Les ficcions de la política

A 'La política de les emocions', Toni Aira analitza de quina manera els partits articulen els seus discursos per guanyar suports
la politica de les emocions

Manel Haro. Barcelona / @manelhc


Sovint la política ens produeix rebuig, distanciament, desencís i, fins i tot, frustració. També fortes emocions positives, que a vegades van lligades a aquests estats d’ànim. Ens sentim interpel·lats, empesos, però també manipulats, enganyats, ignorats, pels partits que votem i pels que no votem. Ara bé, cada quatre anys tenim l’oportunitat d’expressar aquest dret a vot, és a dir, d’alguna manera, dir la nostra. Segurament és quan més disposats estem a escoltar discursos polítics, quan més informació tenim i, paradoxalment, quan més vulnerables som. Corren les fake news i les promeses que ens asseguren miracles futurs, ens dibuixen el pitjor i el millor dels panorames, rebem missatges i estímuls constantment a través dels nostres dispositius mòbils. Davant d’aquest escenari, podem desentendre’ns de la política o bé formar-ne part, la qual cosa no implica necessàriament pagar la quota de cap partit.

Sabem que les noves tecnologies permeten adaptar els discursos polítics, fragmentar-los i canviar-los encara que a vegades es caigui en la contradicció. Les xarxes socials, com ara Facebook, faciliten que un anunciant (una empresa o un partit polític) publiqui continguts (vídeos o anuncis) molt diferents i que aquests només siguis vistos per un grup de persones molt concret. Així, als Estats Units, per citar un cas, el missatge no serà el mateix si va dirigit a dones, blanques, amb càrrecs directius, de Texas, que si van a homes, hispans, de Nova York. Ja s’ha explicat que la clau de la victòria de Trump a les eleccions del 2016 va ser treure el màxim profit a les xarxes, molt especialment de Facebook. O sigui, aprofitar les dades, els algoritmes. També s’ha explicat moltes vegades que Twitter va ajudar, i ajuda, a partits com Vox, a Espanya. Segurament menys coneguda és la magnitud de la ingerència russa en els cicles electorals d’arreu del món, a través de les dades i les xarxes, per afavorir partits d’extrema dreta i desestabilitzar així la salut democràtica de països com Estats Units. Les guerres ja no es declaren, es fan de manera subtil i gràcies a la intel·ligència artificial, ho explica en el seu llibre Toni Aira.

A La política de les emocions (Arpa Editorial en català i en castellà) el periodista, professor de la Universitat Pompeu Fabra (UPF-BSM) i doctor en Comunicació Social i Política, analitza de quina manera els partits fan ús de les noves tecnologies (i de les dades) però també com es construeixen els lideratges en les societats occidentals. La base de tot plegat rau en la gestió de les emocions de la població –o, sigui, de l’electorat- i de la comunicació. Podríem dir que la política té molt de ficció, de construcció de relats. Un lideratge és un relat, la manera com Merkel es projecta en l’opinió pública és un relat. Com ho és també la violència del discurs de Trump, l’antagonisme que Pedro Sánchez troba en l’extrema dreta, el tarannà aparentment senzill i accessible de Trudeau al Canadà o el posat imperialista de Putin. El gir a la moderació, i el trencament amb Vox, que va fer Pablo Casado amb el seu discurs durant la moció de censura era, directament, un canvi de relat. Volia impactar, no només al seu nou adversari polític, Santiago Abascal, sinó també als mitjans de comunicació i a la ciutadania. Volia que el vídeo del seu discurs circulés per les xarxes, que sortís als informatius. Emoció, comunicació i efectivitat, una fórmula que els mitjans saben aprofitar i potenciar, a vegades per guanyar la guerra de les audiència i d’altres per pura supervivència.

 


Aira demana que no deixem de creure en la política, però cal aprendre a identificar les trampes dels discursos dels líders i allunyar-nos del perfil de follower


 

Aira analitza en el seu llibre de quina manera diverses personalitats polítiques fan ús de la comunicació i de la gestió de les emocions per seduir els electors. És més, per aconseguir que el seu estat d’ànim depengui directament de la sort dels seus líders polítics. Com indica el mateix Aira, convertir els votants en followers. Quan parlem de comunicació hem d’entendre que qualsevol gest o qualsevol detall pot contenir un missatge, com ho és el vestuari sobri de Merkel, però rematat sempre amb jaquetes de colors diferents, o els mitjons llampants i cridaners de Trudeau. En la imatge pública tot comunica, per això és cada vegada més important el paper dels assessors (els grans constructors de relats). Per aquest llibre circulen noms com Colau, Iglesias, Abascal, Trump, Putin, Sánchez o Johnson. L’autor no pretén fer una denúncia, sinó més aviat posar les cartes sobre la taula, com quan un mac decideix compartir els secrets de la màgia, no tant per deixar de creure en ella, sinó per entendre que entre la realitat i la fantasia hi ha una diferència.

Aira demana que no deixem de creure en la política, n’hem de formar part, però amb eines solvents per poder interpretar-la, combatre les informacions falses i construir el nostre propi discurs. No ser followers de cap líder, sinó ciutadans autènticament lliures i amb criteri. En aquest sentit, La política de les emocions, d’apassionant lectura, podria ser una mena de manual per a tots aquells que vulguin ser actors polítics del dia a dia. Qualsevol persona que tingui un perfil a Twitter o que gaudeixi de les converses polítiques de bars, pot fer política. Desmuntar un missatge capciós que circula per WhatsApp o Facebook, establir un diàleg raonat i moderat sobre política amb algun company, aportar arguments sòlids i valorar la proposta d’algun partit abans de celebrar-la o criticar-la a les xarxes i no deixar-se endur per l’esclat de les emocions també pot ser una forma de fer política. I, com deia, per a això no cal pagar la quota de cap formació.

La política de les emocions bascula entre un llibre divulgatiu i un assaig teòric, el text és ple d’invitacions a llegir i consultar altres títols sobre els diferents temes tractats per tal d’ampliar-ne la informació. És per aquesta raó que aquest volum és molt recomanable per a qualsevol lector interessat en la política, però també pot esdevenir –i trobo que hauria de ser així- un llibre de referència per a molts estudiants universitaris. No només per a estudiants de periodisme o de ciències polítiques, sinó que la gran transversalitat d’aquest text el converteix en una eina molt vàlida per a altres estudis de l’àmbit de les ciències humanes i socials. És un llibre per llegir amb un llapis a la mà, una lectura que torna a la ment cada vegada que s’obre un diari, s’entra a les xarxes o es veu un informatiu. He tingut La política de les emocions al cap mentre escoltava els parlaments durant la moció de censura al govern de Sánchez i cada vegada que llegeixo alguna informació sobre algun dels líders locals, nacionals i internacionals. Aquest llibre ens alerta dels riscos que tenim com a societat si no som capaços de diferenciar la realitat de la ficció en política. Ni el segle XXI ni les societats occidentals estan lliures de noves dictadures i tiranies. El canvi en cadascú de nosaltres pot començar amb aquest llibre.

Categories
LLIBRESPeriodismePolíticaTrump
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES