Javier Cercas: “La justícia portada a l’extrem pot acabar sent una injustícia”

Amb ‘Terra Alta’ l'autor proposa una novel·la negra protagonitzada pel Mosso d’Esquadra que va abatre els terroristes de Cambrils

Javier Cercas (Ibahernando, 1962) és una de les primeres espases de la literatura espanyola i cada llibre que ha publicat, des de l’èxit de Soldados de Salamina, s’ha situat en els llocs més alts de les llistes de més venuts. Seves seves obres com La velocidad de la luz, Anatomía de un instante, El impostor, Las leyes de la frontera i El monarca de las sombras, fixant-se sempre en la realitat per armar relats que se situen entre la ficció i la no ficció. Els seus llibres han estat traduïts a més de trenta llengües i han rebut diversos guardons. La darrera de les seves novel·les, Terra Alta, ha guanyat el Premi Planeta 2019 i amb ella el seu autor ha volgut reinventar-se, fer un gir a la seva carrera per por a repetir-se. Es tracta d’una novel·la policíaca que estimula a reflexionar sobre el sentit de la justícia, la venjança i el valor de la llei. El protagonista és Melchor Marín, el Mosso d’Esquadra que -en aquesta ficció- va abatre els quatre terroristes de Cambrils. Marín, convertit en heroi, arrossega un complicat passat que el va portar a la presó, on la lectura d’Els miserables de Victor Hugo va canviar-li la vida. En quedar en llibertat, el protagonista busca fer justícia a la seva manera. A Terra Alta ha d’investigar el crim que sacseja la tranquil·litat de la comarca que dona títol al llibre: els propietaris de l’empresa més gran de la zona apareixen assassinats després d’haver estat sotmesos a brutals tortures.

 

Manel Haro. Barcelona / @manelhc

Quan va guanyar el Planeta, va dir que amb aquesta novel·la necessitava fer un canvi per no rovellar-se…

Sí, perquè quan vaig acabar d’escriure El monarca de las sombras, el meu anterior llibre, vaig tenir la sensació que havia acabat de colonitzar un territori que havia començat a explorar amb Soldados de Salamina, que és un llibre del 2001. Diguem que des de llavors, els llibres que he escrit tenen alguna cosa en comú, allò que se’n diu autoficcions, novel·les on hi havia barreja de gèneres, a vegades fins i tot sense ficció… Vaja, eren obres en les quals el mateix procés d’escriptura era molt important. Amb El monarca de las sombras vaig tenir la sensació que alguna cosa s’havia acabat, i vaig pensar que en el futur em podria repetir, cosa que no volia. Per això vaig trigar molt de temps en escriure Terra Alta, que és una història molt fidel a la meva obra, però al mateix temps molt diferent. A mi m’agraden aquells escriptors que cada llibre és un món totalment diferent però sempre hi ha una essència que es manté.

En les seves novel·les anteriors el misteri sempre ha estat present, així que aterrar en la novel·la negra sembla una transició natural…

Exactament. La novel·la policíaca mai ha estat aliena als meus interessos, perquè el misteri sempre ha tingut presència en el que he escrit. Jo concebo les novel·les així, penso en un enigma i en la manera com aquest es pot resoldre. A Terra Alta, però, el respecte a les convencions del gènere policíac és molt més visible. Hi ha un assassinat i hi ha un policia, més visible no pot ser. Ara bé, no crec que aquesta sigui només una novel·la policíaca. Al llarg de la història hi ha hagut molts autors que, d’una manera o una altra, s’han servit d’aquest gènere. Podem llegir obres de Borges o de Kafka com a novel·les policíaques.

La Guerra Civil és un tema que vostè ha tocat forà en la seva obra. A Terra Alta també hi apareix com una ombra del passat en forma de ferides que no s’han tancat. Espanya ha gestionat malament el seu passat?

Si Espanya no ho ha fet bé és perquè és molt difícil fer-ho bé. Quan era jove, jo pensava que Espanya era un cas especial, però no ho és pas. Tots els països tenen problemes amb el seu passat i tots els països, com les persones, tenen conflictes en el passat. Això succeeix aquí, a Itàlia, a França… Ara bé, hi ha una diferència: a Itàlia el passat conflictiu va acabar el 1945, mentre que a Espanya va acabar el 1975. O el 1981, si vols. Això vol dir que el passat d’Espanya és encara molt proper. Alemanya és un bon exemple de gestió del seu passat, però no oblidem que, en primer lloc, ho va fer per obligació, perquè va ser derrotada i, en segon lloc, va trigar molt de temps en fer-ho, almenys trenta anys va trigar en afrontar el seu passat. A Espanya això va començar a passar amb el govern de Zapatero. Per tant, Espanya no és una excepció.

Per tant, hem de saber afrontar el passat…

Afrontar el passat és necessari, perquè el passat encara no ha marxat. Mira, el franquisme acaba entre 1975 i 1981, amb la Transició, i ara Espanya és un país democràtic. Millor o pitjor, millorable segurament, però democràtic. Diu Faulkner que el passat no ha mort, ni tan sols és passat. Per tant, la dictadura espanyola no ha marxat, especialment perquè queden testimonis i queda la memòria. El passat és una dimensió del present sense la qual el present està mutilat. El passat és aquí, convivim amb ell. Opera sobre nosaltres. Però això passa, insisteixo, a tots els països. Hi ha cert narcisisme espanyol disfressat de masoquisme.

En les seves novel·les ens trobem personatges que passen comptes amb el seu passat i no sembla fàcil…

És que no ho és, és molt difícil, perquè sabem com gestionar la nostra bona herència, però què fem amb la nostra mala herència? L’ocultem? L’edulcorem? Ens n’inventem una altra, com feia Enric Marco, el protagonista d’El impostor? La solució, crec, és, primer, conèixer-la i, després, comprendre-la. Comprendre no significa justificar, tot el contrari, significa treballar por no repetir els mateixos errors. Això és complicat, però indispensable, perquè si tu coneixes la teva herència i la comprens, la pots governar. Si no la coneixes, és aquesta herència la que et governa a tu, i llavors tornes a repetir els mateixos errors. Un exemple: a Gran Bretanya tenen la democràcia més antiga del món, però mira què està passant… encara no han digerit el seu passat colonial, encara no han entès que Gran Bretanya ja no és un imperi. La meitat dels britànics no ho entenen i per culpa d’això estan provocant una de les crisis més greus de la història moderna del país. Per tant, deixem de pensar que Espanya és una excepció en aquest sentit.

En la seva novel·la tenim un Mosso d’Esquadra que també té un passat a l’esquena, que és delictiu. És inevitable que un policia de novel·la negra tingui un passat tèrbol?

No ho sé, aquest el té. Les coses bones no són literàries, la felicitat és muda. Els escriptors reciclem les escombraries. Convertim en literatura allò dolent, l’odi, els conflictes. I sobre la pregunta… és que tothom tenim les nostres taques en el nostre passat. He de dir, en qualsevol cas, que jo no conec cap policia que abans de ser-ho hagi estat a la presó. Tampoc conec cap policia protagonista de novel·la negra al qual la literatura li hagi canviat la vida.

Un exemple d’aquesta conversió de l’odi en literatura podria ser el tractament que fa en la seva novel·la dels atacs terroristes a Catalunya…

Sí, però he de dir que no va ser l’atemptat terrorista el fet que em va impulsar a escriure la novel·la, van ser altres coses. Però una vegada vaig començar a escriure, vaig pensar que aquell fet real m’anava bé a la trama. Els escriptors treballem molt amb la foscor, amb allò que es desconeix. Pensem-ho: el 2017, un policia anònim mata quatre terroristes suïcides a Cambrils. D’aquest policia no en sabem res, cosa lògica, perquè cal protegir-lo. Això, a nivell literari, és un material molt interessant.

Vostè agafa aquest policia i el converteix en el protagonista de la seva novel·la, Melchor Marín.

Melchor Marín no és un home normal, ha tingut una vida molt difícil. Té un caràcter complicat i té una fúria que li costa controlar. En ell hi ha una set de justícia que es confon amb una set de violència, que és un dels temes de la novel·la, aquesta reflexió sobre en quin moment acaba la justícia i en quin moment comença la venjança. Melchor Marín és un home fred, perquè algú capaç de reaccionar d’aquella manera en un moment tan complicat no pot ser una persona com qualsevol altra. Però allò el converteix en l’heroi dels atacs de Cambrils. Això em fascina. L’heroisme ha estat un tema que m’ha interessat molt en les meves novel·les. Pensa en Soldados de Salamina, que reflexiona sobre els falsos herois, els herois de la traïció…

Com dèiem, hi ha temes que, tot i aquest canvi que ha suposat Terra Alta en la seva trajectòria, es mantenen…

Sí, i crec que el més important d’aquests temes que es mantenen és la reflexió que apunta que la virtut o és secreta o no és virtut. És a dir, quan la virtut es fa pública, perd una mica la seva essència, pot fins i tot deixar de ser virtut, mentre que si es manté en secret, queda assegurada. A Terra Alta, la virtut sempre està en un segon pla.

Normalment els atacs terroristes fan que el país que els pateix es mantingui unit, però en el cas dels atacs de Cambrils i Barcelona…

Aquí el país no es va unir. Estava dividit i va seguir dividit, perquè hi havia gent interessada a dividir-lo. Això és el que passava a Catalunya, i quan algú vol dividir una societat, ho aconsegueix. La història no falla…

Vostè ha estat molt crític amb el Procés. Com s’ho fa, com a escriptor, per mantenir-se totalment neutre en la seva novel·la?

És indispensable! Nosaltres no sabem què opinava Shakespeare sobre la política de la seva època. Jo tinc les meves idees com a ciutadà i les expresso, però no en les meves novel·les, perquè quan escric sóc un escriptor, no un ciutadà. Per tant, si algú llegeix aquest llibre, sense saber que l’ha escrit Javier Cercas, no pot deduir si l’autor està a favor o en contra del Procés. I si ho dedueix, és que el llibre és dolent. Un escriptor no ha d’intervenir, ha de ser totalment equidistant. Deia Flaubert que l’autor en la seva obra ha de ser com Déu en la natura, present a tot arreu, però sense que se’l noti en cap moment. En aquest sentit, no m’ha costat gaire, perquè quan escric articles d’opinió, parla en el meu jo social, i quan faig literatura parla el meu jo vertader, el més autèntic. A banda d’això, he de dir que els meus anteriors llibres estaven escrits en primera persona, mentre que Terra Alta està en tercera persona, això és clau.

Terra Alta li ha exigit un canvi de veu narrativa, però també de llenguatge…

Totalment. El meu estil segueix allà i em fa feliç que Pere Gimferrer, un dels membres del jurat, m’hagués reconegut a les poques pàgines de llegir-me, però hi ha canvis formals importants, perquè en literatura si canvies la forma, canvia també el fons. Per això aquí hi ha temes que no havia tractat abans, perquè la forma m’ho ha permès. La reinvenció consistia en això, en poder dir coses noves. Sento que estic trepitjant un terreny nou i això em satisfà molt.

Què li va seduir de la comarca de la Terra Alta?

La vaig descobrir molt tard, amb El monarca de las sombras, perquè el protagonista moria a la batalla de l’Ebre, que va tenir lloc a la Terra Alta. És un escenari de western, fascinant. M’agrada pensar en Terra Alta, la novel·la, com un western disfressat de thriller. És una Catalunya despoblada, més pobre que la Catalunya del nord, de qui tothom sembla oblidar-se, i allò em va seduir. Després van passar una sèrie de coses que em van portar a situar la novel·la allà, perquè allà hi ha uns escenaris tranquils, reposats, que contrasten amb la Barcelona nocturna, accelerada, prostibulària. I allà hi va a parar Melchor Marín.

Abans parlava de què la literatura canvia la vida del protagonista. Concretament quan llegeix Els miserables de Victor Hugo.   

Era una necessitat absoluta del llibre. No incloc aquesta novel·la perquè a mi m’agradi especialment, sinó perquè la història que escrivia m’ho reclamava. Ho diré d’una altra manera, va ser Melchor Marín qui va escollir aquesta novel·la, no jo. És a ell a qui li canvia la vida, ell veu en Els miserables el mirall de la seva vida, perquè parla de la justícia i de la injustícia. Veu en Javert, el personatge teòricament dolent, un personatge bo. La literatura no està separada de la vida, la literatura és una forma de viure més, de forma més profunda i rica. Ara, vaig haver d’aprendre’m Els miserables perquè Melchor la té al cap en tot moment, és l’arma amb la qual lluita contra la realitat.

I, de pas, aprofita vostè per fer-nos pensar sobre la justícia…

La justícia és un valor, com ho és la llibertat o la bellesa, però jo no pretenc donar respostes. Els escriptors hem de saber formular preguntes complexes de la manera més complexa possible, però sense servir les respostes. Ho tenim prohibit. D’això ja s’ocupen els jutges o els assagistes. Bé, i si donem alguna resposta, sempre és irònica, polièdrica, contradictòria, però mai taxativa. En la novel·la hi ha un personatge que diu que la justícia absoluta pot ser la pitjor de les injustícies. Melchor Marín, en el seu afany de justícia absoluta, va més enllà d’on pot arribar la justícia. Crec que allò bo, portat a l’extrem, pot ser dolent, que la llibertat portada a l’extrem pot ser una forma d’esclavitud, que la justícia portada a l’extrem pot acabar sent una injustícia, que la veritat, si és extrema, pot ser catastròfica. I tot això s’aprèn amb la maduresa.

Categories
EscriptorsLLIBRESNovel·la negra / ThrillerPERSONATGES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES