construir-te una nova identitat servint-te, justament, de les tecnologies, ha de ser molt difícil, si no impossible. Una cosa és viure una impostura, crear-te un personatge que no sigui res més que una closca buida i que no tingui res a veure amb tu. L’altra, construir el perfil d’una persona que no som. En parlo la novel·la. La capacitat de creuar dades li permet a la xarxa dibuixar-se un perfil de cada usuari, potentíssim: «la xarxa, aquest engany que no té pressa i col·lecciona dades amb paciència.»

Ben definit! Crec que encara ens pots llegir alguna cosa més sobre les xarxes…

«No té cara, la xarxa; no és ningú, ni l’empeny cap missió més enllà de construir-te, obtenir una rèplica de tu amb vocació de sobreviure’t: un tu fet d’impaciències i desitjos, rutines i patrons dibuixats per les engrunes que has anat regalant pel camí sense fixar-t’hi, un clon que bategui com ho fas i et sobrevisqui en algun servidor perdut d’alguna regió gèlida.»

Parlem de la pandèmia, que ens ha posat davant del mirall com a persones i com a societat. Creu que d’aquesta crisi en sortirem diferents, ens relacionarem d’una altra manera amb les persones del nostre entorn, i amb les noves tecnologies?

Crec que tenim una capacitat notable per a l’idealisme. Durant els mesos més durs d’estar tancats a casa, en què eren les xarxes, justament, el que ens oferia la il·lusió de proximitat, de no perdre el contacte, proliferaven missatges de l’estil «aquest és el toc d’atenció que la societat necessitava», com si tot plegat hagués de tenir la capacitat per canviar-nos. Avui som encara enmig d’aquesta crisi sanitària, però ja hem sortit al carrer i hem tingut un tast, més o menys aproximat, del que érem abans d’entrar en pandèmia: la societat no s’ha fet menys individualista, ni tampoc més generosa. 

Tu ets una enginyera, que va passar per la cuina, després per la literatura… Has arribat al teu paradís?

Quan feia llibres de cuina em sentia una intrusa en aquest món, per la meva formació en enginyeria. Quan vaig començar a publicar ficció, en canvi, tenia por que se m’assenyalés, pel que havia publicat, com «la cuinera que ara diu que vol escriure.» Tot allò, després d’uns anys, comença a quedar lluny. Vull que se’m valori per la feina que faig, i l’única manera que tinc d’aconseguir-ho és no deixar d’escriure, i fer-ho amb el rigor i l’entusiasme amb què he cultivat les disciplines que han vingut abans. Els fonaments ja hi són, i vull creure que ferms; toca consolidar-los. Sentir que puc continuar escrivint, i per tant construint com jo vulgui, em fa feliç.

Categories
EscriptorsLLIBRESPERSONATGES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES