Wilde i la soledat de l’ànima

'De profundis' és l'extensa carta que l'autor va escriure des de la presó al seu amant lord Alfred Douglas, descrit com un ésser egoista

Cristian Olivé. Barcelona / @xtianolive


Poques coses noves es poden dir d’Oscar Wilde, autor nascut el 1854 a Dublín, considerat un dels escriptors més brillants de la literatura universal i que va tenir una vida de reconeixement fins al seu ingrés a la presó acusat de cometre «actes indecents». Va morir als 46 anys a París sol, pobre i repudiat. Per sort, la seva obra s’ha mantingut viva al llarg del temps, i títols com De profundis o El retrat de Dorian Gray són joies que segueixen seduint a milers de lectors. La primera d’aquestes obres, una carta que Wilde va escriure des de la presó al seu amant lord Alfred Douglas, conté dolor, decepció i molt de sentiment de culpa: «Aquí assegut en aquesta cel·la fosca, vestit de presidiari, difamat i arruïnat, és a mi a qui em culpo per deixar que una amistat no intel·lectual dominés totalment la meva vida». Llegint el text, un reflexiona sobre el poder de les relacions personals: pots estar envoltat de gent que t’ajuda a brillar i a desenvolupar-te en plenitud, o de persones que empetiteixen les virtuts que formen part de tu i silencien els teus talents.

Wilde, adreçant-se a Douglas, ho resumeix així: «Mentre vas estar amb mi vas ser la ruïna absoluta del meu Art i jo em vaig cobrir de vergonya i de culpa en el més alt grau. Tu no el sabies veure, no el sabies entendre, no el sabies apreciar» L’autor, que va crear el personatge de Dorian Gray anys abans, descriu lord Alfred Douglas com un ésser egoista i lliurat als plaers. Inevitablement, és fàcil preguntar-se si el primer va ser una premonició del segon. En la novel·la, Wilde posa en veu del personatge de Basil les següents paraules referides a Dorian Gray: «Diuen que corromp els seus amics i que n’hi ha prou que entri en una casa perquè la vergonya i el deshonor vagin amb vostè». A De profundis (Edicions de la Ela Geminada en català amb traducció d’Eloi M. Busquets i Siruela en castellà amb traducció de María Luisa Balseiro), Wilde es refereix al seu amant d’aquesta manera: «Vaig intentar determinar si de debò eres o no el que em semblaves ser, tan ple de terribles defectes, tan totalment ruïnós per a tu i per als altres, tan fatídic per tothom que simplement et conegués o estigués amb tu».

L’escriptor es va veure sotmès a un escarni públic dut a terme pel pare de Douglas, el marquès de Queensberry, que va fer l’impossible per desprestigiar-lo. Fins i tot en una ocasió va intentar arruïnar una de les estrenes teatrals acusant-lo de sodomia a mitja representació. Al final, Wilde el va denunciar per difamacions. En la carta, l’escriptor, recordant aquell l’escàndol, recrimina a Douglas que l’odi cap al seu pare l’encegava de tal manera que no li importaven els danys col·laterals que podia provocar: «Amb l’espantós joc d’odis que us portàveu tu i el teu pare, vau llençar la meva ànima als daus». Després de tot, Wilde va retirar els càrrecs contra el marquès de Queensberry en arribar a un acord amb l’advocat de la defensa. No obstant això, setmanes després, l’autoritat victoriana, que veia com l’opinió pública parlava del cas i de la vida despresa de l’escriptor, va girar una ordre d’«actes indecents» contra Wilde i el va enviar a judici. A De profundis, es lamenta de la solitud que el va envair en aquelles setmanes en què va ser el tema de conversa entre la societat i la premsa. Durant el judici, va expressar el seu famós discurs sobre «l’amor que no s’atreveix a dir el seu nom» i pel qual va acabar a la presó.

Oscar Wilde reconeix haver lliurat a Douglas tot l’amor de què era capaç: «L’objectiu de l’Amor és estimar: ni més ni menys. Tu eres el meu enemic. Jo t’havia donat la meva vida, i tu, per satisfer les més baixes i menyspreables de totes les passions humanes, l’odi, la vanitat i la cobdícia, l’havies llençat a rodar. En menys de tres anys m’havies arruïnat absolutament des de tots els punts de vista». Mentre és a presó, explica Wilde, no rep cap carta del seu amant. De sobte, li arriba la notícia que Douglas té intenció de publicar algunes de les cartes que s’havien intercanviat en el passat per mantenir oberta la batalla contra el seu pare. Wilde no pot més i esclata: «Les cartes que havien de ser el nostre gran secret!» I li pregunta si, en aquesta guerra creuada amb el seu pare, tots dos el fan servir com a escut i arma alhora.

Durant l’estada a presó, la mare d’Oscar Wilde mor. L’escriptor rep missatges d’ànim i afecte d’aquells que encara el consideren amic. Però no rep cap missatge de part de lord Alfred Douglas. Només el silenci cruel i punyent. Llavors expressa una de les cites més impactants que mai s’han escrit: «Després del dolor sempre hi ha dolor. La pena, a diferència del plaer, no duu màscara». Wilde sap que només l’Art li retornarà l’aplom i les ganes de viure. Es proposa transformar les seves emocions, tant les bones com les dolentes, en part de la creació artística: «L’art comença allà on la imitació s’acaba». Malgrat la seva voluntat, no va tornar a escriure cap més obra. Conclou la carta a Douglas: «T’escric perquè comprenguis el que vas ser per a mi abans del meu empresonament, el que has estat per a mi durant el meu empresonament, i el que espero ser per a mi i per als altres quan el meu empresonament s’hagi acabat». I llança un missatge sincer i alhora carregat d’injustícies: «Espero que el món accepti el meu passat com una part inevitable de l’evolució de la meva vida i del meu caràcter». Per desgràcia, li va tocar viure en una època equivocada. L’any 2017, el govern britànic va indultar Oscar Wilde a títol pòstum.

Categories
Biografies i memòriesLLIBRES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES