Repensar el relat nostàlgic d’una Barcelona que s’esvaeix

Establiments emblemàtics de la ciutat han tancat les seves portes, la qual cosa indigna gent que lamenta la pèrdua d’una identitat
camisseria xancó la rambla
La camisseria Xancó de La Rambla va tancar el 2019 després de dos-cents anys de vida.

Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco


Ja fa anys que em desplaço a peu, sempre que puc, encara més aquests dies estranys en els quals, amb les mascaretes i l’ambient ensopit, la gent semblem l’exèrcit de les ombres. Ahir vaig observar les moltes botigues i botiguetes que tanquen aquests dies, amb cartells a la porta que n’anuncien el traspàs. Algunes són molt conegudes i, se suposa, emblemàtiques, com la camisseria Xancó, dos-cents anys a la Rambla. Establiments com aquest són de Barcelona, d’altres pertanyen a algun barri en concret i són coneguts per la gent que hi compra i prou. Un de joguines del carrer Manso, on sempre comprava galindaines per aniversaris i festes nadalenques, també plega. Plegar és una paraula que va esvaint-se del context, per cert.

És fàcil i recurrent caure en la nostàlgia i la queixa. Avui, i no ho negaré, s’accentua el fet que una causa són els lloguers abusius, però en molts casos la gent tanca perquè es jubila, perquè no hi ha recanvi humà, perquè el negoci no és rendible o perquè es trasllada a un altre barri que li sembla més adient. Fa anys hi havia, al carrer Parlament, una botiga de roba on trobaves de tot que duia un nom d’aquells que avui ja no s’estilen, La ZarinaVa tancar, com tantes altres. També recordo l’època en la qual moltes botigues que funcionaven prou bé ho deixaven córrer perquè rebien ofertes temptadores de les entitats de crèdit, que aleshores obrien sucursals a dojo. Tots som humans i la pela és la pela.

En compàs d’espera es troba, avui, la famosa botiga El IndioEn els darrers anys venien molt poc i potser molta gent no sap que l’aspecte modernista no era el d’origen, sinó fruit d’un arranjament a la moda de l’època. Tampoc no tenia les dimensions antigues, em van explicar que donava a dos carrers, fa molts anys. Els escenaris es poden arranjar i falsificar, res no és com era però ens pensem que, si ho hem vist sempre o gairebé sempre igual, doncs és autènticEn el fons, encara més amb el turisme, avui en crisi per raons òbvies, es construeixen parcs temàtics i relats adients al present.

Quan ets petit i jove els canvis gairebé ni t’afecten. Encara més, moltes novetats resulten excitants, interessen, desvetllen curiositat. Tot canvia i ha canviat sempre i per més que dos-cents anys semblin molts anys són, relativament, pocs. La gent que va veure construir l’Eixample, obrir la Via Laietana o el Paral·lel, urbanitzar el Poble-sec, també es planyia dels canvis. El meu avi i la gent de la seva generació, el mateix que els meus pares amb la seva, recordaven i protestaven. De tota manera sí que recordo un disgust juvenil quan Can Jorba va passar a ser Preciados i en van malmetre tot l’interior. Actualment es respecten les façanes, en alguns casos, però els interiors es destralegen a fons, quan, tot sovint, no caldria.

 


Els plors pel petit comerç obvien que sovint tenim tendència, per comoditat, a comprar a les grans superfícies o a Internet


 

La revista Destino sovint es queixava de les pèrdues en el mapa urbà, de la modernitat abusiva. Barcelona té fama de ciutat destralera amb el seu passat, molt lligada a la modernitat fatxenda. Potser és així però em temo que, més o menys, aquestes coses passen a molts més llocs. La moda arquitectònica és variable i, com en el vestir, podem veure bonic allò que trobàvem lleig, i a l’inrevés, quan ens venen la moto els experts.

Quan et fas gran tot sembla anar més ràpid, el pas del temps s’accelera, i veus néixer, créixer i morir establiments de tota mena. Els plors pel petit comerç obvien que sovint tenim tendència, per comoditat, a comprar a les grans superfícies del nostre temps, cada dia més grans i més nombroses. La meva mare, quan va començar a comprar en un dels primers súpers propers, amagava el que havia comprat per tal de no ofendre l’adroguer habitual, el qual coneixia de petit. Aviat, però, potser ni això, potser comprarem cada dia més a Internet.

Al carrer del Carme resisteix, decandint-se, el rètol de la ganiveteria Planas, tancada des de fa molts anys. Amb la meva mare hi havíem comprat alguna cosa, l’establiment era de mil vuit-cents i pocs. La gran majoria de botigues s’han vist substituïdes per bars i cafeteries, sobretot. De vegades els tancaments i canvis són com una mena de degoteig però hi ha èpoques, com ara, amb la pandèmia, en les quals tot s’incrementa i accelera. Els anys donen una certa perspectiva però em sobta comprovar com molta gent de la meva edat té una memòria molt selectiva i idealitza el passat, les seves botigues, la seva gent i els seus costums. Ens autoenganyem, potser perquè resulta un cert consol pensar en què vam viure i veure coses que els joves d’ara no viuran ni veuran, pobrets. Pensar en què ells i elles viuran i veuran moltes coses que ja no seran al nostre abast resulta molt més inquietant.

Al meu barri, a l’indret on fa anys, quan jo era petita, hi havia una herbolària que era comadrona i s’hi trobaven els estimats productes Santiveri, ara hi ha un d’aquests grans basars xinesos plens de galindaines, entre les quals, joguines barates a l’abast de la gran majoria de criatures universals. Criatures que creixeran i que, potser, algun dia veuran com tanca el basar i els posen allà, qui sap, un restaurant, una botiga de menjar preparat, de mòbils de darrera generació, o, senzillament, no res.

Aleshores, com nosaltres, comentaran que quin temps més bonic, aquell de la primera meitat del segle XXI, quan infants de tot el món, que tenien escola i vivien en pau, remenaven els prestatges d’un indret farcit de tota mena de coses desitjables. Moltes criatures passen aviat de joguines convencionals i juguen amb tauletes i mòbils, no és estrany que siguin aquests estris, avui, l’esca del pecat. Però aquesta seria una altra història i sobre alguna cosa han d’elucubrar i escriure els experts pedagogs i psicòlegs del present.

Categories
BarcelonaCATALUNYA
Un comentari
  • Sílvia Romero
    16 octubre 2020 at
    Deixa una resposta

    Una reflexió interessant. I un tema de rigorosa actualitat.

    Gràcies per l’article!

  • Deixa una resposta

    ALTRES ARTICLES