El silenci de Pau Casals

Manuel Huerga va dirigir una pel·lícula que recull els anys d’exili i lluny dels escenaris del violoncel·lista català a Prada de Conflent

Manel Haro. Barcelona / @manelhc


Ja no recordo on vaig llegir que, si algú no ha passat a la història per alguna raó, només calen dues generacions perquè la seva memòria s’esborri. Vaja que qualsevol persona no cèlebre serà recordada pels seus fills, pels seus nets i para de comptar. Després poca cosa queda del seu record, per no dir res. Ara bé, ¿aquelles persones que sí han excel·lit en algun camp, que han estat autèntics referents, poden perdurar molt més temps en la memòria col·lectiva, més enllà dels llibres i altres documents? Em faig aquesta pregunta perquè aquests dies m’ha donat per apropar-me a la figura de Pau Casals, violoncel·lista, compositor i director d’orquestra català, del qual crec que recordem ben poca cosa. Si preguntem als nostres amics i coneguts qui era Pau Casals –jo ho he fet-, les respostes acostumen a ser que tocava el violoncel, que era el compositor d’Els cant dels ocells, que va compondre l’himne de les Nacions Unides i que va tocar a la Casa Blanca. No està gens malament, encara que no totes aquestes afirmacions són correctes.

Pau Casals era un dels més universals músics catalans de la història però també era un lluitador infatigable per la pau, els drets humans i la llibertat. Certament, va ser convidat a tocar a la Casa Blanca per dos presidents: Roosevelt i Kennedy, i aquest darrer li va atorgar, anys més tard, la Medalla de la Llibertat. També l’ONU el va reconèixer amb la Medalla de la Pau i va ser nominat al Premi Nobel de la Pau. No va ser el compositor d’El cant dels ocells, una cançó tradicional catalana, però sí que el va popularitzar ell, ja que el tocava al final dels seus concerts per recordar el seu compromís amb el poble català i la nostàlgia de la seva terra. Casals va néixer a El Vendrell, i en acabar la Guerra Civil, es va exiliar a Prada de Conflent, a la veïna França, renunciant a les seves riqueses i fent tot el possible per ajudar a altres exiliats espanyols. El seu compromís per la pau i pel poble espanyol va ser tan gran, que va intentar que altres nacions condemnessin el règim de Franco i va evitar tocar allà on l’autoritarisme s’imposava. Com a mode de protesta, finalment Casals va decidir deixar de tocar en públic, una decisió que mantindria durant cinc anys.

L’any 2017 Manuel Huerga va dirigir una pel·lícula protagonitzada per Joan Pera (en el paper del violoncel·lista) centrada precisament en aquest silenci. Es titula Casals, la força d’un silenci i avui es pot trobar a diverses plataformes com Filmin. L’he recuperada aquests dies, després de visitar la Vil·la Casals d’El Vendrell, on ell va viure. La pel·lícula és bastant senzilla, però trobo que fa un bon apropament a la figura de Casals. Més enllà de qüestions tècniques i d’alguns aspectes clarament millorables, no només en la realització del film sinó també en la caracterització del personatge principal, la cinta de Huerga serveix per recuperar la figura d’un músic i d’un lluitador universals. Reconec que em costa veure a Joan Pera –actor que associo molt a les comèdies del Paral·lel- en el paper del músic, però torno a insistir que crec que aquesta és una pel·lícula per veure amb bondat i generositat. Sí m’agrada, i molt, el paper que fa Carme Sansa com a companya de Casals.

Tornant al principi d’aquest article, encara que Pau Casals té un paper destacat en la història de la música i en la història de Catalunya, temo que la seva memòria s’estigui diluint a poc a poc. Per això és important que de tant en tant es facin pel·lícules sobre ell, es publiquin llibres o es commemori la seva figura. Sovint es reivindiquen altres noms de persones compromeses amb el poble català i amb la llibertat, i trobo que Casals hauria d’estar més present. La pel·lícula de Huerga hauria de servir també –és el meu desig- per animar als espectadors a saber una mica més d’aquest intèrpret, a esbrinar tot el que va fer en la música, per què Bach era tan important per a ell i per què va marxar a l’exili d’on tornaria mort per descansar al petit cementiri d’El Vendrell.

Categories
BiopicCINEDrama
Un comentari
  • Júlia
    25 agost 2020 at
    Deixa una resposta

    Crec que encara queda pendent per escriure una biografia acurada, documentada i seriosa, sobre Casals. Va tenir una vida llarga i amb molts matisos i etapes. El personatge de Sansa va ser també molt interessant, com tota la sevaa família, era germana de la pintora Lluïsa Vidal, reivindicada en aquests darrers anys i molt bona intèrpret musical, ella també. La pel·lícula té bones intencions però es queda curta, a Pera li he vist algun paper seriós i sorprèn però en aquest cas penso que li falta intensitat i potser una direccio més exigent.

  • Deixa una resposta

    ALTRES ARTICLES