Joan Francesc Mira: “Amb catorze anys jo volia ser sant”

'Tot els camins' és un nou volum de les seves memòries centrat en el seu pas per la religió i el canvi cap a l'humanista actual
Foto de Manel Haro.

Joan Francesc Mira (València, 1939) és autor de novel·les tan respectades com El professor d’història o Borja Papa, ha traduït els Evangelis, la Divina Comèdia de Dante i l’Odissea d’Homer. Ha rebut guardons com la Creu de Sant Jordi i el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes i ha publicat llibres sobre la cultura i la identitat valencianes. Tots els camins (Proa) és la segona entrega de les seves memòries, després d’El tramvia groc, i en ell ens explica la seva transformació vital marcada per la mort prematura del seu pare.

El jove Joan Francesc Mira va decidir fer-se sacerdot, però va acabar sent l’home de lletres, l’hel·lenista que coneixem avui. Sent un adolescent, l’autor va començar la seva formació amb el desig de ser sant, plenament segur de la seva vocació, però quan va arribar a Roma per seguir la seva educació, va descobrir tot el que la llibertat li podia oferir i que la religió li impedia gaudir. Va ser el moment en què el religiós va passar a ser humanista, en què el futur sacerdot es va deixa endur per una visió més antropològica de l’home, en què tota la cultura del seu voltant li reclamava més atenció que Déu. En tot aquest temps de canvi, de lenta metamorfosi, Mira va llegir, va tenir llargues converses, va pensar i va passejar a bastament, i tot això ens ho explica a Tots els camins.

Em trobo amb ell en un hotel del centre de Barcelona, abans de la crisi del coronavirus. Mira em demana descansar una mica, perquè porta unes quantes entrevistes a sobre. Pren una infusió i pregunta al cambrer si té res per sucar-hi. Abans de començar a parlar de la seva obra, l’autor gaudeix d’un parell de galetes i magdalenes petites. La conversa amb ell és fluida, molt propera, però sento que he d’anar amb compte amb el que pregunto per no semblar massa ignorant. No sé si és baixa autoestima meva, un enorme respecte cap a aquest humanista o que ell m’interromp de tant en tant amb correccions i puntualitzacions a les meves preguntes que, entre vostès i jo, no cal que les llegeixi ningú. Mira és un home de gran cultura de qui sempre s’aprèn alguna cosa, després de tot.

 

Manel Haro. Barcelona / @manelhc

Tots els camins és el segon volum de memòries que publica. Els ha escrit per recordar o per entendre millor el present?

Entendre el meu present no m’interessa, perquè sé que no l’entendré mai. Quan ho intento, la cosa s’embolica, encara que segurament no entenc el present perquè no el vull entendre, i qui digui que l’entén és perquè no s’ha parat a pensar prou. Per poc que reflexionis, t’adones que és una tasca inútil, massa complexa. A vegades es vol reduir aquesta complexitat a explicacions massa fàcils, i això no funciona. Si faig literatura de la memòria és senzillament per utilitzar la memòria com a matèria literària, res més.

Segur que hi ha alguna cosa més…

Bé, l’objectiu és transmetre sensacions, emocions, com fa un pintor quan pinta. Ho faig a través de la meva pròpia experiència, perquè crec que, pel tipus de vida que he tingut, pot tenir algun interès per als lectors. Parlo de formes de vida remotes, que ja han passat, però que jo he viscut, i potser el lector només les coneix per referències, a través de pel·lícules, com La dolce vita​ de Fellini o altres de Vittorio De Sica.  A banda d’això, també crec que les meves memòries poden tenir algun interès a nivell intel·lectual, perquè hi ha molt pensament metafísic, filosòfic, polític i religiós, tot un conjunt d’expressions d’un temps que ha estat el meu. Això acaba, en qualsevol cas, en literatura.

Si m’ho permet, torno a allò de no voler entendre el present. Vostè és un gran consumidor d’informació diària. Això em resulta contradictori.

La informació és per a mi una droga, puc estar més de tres hores llegint la premsa nacional i internacional. Estic subscrit a diverses publicacions, com Le Nouvel Observateur des de fa quaranta anys. A més, ara que ja no perdo el temps fent classes a la universitat, tinc els matins lliures. Llegeixo El País, La Vanguardia, l’Ara, i també la premsa enemiga. Després salto a Itàlia i llegeixo La Repubblica i el Corriere della Sera. Segueixo amb Le Monde, de França, el Frankfurter Allgemeine i el Süddeutsche Zeitung,  d’Alemanya, The New York Times i l’informatiu de la BBC. És un vici, una forma com una altra de perdre el temps, però m’ho passo bé. A més, és evident que això et dona més eines i elements de judici per avaluar determinades situacions socials i polítiques o declaracions. Ara bé, no tinc cap interès a utilitzar tot això per establir cap debat amb ningú sobre el present, perquè al cap de cinc minuts estic fent figura d’exhibicionista, la gent es pensa que en sé més que ningú.

En qualsevol cas, per saber què passa a Espanya, és recomanable llegir la premsa internacional?

A la premsa estrangera no els importa res Espanya, no saben ni on està. I Catalunya els hi has d’explicar. Espanya no és important per a la premsa de fora, és com Romania o Polònia, ha de passar alguna cosa molt espectacular perquè els mitjans de comunicació internacionals parlin d’Espanya, com tot allò de l’1 d’octubre. Però a vegades llegeixes a la premsa catalana que tota Europa parla de tal cosa i resulta que agafes el diari al qual fa referència i hi apareix en un raconet a l’esquerra. A països com els Estats Units vagament saben on està Espanya, i per a molta premsa estrangera Espanya encara és toreros, folklore i conqueridors. Una figura com la Joan Carles I els és totalment irrellevant.

En el seu llibre diu que és vostè una persona molt racionalista i descreguda.

No és el mateix creure que conèixer. Creure és acceptar com a realitat allò que no has analitzat, que no has avaluat per comprovar si és cert. A vegades llegeixo titulars que veig ràpidament que són falsos, per tant no serveix donar per vàlida una informació només perquè ho hagi dit un mitjà de comunicació. Un es pot treure la carrera de periodisme sense tenir ni idea de res, mai he entès què vol dir allò de Ciències de la Informació ni la Politicologia. Què volen dir aquestes collonades? A la universitat els inflen el cap de fantasies verbals que no es corresponen amb la realitat. Després, percebo una visió molt negativa i sense fonaments de la vida, es diu molt fàcilment que anem a pitjor. Aquelles persones que ho defensen saben com vivíem fa cent anys? No ho poden demostrar, no ho han analitzat, no ho coneixen, però ho diuen, ho fan creure. Sembla que com més pessimista i negatiu, més progre ets.

Fa anys que vivim amb molt pessimisme…

Sí, però sense fonaments. El món continua progressant com mai, hi ha més gent que mai que viu millor que abans, i aquestes proporcions continuen creixent. Abans hi havia molta més gent que es moria de fam, l’esperança de vida era més curta, i ara hi ha més comoditats, més benestar, menys dolor, les malalties estan més controlades… Algunes persones justifiquen aquesta negativitat en el capitalisme, en què hi ha més rics que mai, però això no vol dir que estiguem pitjor que abans. La vida d’un ric ara és més limitada que la d’un semiric fa cinquanta anys. L’amo de Mercadona viu en un pis a València, i fa una vida més o menys igual que qualsevol persona, abans els rics tenien una vida molt diferent de la resta de la societat. No cal ser ric per gaudir d’un creuer amb piscina. No vivim ara pitjor que fa cent anys, però es progre dir que vivim molt malament.

No fa gaire Steven Pinker va publicar En defensa de la Ilustración, un llibre amb el qual defensa precisament que mai havíem viscut tan bé com ara. Les seves idees van alimentar el discurs dels partits liberals espanyols i de dretes. Què passa amb les esquerres?

Que l’esquerra a Espanya és burra, perquè es creuen que cal ser negatius, que cal entendre la figura de l’obrer com a persones explotades. Però ara els obrers viuen molt millor que abans, insisteixo. No és una qüestió d’interpretacions, són dades, és la realitat. Una altra cosa és que la realitat no encaixi amb les seves teories. La dreta és molt més hàbil amb tot això. Jo sóc home d’esquerra i per això m’indigno, perquè l’esquerra s’ha tornat obtusa.

Tornem al seu llibre: què queda d’aquell adolescent que volia ser mossèn?

Amb catorze anys jo volia ser sant, ara això sembla molt estrambòtic, però jo era una criatura molt conscient, sabia molt bé què volia. Reviure això m’ha donat certes satisfaccions i fins i tot seguretat. És a dir, m’ha agradat veure com de clares tenia les idees sent tan jove. El que em va quedar de tot allò, més enllà del terreny ideològic o intel·lectual, és una certa capacitat de reflexió, de meditació, d’avaluació, d’observació, que, per desgràcia, no és gaire habitual avui dia. Ho relaciono amb un aspecte espiritual. El raonament escolàstic és un raonament ordenat. Abans la formació universitària era molt més rigorosa, més profunda, ara és més superficial, no t’ofereix tantes eines per observar i avaluar la realitat.

A Tots els camins remarca que la mort del seu pare, quan vostè era un nen, va ser clau per al seu futur.

Sí, i ho vaig explicar a El tramvia groc, però a Tots els camins hi he tornat a fer menció, perquè sense això no s’entén res. És un fet absolutament determinant en la meva vida, em va provocar un trauma, i no n’hi ha més. Bé, sí que n’hi ha més, però tampoc cal incidir-hi, el que havia de dir ja està escrit als meus llibres. Sense la mort tan traumàtica del meu pare, jo no hauria pres la decisió de fer carrera religiosa.

Vostè ha dit alguna vegada que la seva relació amb València és un amor no correspost. Espera que algun dia això canviï?

No. Jo tinc més reconeixement institucional a Barcelona que a València, però ja m’és igual.

Hi ha bons ponts culturals entre Barcelona i València?

Des dels anys seixanta hi ha ponts culturals vehiculats per la llengua, perquè es va aconseguir recuperar la llengua del país com una llengua de cultura. Això no ha estat possible en l’àmbit social o polític. En aquests ponts no només hi entren els escriptors, també altres artistes com els músics. Se n’ha fet molta literatura i molta música en català en tot aquest temps, però això no vol dir que sigui suficient per canviar un país ni crec que pugui influir en la presa de decisions dels polítics valencians. Esperem que, almenys, serveixi per fer més lent el camí cap a la castellanització total al País Valencià. Podem estar contents, però, de què bona part de la societat vegi el català com una llengua culta i que a les universitats el català tingui tanta presència, i això tot i que els anys de govern del PSOE han estat tristíssims i els del PP catastròfics.

Vostè ha publicat diversos llibres de ficció i de no ficció, a més de traduir grans obres literàries. Quin dels seus llibres l’ha fet més feliç?

Les tres traduccions. Quan la meva ànima se separi del meu cos i aparegui Sant Pere i em pregunti qui soc, li diré que soc Joan Francesc Mira, qui amb molt d’esforç he posat a disposició de milers de persones de la meva llengua els tres pilars de la cultura occidental: el pilar de la cultura grega, amb l’Odissea d’Homer; el de la cultura religiosa amb el Nou Testament; i el de la cultura medieval-moderna amb la Divina Comèdia de Dante. Llavors Sant Pere em dirà «endavant, senyor», i entraré en una saleta especial amb una butaca còmoda, una biblioteca de clàssics espectacular i música de Bach per a tota l’eternitat. La resta de coses que he fet són circumstancials…

Categories
Biografies i memòriesEscriptorsLLIBRESPERSONATGES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES