Una normalitat angoixant, viciada i absorbent

A ‘El marit gos’, la japonesa Yōko Tawada proposa tres històries protagonitzades per dones que habiten mons surrealistes i onírics
el marit gos yoko tawada

Manel Haro. Barcelona / @manelhc


És possible que el nom de Yōko Tawada (Tokio, 1960) no digui gaire cosa als lectors catalans i espanyols. És una autora japonesa que des de fa uns quants anys resideix a Berlín, pràcticament desconeguda al nostre país perquè fins aquest 2019 no es podia trobar cap obra seva en català o castellà, tot i que el seu nom va aparèixer en les travesses del Premi Nobel de Literatura. Una d’aquelles felices coincidències ha fet que arribin a les llibreries dues obres seves, una en català i una altra en castellà. Es tracta de Memorias de una osa polar (Anagrama, amb traducció de Belén Santana) i El marit gos (Godall Editors, amb traducció de Jordi Mas).

Aquests dies he volgut endinsar-me en la literatura de Tawada i he llegit El marit gos, un volum que aplega tres narracions curtes, o relativament curtes. La primera d’elles és Persona, protagonitzada per una jove japonesa que resideix a Hamburg amb el seu germà. Els dos han arribat allà per estudiar, ell literatura medieval i ella mira de fer una tesi sobre escriptores turques que resideixen a Alemanya. Els dos tenen una estranya relació, com d’amor-odi, però especialment veiem com afecta això a la protagonista, Michiko, qui des del començament intuïm que pateix alguna mena d’inestabilitat mental. De fet, el relat comença en un centre psiquiàtric, però de manera una mica confusa. A mesura que avança la història, la conducta d’ella es va fent cada cop més estranya, de sobte comença a tenir un atac d’angoixa i surt de casa seva per comprar un transformador que no necessita, però és una manera d’anar a algun lloc, d’escapar de constants amenaces que ella percep al seu voltant. El relat transmet la sensació que ni ella ni el seu germà se senten del tot adaptats a la vida d’Alemanya, però ell té més empenta i sembla tenir més clar el que vol. Ella, en canvi, se sent força més desemparada, la tesi que se suposa que fa no acaba de concretar-se i el seu paper a Hamburg és més aviat el de fer companyia al germà i cuinar per a ell, amb l’afegit que ella pateix alguna mena de trastorn que la porta a una situació de desorientació límit.

A la segona, Talons extraviats, tenim a una altra noia que sembla també desorientada. És una jove que arriba a una ciutat que desconeix perquè s’ha casat per correu amb un home a qui encara no ha vist, tot i que viuen en la mateixa casa. Ella ni tan sols sap si és un home gran o algú encara més jove que ella, però per molt que intenta trobar-lo per casa, ell sempre s’amaga. L’únic contacte que tenen és perquè cada matí ell li deixa una quantitat fixa de diners. Per molt estranya que ens resulti aquesta actitud, la protagonista ho viu amb certa normalitat, tot i que ella mira de trobar la manera de què el seu marit es deixi veure. Mentrestant, la jove va a classes per aprendre a viure en aquella ciutat, que s’entén és d’una cultura diferent de la seva, i a les nits somia amb un home diferent, fent que allò que no sap del seu marit s’ho imagini quan dorm. En aquesta relat, apareixen, de manera secundària, altres personatges femenins, i totes pateixen cert grau d’infelicitat o insatisfacció.

El tercer text és el que serveix de títol al llibre i també aquí tenim una dona estranya. Ella és professora en una acadèmia i és coneguda al barri perquè fa ús d’unes metodologies formatives que criden massa l’atenció als pares dels nens que van a estudiar amb ella. No només això, alguns d’aquests pares no acaben d’estar d’acord amb les històries que els seus fills han escoltat a classe. Efectivament, la professora és una persona excèntrica, capaç de treure’s un pit a classe, que és també casa seva, però per molts detractors que tingui, també hi ha altres pares que li treuen ferro a la cosa i tot va rutllant. La situació, però, es complica quan apareix un home, desconegut per a ella, però amb qui estableix una immediata relació, tot i la manera violenta i insana com aquesta primera trobada té lloc. A mesura que avancen les pàgines, tot es va enrarint una mica més.

Com es pot veure, el món de Tawada és surrealista i oníric. La normalitat no és pas la que nosaltres vivim, sinó una altra viciada, enrarida i absorbent. Els personatges poden escapar d’ella, o lluitar contra ella, però no van cap a millor. Tant els protagonistes com els personatges secundaris estan marcats per alguna mena de creu, com passa en molta de la narrativa contemporània japonesa, en la qual els personatges sovint són esclaus d’un destí que els controla. Dels trets relats, el millor, per a mi, és el segon, Talons extraviats, una genialitat, una anada d’olla en tota regla que mostra molt clarament aquella manera tan japonesa de transmetre tensió i inquietud, posant-nos en una angoixant frontera entre allò possible i l’impossible, entre el que és real i el que no. En els altres dos relats els personatges estan tocats per alguna mena de trastorn que els fan passejar per aquesta mateixa frontera. Potser la narració que dona títol al llibre s’acaba perdent una mica al final, el desenllaç es desinfla en comparació amb les expectatives que va generant, però en general el llibre ofereix una lectura que et manté amb els ulls ben oberts i que és una bona via d’entrada a l’obra de Tawada.

Categories
Fantàstica / Ciència-ficcióLLIBRESRelats
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES