La força de les ferides

A 'El carrer de les Camèlies', de Mercè Rodoreda, una noia viu a la recerca del seu lloc al món, que creu trobar al costat dels homes
el carrer de les camelies

Álvaro Muñoz. Girona / @alvaromunyoz


Era Patrick Modiano —si no recordo malament— qui deia que un home sense paisatge està totalment desarmat. Tothom té, o tenim, una mena de paisatge que ens envolta; un bocí personal representat en forma de terra trepitjada. Sovint és un indret determinat, la casa familiar; d’altres només un objecte, el rellotge de paret que tocava amb un retard suís. Però què n’hem de fer, de la insatisfacció quan cap record és tan poderós com aquella vivència? És un dels problemes que els pintors francesos de l’Escola de Barbizon experimentaren mentre pintaven dia rere dia el bosc de Fontainebleau, i és que quan et poses de sostre la perfecció del record, qualsevol imitació t’avia cap a la derrota.

Cecília Ce, protagonista d’El carrer de les Camèlies (Club Editor), és només això, l’encalçadora d’un passat idíl·lic que no ha pogut experimentar. Il·lusa, somiatruites i incompleta, una dona que vol ser diferent de la resta, irreemplaçable, i que vagareja per uns carrers que no li expliquen qui és. El paisatge canvia, i ella amb ell. Sovint no cal que sigui de la mà, ni en positiu. Cecília fa dels forats de les parets de casa en què viu un espiell de llibertat per on observar el veí, mentre que, alhora, se sent enclaustrada entre el luxe d’alguns pisos de la Rambla. Com a ésser especial que és, car des del naixement ja venia marcada d’excepcionalitat, persegueix una ànima com ella que s’entesta a trobar lliurant-se al primer que la desitja. Tan ràpid ve l’enamorament com ràpid arriba la decepció, i és que s’entesta a cercar el pare desconegut i desitjat en homes qualssevol que solament poden ser això, homes qualssevol.

La percepció que m’arriba és la d’una persona perduda que mai s’hi troba; d’una dona que de subjecte acaba en objecte, però que s’aixeca amb la mateixa força i inèrcia amb què cau. Alçar-se és de forts, diu, però a mesura que t’endinses a la seva vida, et fa dubtar si és per fortalesa o perquè no ha sabut fer una altra cosa des que la van abandonar amb el seu nom escrit en un paper aixafinat. Tan aviat supera un desamor com una violació, i traspua en el lector la ràbia de les persones que són desgraciades, però que saps que hi posen les millors intencions. Mentre passeges pels seus amors, tan breus com verinosos, desitges que s’aturi, que no vagi a més, que aparegui algú —aquesta figura paterna que ella cerca i mai no arriba— que li digui que no li cal cap home al costat per créixer.

Sovint la crítica s’ha centrat, a parer meu, un gra massa en posar de manifest la desgràcia externa que arrossega la protagonista en determinats moments, sense tenir present que ella, durant el procés, és feliç. De fet, el camí fins a la desil·lusió és, potser, el ressort que l’endreça de nou. Això, que pot semblar fins i tot masoquista i que en Cecília veiem molt marcat, ens passa a tothom cada dia de la nostra vida. Tots nosaltres hem tingut feines que només ens donaven profit aquell segon en què t’ingressaven la nòmina, i començaves de nou, un mes més, a l’aguait d’un futur millor. Tots nosaltres hem estat uns anys de formació pensant només en què això podria donar-nos beneficis en un termini curt de temps; i no ho feia, i ens formàvem més. Tots nosaltres hem perdonat gent que ens ha fallat perquè esperàvem que, en un futur, veuríem la cara bona d’aquella persona. Imagineu-vos, si hem fet coses per bajanades com un sou miserable, formacions frustrades o amics que ens han tornat a mentir, el que faríem si, com Cecília, el nostre objectiu fos trobar en una persona —sense saber qui— algú que ens estimi com un pare. Però sense pare.

Categories
LLIBRES
Un comentari
  • Sílvia Romero
    7 octubre 2020 at 8:09
    Deixa una resposta

    M’ha encantat l’article. Està bé anar recuperant lectures que ja es poden considerar clàssiques.

  • Deixa una resposta

    ALTRES ARTICLES