Un pont per a la història

Amb ‘El puente’, Talese va homenatjar els seus admirats ‘boomers’, els operaris que van aixecar grans construccions a Nova York
Gay Talese El Puente

Román Fernández. Barcelona / @romannnfv


Totes les societats edifiquen símbols. Piràmides, amfiteatres, catedrals… eren construccions que servien a aquells fenòmens culturals que estructuraven el relat col·lectiu de les seves societats, i, és clar, legitimaven al poder. La seva construcció l’evoquem sempre com a èpica, una heroïcitat. Un correlat modern senzill a aquesta lliçó de la història podria ser el gratacel, que va proliferar en sòl estatunidenc durant el segle XX com a símbol dels poders econòmics, mentre aquest jove país esdevenia la potència occidental de referència. Menys evident, però fonamental, és el poder simbòlic de les grans infraestructures de transport en la configuració del relat de la modernitat. En nom del cotxe, (aquest sí, emblema de la cultura de masses) i de l’eficiència pràctica del «somni americà», els Estats Units va recolonitzar el seu territori i va desfigurar les seves ciutats amb monumentals sistemes d’autopistes, i els va coronar amb la construcció de ponts impossibles convertits en icones del progrés.

Pot semblar aquesta introducció excessivament èpica si no s’ha llegit El puente, el reportatge per fascicles publicat a The New York Times amb que el prestigiós periodista Gay Talese va narrar la construcció del pont Verrazano-Narrows a la ciutat de Nova York, entre 1959 i 1964; reportatge posteriorment reunit en una única obra i publicat en castellà per Alfaguara i Debolsillo (amb traducció d’Antonio Lozano). Talese construeix un discurs atractiu i fascinant, a més d’un brillant exercici de periodisme, relatant el dia a dia de l’aixecament del colossal pont penjant, el més gran edificat mai als Estats Units. Una crònica de la construcció per peces, on les histories anònimes de boomers heroics, veïns indignats i enginyers visionaris, entreteixides amb una didàctica explicació del procés constructiu i salpicades d’anècdotes divertides i també tragèdies, va completant el relat global de la construcció d’aquest monument a la perícia i, per què no, a l’ambició humana. Una gesta èpica relatada des de la seva quotidianitat més extraordinària.

Apropem-nos breument a la figura de Talese, per tal de comprendre millor el seu estil periodístic amarat de sensibilitats literàries; tan fresc i sorprenent quan saltava a la fama des de les pàgines de The New York Times o Esquire als anys 60, amb articles memorables com Frank Sinatra has a cold (1966); tan admirat, després de mig segle de reportatges impactants que són historia del periodisme, de grans títols com Honor Thy Father (1971) o Thy Neighbor’s Wife (1981) i d’alguna que altra polèmica (sense anar massa lluny, el seu últim treball, The Voyeur’s Motel, de 2016), per la seva voluntat constant d’emocionar al lector amb la narració de la realitat, demostrant com de fascinant pot ser aquesta. Gay Talese explicava l’any 2013 al periodista d’El País Eduardo Lago: «Crec que es legítim escriure reportatges amb les armes pròpies d’un narrador d’històries. Jo aspiro a ser un bon narrador d’històries, amb un matis important, que no m’allunyo dels fets i tan sols utilitzo noms reals». En això consisteix, precisament, l’anomenat Nou Periodisme, estil del qual Gay Talese o Tom Wolfe van ser, a principis dels 60, pioners i principals referents: Dotar al text periodístic d’una estructura i llenguatge provinents de la literatura, per tal d’aconseguir amb la realitat allò que una novel·la fa amb la ficció: transmetre una imatge global d’allò succeït de forma atractiva i entretinguda i implicar emocionalment al lector amb els protagonistes, filtrant el seu sentir a través del text.

 


El llibre és un homenatge els treballadors del ferro, homes audaços i temeraris als quals Talese va conèixer i admirar durant les seves visites al pont Verrazano-Narrows


 

Els joves periodistes estatunidencs recollien així el testimoni de Rodolfo Walsh o Truman Capote, que havien importat i invertit algunes de les experiències sud-americanes del boom literari i el realisme màgic, on escriptors com Mario Vargas Llosa, Octavio Paz o Gabriel García Márquez havien difuminat els límits entre el real i la fantasia usant recursos periodístics per a inserir en la realitat fenòmens inexplicables. Ara bé, Talese també diu: «Jo escric reportatges, i un reportatge no es ficció. S’ha de posar molta cura en no imaginar absolutament res.» Es per això que ser físicament al lloc dels fets, poder mirar als ulls als entrevistats i donar forma amb ells a cada resposta és, per a Talese -sempre elegantment vestit ja que s’ha d’honorar la professió-, essencial en la pràctica del periodisme. Quan una història capta l’atenció de la seva exigent curiositat, procura submergir-se en la realitat a narrar, viure-la. Posteriorment, seu a escriure amb les seves notes (mai utilitza gravadora). Redacta curosament, enamorat de les frases llargues i melòdiques, i preguntant-se sempre per quin és el principi, el desenvolupament i el desenllaç d’aquell fragment de realitat convertit ja en relat fascinant. Definitivament, un escriptor, que ha dedicat les seves pagines més brillants a narrar el món que ens envolta.

A Talese li agrada escriure sobre personatges anònims, gent de la qual no s’ha escrit mai res però que tenen molt a dir, i d’això tracta El puente: Més enllà d’enregistrar les etapes de construcció de la colossal estructura o posar certs interrogants a la gestió del polèmic Robert Moses, El puente és un tribut als boomers, els treballadors del ferro; homes audaços i temeraris als quals Talese va conèixer i admirar durant les seves incomptables visites al pont, membres d’un gremi fascinant que va aixecar cadascun dels imponents símbols amb que avui identifiquem les grans ciutats nord-americanes. «Arriben a la ciutat en cotxes enormes, viuen en habitacions moblades, beuen whisky acompanyats de xarrups de cervesa i persegueixen dones que no trigaran a oblidar. Es queden poc temps, no més del que necessiten per a construir el pont.» És aquesta condició nòmada el motiu del seu peculiar nom. Aquests personatges de pel·lícula, artesans que es jugaven la vida enfilant-se a altures d’infart, sempre competint per veure qui era més fort, més ràpid, més hàbil, viatjaven de ciutat en ciutat a la recerca de booms de la construcció que els oferissin els desafiaments més endimoniats, les pagues més suculentes però, per sobre de tot, que els poguessin atorgar la fama dins el seu gremi. La figura del boomer no deixa de ser l’enèsima reencarnació d’un mite sense fi que arrela, directament, en el relat col·lectiu de la societat estatunidenca; des dels colons britànics, la conquesta de l’oest i la construcció del ferrocarril fins al ideal meritocràtic i el somni americà: L’home que es construeix a sí mateix, que marxa de casa en busca de fortuna i en aquest camí, desafiarà la natura i temptarà a la sort.

Val la pena parlar de mite. És exactament el que Bob Anderson, o Murphy, o Benny el ratolí ( i tants altres noms perduts en la història), representaven dins d’aquell petit món de formidables constructors de ponts i gratacels. És destacable, també, el treball fotogràfic del llibre, que ens permet posar cara a les històries que Talese ens va narrant i que ens ajuda a copsar l’audàcia de la professió que exercien. Aquesta és la gran aportació a la història del llibre de Talese, sempre obsessionat amb què els seus reportatges periodístics, com una bona novel·la, tinguin valor en el temps: retratar el petit univers que girava en torn d’una professió única; un món que ja no existeix (com el propi periodista ens relata en l’epíleg incorporat al llibre l’any 2014), però amb un llegat icònic, resistent, construït en acer; un símbol per a la història d’una societat.

Categories
LLIBRESPeriodisme
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES