Rubén Serrano: “Estem farts d’haver de sortir de l’armari constantment!”

El periodista publica 'No estamos tan bien', un llibre que denuncia la violència que encara pateixen les persones LGTBI+
Rubén Serrano
Foto d'Alfredo Espinoza / Temas de Hoy

Rubén Serrano (Monóvar, Alacant, 1992) és periodista especialitzat en realitat LGTBI+, gènere, VIH, cinema i televisió. Col·labora en diversos mitjans, com eldiario.es, i ha passat també per EFE, la Cadena Ser, PlayGround Público. El seu activisme en favor de la igualtat i dels drets de les persones LGTBI+ l’ha portat a escriure el llibre No estamos tan bien (Temas de Hoy), fruit d’un treball de documentació de dos anys recollint testimonis diversos, per tal de fer visible la violència -de tota mena- que moltes persones pateixen en la societat. Tot i que l’eix és la realitat LGTBI+, l’autor vol anar més enllà i remarca que la lluita és compartida amb tots aquells que són «empentats al marge diàriament.» El llibre es divideix en diferents capítols que responen als diversos àmbits en els quals sovint les persones LGTBI+ han d’enfrontar-se a dificultats i al fet d’haver de sortir de l’armari, com són la llar, l’escola o la feina, la qual cosa implica -explica Serrano- que un ha de sortir de l’armari constantment. Denuncia que la igualtat a Espanya encara és una assignatura pendent perquè s’avança molt lentament, però es confessa optimista, perquè cada vegada hi ha més persones -diu- que han decidit no quedar-se callades.

 

Manel Haro. Barcelona / @manelhc

En el teu llibre assegures que la violència que pateixen les persones LGTBI + a Espanya és sistemàtica, tot i que Espanya està al capdavant dels països de la UE amb major acceptació dels drets de les persones LGTBI +.

Sí, tot i que existeix aquesta dada sobre el nivell teòric d’acceptació a Espanya, en la pràctica és mentida. I ho és en el moment en què veus a un partit d’ultradreta atacar amb el dit al Congrés a persones LGTBI+, dient que tenen menys dret a adoptar que les heterosexuals, o que neguen la identitat de gènere de les persones transsexual. I ho fan des de les seves tribunes! Només cal veure les xifres: els delictes d’odi han augmentat a Catalunya i a Madrid en els darrers dos anys. L’informe de delictes d’odi del 2017 mostrava 629 casos a Espanya i n’hi ha molts més que no es denuncien mai, perquè bona part de la violència està oculta. Un altre exemple de què la violència és sistemàtica, crònica i històrica és la sortida de l’armari de Pablo Alborán. Va haver de dir que tot estava bé, que no hi havia cap problema, però si va esperar deu anys per dir-ho, és perquè alguna cosa sí que devia passar que estava oculta. A això apunta al llibre, a la violència oculta que viuen les persones LGTBI+ a casa, a l’escola, a la feina…

Potser la violència física és molt visible, però hi ha altres tipus de violència que passen més desapercebuts i que no només afecten a les persones LGTBI+.

I tant, i per aquesta raó una de les intencions del llibre era que fos interseccional, perquè volia que integrés a altres persones que pateixen altres tipus de violència, com els immigrants, les persones amb diversitat funcional o la gent gran. Hem de pensar que la gent gran són els  oblidats pel sistema, perquè quan et jubiles, ja no produeixes i el capitalisme t’aparta. El llibre vol posar el focus en tot això, i volia deixar clar que la lluita de les persones LGTBI+ no està per sobre de cap altra, perquè tots estem junts en aquesta batalla contra un sistema que ens empenta al marge diàriament.

Expliques que entre el 61% i el 65% de les persones LGTBI+ han rebut alguna mena de violència o rebuig per part de la seva família. Si aquesta dada baixés dràsticament, el problema seria molt menor en la societat?

Ajudaria, però cal pensar que no només els pares eduquen els seus fills, hi ha altres factors que hi influeixen, com tot allò que llegim, el que veiem a la televisió, els insults que rebem al carrer, el silenci d’un professor davant d’un atac. Ara bé, és important  que a casa hi hagi aquest suport, perquè si a la teva llar, que és on esperes trobar l’amor incondicional dels teus pares, no el tens, llavors ja reps un missatge clar que tens un problema, que alguna cosa no funciona en tu. En el llibre hi ha un testimoni que diu que gràcies al suport de la seva família, va poder gestionar molt millor la transfòbia amb què es trobava, no només en la cua d’una discoteca, sinó fins i tot a Tinder.

Les ferides que provoquen els pares als seus fills a causa d’aquesta manca de suport es tanquen algun dia?

Això depèn de cadascú, una de les coses que he après amb aquest llibre és que no podem resumir-ho tot amb teories universals. Davant del rebuig de la família, alguns ho accepten i tiren endavant perquè és la seva vida i ja està, però d’altres s’ho guarden i esperen a tenir forces i a recuperar la confiança que la societat l’ha robat per poder tornar a posar el tema sobre la taula amb la seva família, però de tu a tu, d’igual a igual. La relació entre una persona LGTBI+ i una heterosexual acostuma a ser vertical perquè vivim en un heteropatriarcat, és clar.

A No estamos tan bien llegim que s’educa en l’heterosexualitat. Això sembla difícil canviar-ho…

Ho és, perquè és un sistema molt arrelat des de fa segles i farà tot el possible per subsistir. Ho veiem amb veus com la d’Hazte oír o com amb pseudofeminismes com el de Lucía Etxebarría o amb els discursos mèdics i patològics contra les persones transsexual. És una realitat molt arrelada social i culturalment, que ens absorbeix, i quan ho desterres per fer-ho visible, la violència que reps es radicalitza perquè ets un dissident.

Un altre tema són els estigmes que el llenguatge porta implícit, per exemple per expressions molt arrelades en la nostra societat. El feminisme també lluita contra això, contra el masclisme que abans passava més inadvertit quan parlàvem.  

Sí, i hi ha molta gent que ja aplica canvis, però és complicat quan hi ha una estructura i una realitat que n’és contrària. Per exemple, hi ha persones que utilitzen la lletra «e» en el plural neutre per referir-se a grups de persones no binàries, però després hi ha una jerarquia que et diu que això no és així, que el genèric universal en els plurals va amb «o», perquè és el neutre, quan no és cert perquè és masculí. Per altra banda, hi ha expressions que cal canviar com «ves a prendre pel cul» o quan es diu que algú s’ha contagiat de la sida…

T’he llegit moltes vegades a les xarxes que no hem de parlar de contagi quan parlem del virus VIH sinó de transmissió.

Sí, perquè el llenguatge marca. Un contagi s’associa a un virus que va ràpid i pel qual mor gent, com el covid. I dic «el covid» i no «la covid» amb consciència. Això no és comparable al virus VIH, perquè aquest és infectotransmissible, és a dir calen unes vies de transmissió molt concretes. En canvi, en el cas del covid no hi ha una infectotransmissió sinó un contagi perquè ho pots agafar per simple contacte o per les partícules de l’aire. Per altra banda, la paraula «contagi» va adquirir en els anys vuitanta i noranta una càrrega despectiva que va desembocar en prejudicis i estigmes. Encara ara, la gent que té VIH ho viu amb aquell dolor i aquella negativitat d’aquella època.

Un dels testimonis del teu llibre és una noia que es lamenta de no haver pogut dir que era lesbiana a la seva àvia, una dona de noranta-dos anys. ¿Podem arribar a entendre el xoc que es produeix en el canvi generacional, tenint en compte l’educació que les persones grans han rebut en el passat?

Sí, perquè en ells no hi ha tant una culpa individual, sinó uns valors que el franquisme els ha transmès. Fins i tot durant la Transició les persones LGTBI+ no existien, s’esborraven. El problema és que la societat en la qual vivim revalida un model heterosexual de família composta per home i dona, que es casen, compren una casa i tenen fills. Tot està pensat per acabar en aquesta realitat. De totes maneres, que puguem entendre aquestes persones grans no implica que els haguem de justificar si obres una conversa amb ells i es tanquen completament.

En el llibre parles del fet de sortir de l’armari amb la família, a l’escola, a la feina… En la llar i en l’escola som uns nens, però en la feina ja som adults. En canvi, dius que encara existeix la por a haver de sortir de l’armari.

És una realitat molt visible, jo mateix, que soc periodista, pensava que si deia que era homosexual no podria treballar en seccions de política o economia i m’enviarien a cultura. Temem que ens valorin de diferent manera, que hi hagi rumors al nostre voltant, i segurament és una por infundada, però no la provoquem nosaltres, no és culpa d’una persona LGTBI+ sentir angoixa per haver de sortir de l’armari també a la feina.

Quin canvi t’agradaria que experimentés una persona que llegeix el teu llibre?

M’encantaria que una persona LGTBI+ que llegís el llibre se sentís acompanyada, que es reconegués en els altres en lloc de refugiar-se en el silenci o l’aïllament. Nosaltres no hem decidit viure en cap armari, ens han tancat en ell, i a sobre és feina nostra haver de sortir-ne, ensorrar-lo i explicar per què ho hem fet. I no una vegada, sinó constantment. M’agradaria també que una persona que no sigui LGTBI+, després de llegir el llibre, pensés si alguna vegada ha comès algun acte de violència, activa o còmplice, contra algun gai, lesbiana… Ja no parlo d’una agressió física, sinó de dir que algú que surt a la televisió és maricón quan al costat hi ha un nebot o un amic que es pot sentir ferit. I si troba que alguna vegada ho ha fet, que es responsabilitzi, perquè no acabem anant al psicòleg perquè ens vingui de gust. Volem que les persones que ens agredeixen diàriament es responsabilitzin.

Ets optimista?

Sí, part del poder que tenim els humans és que podem explicar el que ens angoixa. Les persones LGTBI+ hem estat molt de temps callades per por, i cada vegada ho estem menys. Al final el que volem és acabar amb una violència que no hem buscat i que no ens mereixem. Estem farts d’haver de sortir de l’armari constantment, de què a una persona transsexual se li digui que se li nota que és trans, de què s’hagi de comentar si algú és gai o lesbiana. Estem farts del rebuig i l’odi per no encaixar en un cànon. El moviment #MeToo va fer remoure tota la indústria de Hollywood, però encara queden altres àmbits, com els restaurants, els bancs, la política… Tots els àmbits han de ser revisats perquè en el 2020 Espanya no és una societat igualitària i a aquest pas no ho serem ni en el 2060.

Categories
EscriptorsLLIBRESPERSONATGESSociologia
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES