Carme Pinós: “Hem regalat l’habitatge al mercat i això degrada les ciutats”

L'arquitecta catalana, que ha fet el conjunt de la plaça de la Gardunya al Raval, explica els seus projectes i com entén la professió
Carme Pinós
Fotografia de Wayne Taylor cedida per l'Estudi Carme Pinós.

Carme Pinós (Barcelona, 1954) és, des de fa molts anys, un dels noms més internacionals de l’arquitectura catalana. Es llicencia per l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona i funda Miralles Pinós conjuntament amb Enric Miralles. La pràctica portada a terme des de l’estudi, amb projectes com el Cementiri d’Igualada o les Instal·lacions de Tir amb Arc per a les Olimpíades de Barcelona, els portarà prestigi internacional. S’estableix en solitari l’any 1991. Reconeix que el camí no ha estat fàcil, que va haver d’aprendre a parlar amb ella mateixa, a projectar diferent. Ara lidera, orgullosa, l’Estudi Carme Pinós, agraïda a la gent que l’acompanya des de fa molt anys.

La seva pràctica professional ens deixa obres marcadament barcelonines, com el conjunt de la plaça de la Gardunya, l’Escola Massana i la façana posterior de la Boqueria, així com projectes internacionals com les torres d’Oficines Cube I i Cube II a Mèxic o el MPavilion a Melbourne. De Pinós també n’és destacable la transversalitat: les seves intervencions i dissenys es mouen des de l’urbanisme fins al disseny de mobiliari, una varietat que ella vincula a mantenir sempre una mateixa filosofia. En els últims anys, nombrosos premis com la Creu de Sant Jordi de 2015 i el Berkeley-Rupp Prize de 2016, reafirmen la qualitat de la seva trajectòria. Ens rep a la biblioteca del seu estudi barceloní, en un pis senyorial de la Diagonal. Travessa la porta de l’estança abarrotada de llibres de forma enèrgica i decidida, ens saluda i abans que tornem a seure comença ja a parlar, intensa i natural, de tot allò que ha deixat sobre la taula.

 

Román Fernández (@romannnfv) i Manel Haro (@manelhc). Barcelona

Com condiciona l’arquitectura la manera com funcionen els concursos?

És el món de la competitivitat aplicat a la nostra professió. Si abans l’administració feia els concursos amb aquesta voluntat que la feina pogués arribar a tots, i eren concursos més regulats, amb certes garanties de jurat, ara els concursos dels privats són simplement explotar-nos. No saps ni qui és el jurat i, a vegades ni tan sols són transparents. Després t’assabentes que han demanat idees a uns altres. Ara el món de la competitivitat el regeix el mercat, aquest mercat neoliberal que ens ha arribat després de la crisi. Sento que la crisi ens ha perjudicat molt. El sector privat sap que som una professió feble, i que en som molts, que ens agrada competir i ens estan explotant.

Vaja!

S’ha perdut la confiança, abans un client et venia perquè confiava en tu, ara molts no saben ni què volen, et tantegen, saben que per quatre euros els hi donaràs alguna cosa. Potser és que jo estava acostumada a treballar sobretot per a l’administració, l’espai públic, on se’ns valorava. Ara, després de la crisi, moltes vegades tot es valora a la baixa i has de presentar uns currículums bestials, et demanen moltíssimes coses per als concursos. No fa gaire un article de La Vanguardia deia que ens estem arruïnant. També cal dir que el món de la construcció és un món pervertit, es blanquegen molts diners i els que anem a peu, és a dir, els que som honestos, som els que rebem la pitjor part. D’arquitectes honestos i bons n’hi ha pocs. Si no, aniríem pel carrer i tot ens agradaria. Si vas per les parts noves de les ciutats el que t’agrada què és? Un 20%? Tota la resta és pura especulació i mercantilisme.

No és un panorama gaire estimulant, la veritat…

En una ciutat, darrere de cada cosa que a tu no t’agrada i que veus especulativa hi ha un arquitecte. Sempre reben justos per pecadors, sempre estem rebent els més honestos. Les regles es fan per controlar els delinqüents, però no ens poden tractar a tots com si ho fóssim. De fet, sembla que gairebé t’obliguen a ser un delinqüent, no et deixen marge per a res. Un delinqüent, davant d’una llei que l’aturi, sempre trobarà la forma de saltar-se-la, però la resta cada vegada estem més restringits. Moltes vegades em pregunten per l’habitatge, però és que no tenim cap marge per investigar en habitatge, ja que està tot tan reglamentat per controlar aquests bàrbars, que estem encotillats.

Teníem una pregunta sobre aquest tema precisament, sobre el paper de l’habitatge com a espai per investigar, però ja veiem que és complicat.

Precisament per això, per les regles… Hi ha, per un costat, el mercat, on hi deuen haver molts interessos. El paper que estan agafant les instal·lacions està fora de tot sentit comú, i darrere de les instal·lacions hi ha molts diners. Després això de què tot està mesurat com si tots fóssim uns perversos. No et deixen sortir-te de cap regla i, per tant, investigar és molt difícil. Tot està reglat i et va de cinc centímetres. Després, on abans hi havia un percentatge d’habitatges accessibles, ara tots ho han de ser, i cada cop són més petits, i les instal·lacions cada cop de menys qualitat. Veus habitatges petitíssims amb uns banys que semblen places de toros perquè facin el gir les cadires de rodes i hi veus forats perquè passin les instal·lacions… Hi ha poc sentit comú.

Més regles…

Ho he dit moltes vegades, darrere dels habitatges hi ha un mercat, per tant els habitatges s’han transformat en mercaderies. A l’Eixample els habitatges eren patrimoni, hi havia el principal, que era on vivia el propietari, i feia pisos per deixar-los als fills, no es feien per treure’n profit a curt termini. Eren l’orgull, per això hi ha tan ornament. Això tenia coses bones i coses dolentes, però en el moment en què l’habitatge es transforma en mercaderia per a treure’n profit econòmic a curt termini tot es banalitza i comença l’especulació. Comencen a voler treure el màxim profit de tot, llavors comencen les regles, perquè si no… Com que és mercaderia, ja no és allò que dona dignitat a la gent, sinó allò que dona guanys a un i després es despreocupa. És a dir, fa una casa, es despreocupa i, al cap d’un temps, la responsabilitat de manteniment s’ha esvaït i tot es degrada. Penso en la ciutat sobretot, la ciutat es degrada.

I això perjudica als que viuen en la ciutat…

Fa poc vaig llegir La cultura del nuevo capitalismo de Richard Sennett, on explica com les empreses han passat d’un esquema piramidal, com la Ford, on tot passava dintre, a ser una empresa més radial, on hi ha un nucli de direcció al qual se li demana rendiment, això vol dir que s’incrementi el capital. Ara les empreses externalitzen i tots els externs competeixen. Per tant, la societat es basa sempre en competir. Això en arquitectura havia arribat a l’administració amb una voluntat positiva, no d’explotació, però ara, després de la crisi, els privats i l’administració han vist que és un sector que es pot explotar, i els concursos són a la baixa financera. La més perjudicada de tot això és la societat. L’arquitectura és fer ciutat i és en la ciutat on hi ha la convivència social. Per tant, la ciutat és una espai prou important i de responsabilitat com perquè es facin concursos a la baixa.

Realment, fa una relació molt directa entre habitatge i mercaderia.

Clar, en el fons el menys important són els arquitectes que pateixen i s’empobreixen, el realment important és que hem entregat l’habitatge al mercat i això degrada les ciutats, la qual cosa no està bé, perquè tu vius en una ciutat amb un espai públic que, o bé et permet sortir a passejar o bé fa que et sentis rebutjat per tot arreu, que dormis amb soroll, que et costi arribar a casa… I tot això repercuteix en el teu caràcter.

En relació a aquesta idea de la construcció de la ciutat i del paper de l’habitatge, parlem del projecte de la plaça de la Gardunya, no tant per la Massana o l’habitatge en si, sinó perquè al final ha estat com construir una petita peça de ciutat a través de quatre o cinc edificis, una cosa que és molt barcelonina en el fons. Com vau afrontar aquest repte de construir una peça de ciutat?

Va ser un concurs molt ben plantejat que ja té quinze anys, ha estat un procés molt llarg. El concurs contemplava dues façanes, la tercera va venir a meitat del projecte. En aquell moment, l’ajuntament tenia les coses clares. Tenia clar, per exemple, que l’aparcament soterrat no es podia manifestar en cap moment. Llavors era una condició del concurs que les entrades i les sortides formessin part del projecte. Si vas a la plaça, no sabries que hi ha un aparcament. Després va venir la possibilitat de fer la façana del mercat, i jo vaig dir que no volia fer una façana, ja que aquell mercat no és un mercat, eren unes cobertes provisionals, així que vaig plantejar canviar l’escala del mercat, solucionar els seus problemes però no fer una façana. El que volia, sobretot, era fer un tros de la ciutat, com dieu, per molt temptador que fos fer «la Plaça de l’Estudi Carme Pinós». Tampoc volia fer una plaça com la Reial.

A què es refereix?

Moltes vegades ho explico: la plaça Reial és una plaça que neix d’una geometria molt clara, on totes les façanes són iguals, on es mira cap a un centre. És una plaça que neix en un moment en què la burgesia catalana està creixent, encara dins de les muralles, i volien un lloc que els representés. Obrien la finestra i veien al veí igual de guapo que ells. Jo volia que la Gardunya fos una plaça que representés una realitat totalment diferent, perquè el Raval és una realitat diferent, allà hi viuen moltes classes socials, és un lloc on les classes i la realitat social s’entrecreuen. Volia fer una plaça que no mirés a un centre, una plaça dinàmica, que respongués a moltes realitats. Allà hi havia la Massana, un edifici institucional i una de les escoles més antigues de l’ajuntament, també hi havia habitatge social i l’ampliació de la Boqueria, per tant no podia ser una plaça mirant al centre i ja està.

Tot plegat un repte.

Diguem que allà hi havia un estrip i la meva voluntat era la de cosir. Si mireu la Massana, la façana es gira una mica per donar més visibilitat a la porta del teatre Romea, hi ha també un voladís pel carrer Jerusalem. Sobre la Boqueria, vaig pensar que si fèiem una façana, convertiríem en edifici el que mai havia estat un edifici. A Barcelona tenim una tradició de mercats del segle XIX meravellosa i, en canvi, el més important, que és la Boqueria, eren unes cobertes provisionals que es van quedar, amb els problemes que tenen i sabent que tocar-les és molt complicat. La meva proposta va ser fer un mercat més a escala domèstica, més d’escala de plaça. Aquestes petites cobertes del mercat s’acoblen per protegir de la pluja, hi ha unes malles per al sol. Vaig dir «digueu-me quins són els problemes i jo els soluciono», però no em digueu que he de fer una façana perquè no li toca.

Aquest és el paper de l’arquitecte que abans comentava? És a dir, no conformar-se a fer el que es demana sinó voler plantejar també un debat crític dins la ciutat.

El client ha de saber plantejar els problemes que vol resoldre, però és feina de l’arquitecte proposar la manera com s’han de resoldre. Entre altres coses perquè tenim més habilitat, perquè ens dediquem a això.

Entrem a l’Estudi Carme Pinós. En quins projectes estan treballant ara mateix?

Acabem de guanyar un projecte per a un privat a França que ha estat una mica calvari. És una fàbrica de pròtesis de ceràmica, però també són laboratoris d’investigació, sales de conferències, d’exposicions, restaurants… És un complex gran a Limoges. Ara estem treballant en dos concursos privats, un a Luxemburg i l’altre a Barcelona. El govern de Mèxic també m’ha demanat fer habitatge de protecció oficial, busquen arquitectes internacionals per donar nous exemples del que pot ser l’habitatge. Allà segur que tinc molta més llibertat que aquí. És un bon repte això de què vulguin que marquem exemples a seguir després. Estem fent una casa a Byron Bay, Austràlia, i una altra a Mallorca. No són cases petites, però aquest estudi necessita projectes grans. El projecte de Mèxic sí que és gran, 40.000 metres quadrats, però els honoraris són molt reduïts.

Podent construir en ciutats tan diverses, fins a quin punt afecta les particularitats de cada lloc al seu estudi?

Sempre comptem amb col·laboradors en cada lloc. A Austràlia estem en el projecte executiu, no hem començat a construir i ja veurem, la construcció serà una mica complicada. Jo li vaig dir a la clienta que acceptava el projecte amb la condició de no haver d’anar massa allà, perquè temps enrere ja vam treballar juntes en un pavelló a Melbourne i llavors vaig haver d’anar quatre vegades en sis mesos, va ser molt cansat perquè feia classes a Berkeley també. Amb la casa vaig anar a veure el lloc, però tiro tot el que puc amb Skype. Miro de treballar sempre amb gent que ja conec bastant, perquè al final tot es basa en la confiança, en el feeling. Tant la gent d’Austràlia com la de Mèxic confien totalment en mi, això genera un bon ambient de treball i a mi em carrega de responsabilitat. Els escolto, intento entendre bé què volen. És molt diferent a la competició dels concursos, que està basada en la desconfiança, t’assabentes que t’estan demanant a tu una façana al mateix temps que li estan demanant a un altre. És un malviure increïble.

Hi ha algun tipus de projecte en el qual se sentin especialment còmodes?

A mi m’agrada molt l’espai públic. Moltíssim. Tinc la satisfacció d’haver pogut fer-ne. Abans sortia a caminar i anava a la plaça de la Gardunya, a veure com anaven les obres, era com una atracció. Ara ho evito perquè cada vegada que hi vaig és com si hem clavessin una punyalada perquè veig la degradació de tot aquell espai, la desídia que hi ha per allà… L’habitatge també m’agrada, però m’agrada sobretot si entenc al client perquè una casa és de cadascú. Si m’he de quedar amb algun tipus de projecte, però, sens dubte és l’espai públic, i això inclou una escola, per exemple. He gaudit molt de l’escola Massana quan he vist els nois i noies passejar, entrant les bicicletes… És una passada.

Quan parleu de fer espai públic, els arquitectes us sentiu una mica sociòlegs?

Sí, és que l’arquitecte és un sociòleg. En el fons és qui fa l’espai en el qual la societat es relaciona. Per tant, hem d’entendre la societat, no podem no fer-ho, perquè no som escultors. Jo sempre dic que estem més a prop d’un director de cinema que d’un escultor. Nosaltres tenim un guió i hem de crear l’espai perquè hi passi l’acció. Tu t’has d’imaginar primer com els nanos es relacionen, com utilitzen l’espai, llavors fas aquest espai i si ho has fet bé, de cop et trobaràs que els nanos estan utilitzant-lo com tu l’havies imaginat. A vegades et donen sorpreses de com l’utilitzen però, si l’has dissenyat bé, la sorpresa serà positiva.

Interessant això del guió…

És una metàfora que utilitzo molt, també a classe. Dic als alumnes: «explica’m el guió del teu projecte, com vols que la gent es relacioni, com t’imagines que s’utilitzarà aquest espai». I als clients també: «explica’m com vols utilitzar casa teva, com t’imagines que serà a la nit, si t’imagines que estareu tots reunits en algun lloc». És molt important tenir clar el guió i després tu fas l’espai perquè aquest guió es desenvolupi. O sigui que sí hem de ser sociòlegs, perquè estem dissenyant com es relaciona la ciutat, la gent…

Parlem del crematori que va fer a Igualada. Què va significar construir allà, al costat del cementiri de Miralles-Pinós?

L’ajuntament volia que el crematori estigués dintre del cementiri i allò m’acollonia. El cementiri està en un punt molt romàntic, per dir-ho d’alguna forma, està en aquell moment en què la natura ha anat guanyant lloc, en un ambient nostàlgic, molt bonic. L’ajuntament va decidir no ampliar-lo més, i en la part de dalt l’Enric Miralles i jo volíem que hi hagués com un parc, fins i tot la biga de la capella sortia com si fos una creu, cosa que al final no va ser. La idea era que en acabar la cerimònia, la gent pogués pujar i passejar. Llavors hi havia, damunt de la capella, que és on vaig situar el crematori, un petit monticle de terra, que està format per les terres que s’havien tret de fer la capella. Vaig pensar que aquell era el lloc. No deixava d’estar, d’alguna forma, en el cementiri, però sense tocar-lo per a res, alhora que tota la part de dalt, que estava totalment abandonada, quedava arreglada.

Com va anar el projecte?

No teníem molts diners per fer el crematori, de fet va costar uns 300.000 euros, que no és molt. Tot el material són peces prefabricades de formigó, burdes però col·locades bé. Quan arribes pel camí et trobes amb els lluernaris del cementiri, que són molt bonics, tenen molta força. Jo no estava quan es van fer, perquè l’Enric va canviar certes coses. Quan ell i jo ens vam dividir la feina, ell va voler acabar el projecte del cementiri. Jo sabia que la potència que té el cementiri no la tindria el crematori, però és que era un crematori, no un tanatori, era simplement un lloc per cremar i una sala per veure-ho amb un pressupost mínim. Vaig intentar ser el més poètica possible i crec que, dintre del que se’m demanava, va quedar prou bé. L’altre dia el Samuel Arriola, que es qui va estar a càrrec del projecte i va portar tota la direcció d’obra, va anar a veure’l i em va dir que allà hi havia cotxes de morts de persones que no eren d’allà, la qual cosa vol dir que l’espai ha agafat ja una mica de fama de lloc delicat. Per fer el crematori, el Samuel i jo vam anar a veure altres crematoris… que són fàbriques, algunes de les quals estan en zones industrials perquè són forns, tal qual. Llavors també hi ha una saleta, amb aquestes coses del luxe, que vol dir marbre i quatre detalls…

Ha canviat molt, professionalment, Carme Pinós des d’aquella primera etapa amb Enric Miralles?

Jo soc la mateixa. La filosofia i la manera de fer arquitectura que tenia amb l’Enric va néixer dels dos, la vam descobrir junts. Jo he continuat, sabent els meus límits. No tinc la potència de l’Enric, soc més rigorosa, segurament perquè soc menys hàbil, i, per tant, soc més continguda i m’exigeixo que les coses quadrin molt més. Però la filosofia? La filosofia és la mateixa. A mi m’ha costat molt que se’m reconegués, molt. I em pesa, a vegades.

Encara?

Si. Molta gent, a vegades, em ve amb pel·lícules, però jo el que vull ara és centrar-me en aquest estudi, en la meva gent, perquè els que treballem aquí som una família, amb alguns porto vint anys treballant. Això és el realment important, la resta són les arrels d’un arbre, les meves arrels, en qualsevol cas.

Tornant a aquests projectes actuals, una cosa que ens ha cridat molt l’atenció és el projecte d’«Objects», aquesta línia de mobiliari, que ens ha semblat molt bonica.

Sí, és molt minimal. Però si estudieu els projectes i els mobles, encara que la línia sembli diferent, és la mateixa. És pura estructura, pur joc estructural. Tot és dinamisme, un joc estructural i contingut. No se si coneixeu el tamboret que vaig fer per al pavelló de Melbourne, el tamboret que es desmunta…

L’hem vist per la xarxa, només.

El problema era fer seients, perquè no hi havia espai, però, en canvi, els necessitàvem, perquè en el pavelló, en un moment donat l’escena era enmig, i teníem totes les grades, però en un altre l’escena es podia desplaçar i llavors calia cobrir l’espai amb seients. El problema era que no teníem lloc on guardar-los, però sí que teníem un petit monticle on hi havia una mena de cubeta i allà podíem guardar coses. Llavors ens vam inventar aquest tamboret que es desmunta i queda… Voleu que us el porti?

Si us plau!

(…) Mireu, aquest és un prototip, el munto i el desmunto fàcilment. És pura estructura sorgit d’un problema ben plantejat. És com les nostres prestatgeries, que podeu veure aquí i que neixen d’un altre problema, i ara les estem venent explicant que es poden penjar en el pladur.

Hem parlat d’espai públic, d’habitatge, de mobiliari… D’alguna forma, és com teixir una reflexió conjunta…

És una forma de fer. Que no un llenguatge, eh. És més abstracte. Més que un llenguatge, és una filosofia, expressar dinamisme. No crec en les veritats, més aviat crec que les coses són fluctuants, són un joc, els mobles són un joc, tot intenta encaixar, tant la Gardunya com un moble. És l’expressió de l’estructura, els gestos no són banals, sinó que responen a uns fonaments que tu controles perquè siguin bonics. Mireu el tamboret, aquesta peça és ovalada, perquè encaixi amb l’altra, si fos rodona això no seria possible. És tot tècnic, però després hi ha un joc. Tot això ho treballem plegats a l’estudi.

És important dir que hi ha un treball d’equip.

I tant, a mi m’agrada parlar d’Estudi Carme Pinós perquè aquí hi ha gent que està amb mi fa mil anys i que s’involucren molt en tot. Ells saben que les primeres idees són meves, les respecten, però una vegada tinc un esquema més o menys definit, ja hi entra tothom, i a vegades l’esquema no funciona i es torna a començar. El que sí que m’agrada és que els esquemes siguin molt clars. Si no funcionen, no tinc cap problema a començar de nou, però no vull híbrids. És aquesta cosa que us deia de la meva falta, potser, d’habilitat que fa que sigui molt més rigorosa, molt més continguda.

I en la primera etapa, amb Enric Miralles, com treballaven?

Quan jo treballava amb l’Enric tot sortia amb el diàleg, érem molt còmplices, estava acostumada a dir les ximpleries que volgués perquè sabies que l’altre et frenava, però llavors vaig deixar de tenir aquella paret on rebotava el que deia o que ho destil·lava… Va ser molt dur. A vegades aconsegueixo parlar amb mi mateixa i aquests moments me’ls guardo.

No hem parlat de premis. El 2016 la van premiar per la seva contribució a la promoció de la dona en l’arquitectura.

Penso que  està bé que les poques dones que hi ha en arquitectura lluitem per tirar endavant i que això serveixi per encoratjar la gent jove. El món ha canviat molt i una de les coses que ha canviat és la introducció de la dona en el món del treball. Darrerament m’agrada molt llegir història i és increïble, perquè la història és guerra, és violència i és homes. Ara que no necessitem tant la força, que la sexualitat està més controlada i que et pots quedar embarassada quan vols, la dona ha entrat més en el món del treball. La dona és molt necessària en molts àmbits, perquè el nostre punt de vista és diferent, ja sigui per genètica, per història o pel que sigui… El món ens necessita i hem de reivindicar, no tan els nostres drets, que també, sinó sobretot la importància d’aportar el nostre punt de vista respecte al món. I demostrar-ho amb la nostre feina. Jo no vull queixar-me mai, vull poder ensenyar el que faig.

Categories
ArquitectesArquitecturaARTPERSONATGES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES