‘Eso que tú me das’, una lliçó de vida de Pau Donés

El documental és una entrevista que el periodista Jordi Évole va fer al líder de Jarabe de Palo quan aquest estava a punt de morir
eso que tú me das pau dones jordi evole

Jordi Pujals. Barcelona / @jordipujals


Uns dies abans de la seva mort el cantant i compositor Pau Donés va fer una trucada al periodista Jordi Évole. El càncer l’estava debilitant i volia deixar gravat per sempre un testimoni real en primera persona. Tenia la necessitat d’explicar com era ell. Évole i la seva productora no van trigar ni un segon en pensar-s’ho, sabien que el temps no jugava a favor i es van traslladar ràpidament a la Vall d’Aran, on el cantant va passar els últims dies de la seva vida acompanyat de la seva família. D’aquella conversa entre els dos amics ha acabat sortint Eso que  me das, un documental que porta per títol una de les darreres cançons que el grup Jarabe de Palo ha publicat aquest any. Una lletra amb un missatge molt clar d’agraïment d’en Pau a tota la gent que ha estat al seu costat al llarg de la seva trajectòria vital.

Quan he decidit d’anar al cinema a veure el documental m’he fet la idea que seria difícil de digerir. Abans d’entrar a la sala la tristesa ja s’havia apoderat de mi, precipitadament i de forma errònia perquè a dins les emocions han estat molt diferents. Evidentment que, en part, hi ha un sentiment de pena, estem davant d’una persona que ja ens ha deixat i que ell té molt clar que els espectadors veurem la gravació un cop ja no hi sigui. Tanmateix, durant els gairebé setanta minuts que estem davant de la pantalla, les paraules d’en Pau ens fan reflexionar perquè ens interpel·la directament en molts aspectes que ens afecten a les nostres vides, però el seu humor hi és present i a mi personalment m’ha fet riure en molts moments.

Ell ho deixa molt clar des del principi de l’entrevista: «estic aquí per parlar de la vida i no de la mort.» Tot i que és inevitable que el tema aparegui durant la conversa. En un determinat moment, el periodista li pregunta com li agradaria morir i ell respon que sobretot desitja que no hi hagi ni dolor ni patiment. Si teniu l’oportunitat de veure el documental, us impressionarà el seu canvi físic. De fet, era una de les preocupacions que tenien tant Évole com la família del cantant a l’hora de realitzar el documental, la projecció cap en fora de la seva imatge. En canvi en Pau defensa i demana que l’aspecte de qualsevol malalt no sigui tabú i que puguin mostrar-se realment com són i conviuen, dia a dia, amb una malaltia que inevitablement deixa seqüeles físiques.

La por que ens impedeix viure, les seves relacions de parella, el seu paper com a pare, la música que li agrada i que detesta, les pel·lícules preferides, la complexitat de la fama, els haters com a sinònim d’odi i les amistats que l’han acompanyat sempre són alguns dels temes sobre els quals en Pau ens parla en tot moment sense complexos. I aquí està realment la clau d’aquest documental, el que li dona tot el sentit. Poder escoltar a una persona que no vol amagar-se de res, que no li té temor ni a les paraules ni a les conseqüències de dir-les, que parla honestament i des del cor, sense venjances ni rancors cap a ningú, i que sobretot ens dona un missatge molt clar, que hem escoltat repetides vegades però el fet que ens en ho digui ell en veu alta fa que difícilment se’ns passi de llarg: estimem i deixem-nos estimar.

En cap moment vols que aquella conversa s’acabi, tens ganes de seguir-lo escoltant però els minuts s’esgoten i la pantalla deixa pas als crèdits. Vull destacar especialment el treball d’en Jordi Évole. No ha de ser fàcil rebre, sense esperar-ho, una trucada d’un amic que s’està a punt de morir i que et demana que engeguis els focus i  les càmeres perquè un dels seus últims desitjos és que l’entrevistis. És aquí on es fa present un dels punts forts i èxits del periodista català. Les seves entrevistes sempre són més que preguntes amb respostes. És capaç de connectar amb la persona que té al davant i que, al mateix temps, l’espectador tingui la sensació que és un més en aquella conversa. El Jordi li fa les preguntes que tots voldríem fer-li, l’escolta perquè a un amic sempre se l’escolta, i deixa que s’expliqui sense apressar-se per tornar a preguntar.

El cantant acaba el documental donant gràcies a la vida, i al privilegi d’haver-la pogut viure. I és sorprenent com una persona que sap que arriba el seu final parli amb aquesta serenitat. Les gràcies, les hi hem de donar nosaltres. Les seves lletres, cançons i música perduraran sempre i, sense que ell ens sigui conscient, amb les seves últimes paraules acaba de regalar-nos una lliçó de vida.

Categories
CINEDocumental
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES