Retrat d’un home tèrbol

A 'El fill del xofer', Jordi Amat mostra les ombres del periodista Alfons Quintà, qui va assassinar la seva exdona i es va suïcidar
El fill del xofer Alfons Quinta

Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco


Quan jo era molt jove, en uns anys amb inquietud i esperança, als migdies emetien per Ràdio Barcelona un d’aquells programes innovadors d’aleshores, conduït per un periodista ja desaparegut, molt popular en aquella època, Joan Castelló Rovira. De tant en tant, Castelló portava com a convidat un altre personatge que semblava força important i que s’explicava molt bé, Alfons Quintà, qui, més endavant, entre moltes altres coses, va ser el responsable de la TV3 dels primers anys, tan esperada i tan ben rebuda, que encara es beneficia d’aquelles devocions i d’aquella incondicionalitat, faci el que faci. Molts anys després, quan el senyor Quintà ja era una ombra en el meu imaginari, fa tot just quatre anys, vam escoltar pels mitjans una historia de crònica negra, aquell home important, en hores baixes, havia assassinat la seva exdona, una metgessa apreciada i bona persona que havia caigut en la feblesa de tenir cura d’ell, per compassió. Després, l’assassí s’havia suïcidat. Un final gairebé operístic, però sense grandesa ni música.

Aleshores van sortir a la llum molts detalls de la vida d’Alfons Quintà, molta gent coneguda ja sabia com era, però el cert és que fins a aquells esdeveniments horribles pocs aspectes de la seva estranya vida i de la seva complexa psicologia eren de domini públic. L’escriptor Jordi Amat ha tingut el coratge d’esbrinar en la turmentada i inquietant personalitat de Quintà, i ha anat molt més enllà d’endegar una biografia convencional. Amat ja ens ha acostat, en molts dels seus llibres, a la crònica seriosa i aprofundida d’uns anys encara poc explicats. Aquest llibre, El fill del xofer (Edicions 62/Tusquets), és una mica diferent dels altres de l’autor, més breu, més intens, potser més desenganyat, amb més implicació personal. Les persones com Quintà són possibles, fins i tot, de vegades, necessàries per a un poder que té les seves corrupcions, les seves trampes, els seus secrets, i precisa manipular el context i la gent del poble, gent de bona fe, que precisa de dogmes i de lideratges i que, és clar, vota. I, malauradament, de vegades fins i tot ha de ser així, per tal que determinades coses funcionin.

 


Aquest és un llibre necessari tot i que no ens agradi mirar-nos al mirall ni saber les misèries de persones del món polític i social que potser hem seguit, envejat i admirat.


 

He llegit aquest llibre d’una tirada, l’autor l’encapçala amb una frase de Pla sobre la mentida en el nostre país. En el nostre país i a tot arreu, diria jo, tot i que la gravetat de les mentides variï, segons l’indret i el moment. Amat també escriu, al final del llibre, que redactar-lo no ha estat agradable i que posar-hi el punt final li ha resultat pacificador. Com a lectora podria dir una cosa semblant, no és un llibre agradable, però no el pots deixar i tens, fins i tot, ganes d’acabar-lo, per respirar. I, encara més, en sabem el final des del principi. I, sí, crec que és un llibre necessari i  no el trobo discutible moralment, tot i que no ens agradi mirar-nos al mirall ni saber les misèries de persones del món polític i social que potser hem seguit, envejat i admirat. Ja fa temps que m’he adonat que cap ídol aguanta una biografia seriosa i feta de forma acurada, cosa complexa. Quintà no tenia descendència, no volia fills, però potser, d’haver existit, aquests haurien posat pals a les rodes, a l’hora d’explicar-ne la vida i miracles. Això s’esdevé amb molts personatges, tot sovint, i es continua amb justificacions i idealitzacions que falsegen la veritat.

El llibre, potser sense tenir-ne cap mena d’intenció, esdevé una mena de faula moral. Els diners, el poder, la fama, tot plegat acaba per ser poca cosa i probablement aquell conte antic de l’home feliç que no posseïa ni una camisa, tingui, segons com es miri, molt de sentit. No haver-nos ensopegat amb personatges tan tòxics com aquest fill del xofer de Pla ha estat una sort inesperada, fruit de l’atzar. El personatge fa pena, en algun moment, amb aquest pare absent i maltractador, però ja fa temps que m’he adonat de què una infantesa trista no justifica una maduresa amarada d’enveges i ganes de fer mal. Al món educatiu et trobes amb moltes variables, pel que fa a la influència familiar i al pes de la infantesa. Em venia el cap, entre d’altres, el llibre sobre l’emperador Tiberi i el ressentiment, de Marañón, amb aquell desig estrany de castigar els qui l’havien ajudat. Probablement hi ha algun tema mental, psiquiàtric, en tot plegat.

El que més angunieja no és tant Alfons Quintà com tot el  seu entorn, les xarxes de poder, les trampes, les traïdories, els xantatges, la premsa maliciosa, els cops de colze i la resta. Fa angúnia constatar les coses que es poden aguantar per aconseguir un sou, per mantenir un lloc de treball, fins i tot quan potser no n’hi hauria una necessitat indefugible ni ens veuríem abocats a passar gana en cas de ser més valents. Són coses que passen a molts nivells, ho admeto, però que quan de més amunt procedeixen i a més gent afecten, més mal fan. En tot cas, i encara que el llibre pugui esberlar una bona part de la nostra fràgil fe en la política i en el poder, és aquesta una història imprescindible, ben escrita, i, el més inquietant, ben real. Tan sols hi trobo a faltar algunes fotografies que il·lustrin el text i un índex onomàstic final, per a possibles consultes i relectures.

Categories
LLIBRES
Un comentari
  • Sílvia Romero
    11 novembre 2020 at
    Deixa una resposta

    En van parlar ahir a TV3 i em va cridar l’atenció. Gràcies per aquest article.

  • Deixa una resposta

    ALTRES ARTICLES