Reivindicar la memòria de Pau Casals visitant El Vendrell

El músic català va néixer al municipi del Baix Penedès on es pot visitar la seva casa natal, la seva tomba, un museu i dues escultures
Pau Casals Josep Viladomat
Una de les escultures de Pau Casals a El Vendrell és obra de Josep Viladomat.

Manel Haro. Barcelona / @manelhc


Pau Casals (1876-1973) va ser un músic universal que va aixecar l’admiració de personalitats de tota mena, no només per la seva obra musical, sinó també pel seu compromís amb la pau i la justícia al món. Hi ha moltes raons per no deixar mai de reivindicar Casals, un català que va tocar a la Casa Blanca i a la seu de les Nacions Unides, que va estar nominat al Premi Nobel de la Pau i va rebre la Medalla de la Pau de l’ONU. Un home que es va reunir amb John Fitzgerald Kennedy, a qui va demanar que fes tot el possible per condemnar el règim franquista. De fet, un home que aprofitava els seus viatges per demanar que s’ajudés al poble espanyol a recuperar la seva llibertat. Va ser víctima del franquisme, que el va forçar a exiliar-se a la veïna França, que el va perseguir i que va intentar que fos retornat a Espanya quan els nazis van arribar a l’altra banda dels Pirineus. Casals va decidir deixar de tocar en públic com a protesta contra la dictadura franquista, va renunciar a molts diners pel seu compromís i va ajudar amb el que tenia a altres exiliats espanyols. I, és clar, Pau Casals també va donar un nou sentit a una cançó popular catalana que es va convertir, també, en universal: El cant dels ocells. Quatre ratlles aquestes que simplifiquen massa tot el que va ser aquest músic.

Malauradament, això que acabo d’explicar és molt més del que la societat recorda (o sap) avui dia de Pau Casals, un nom que segurament ens torna a la memòria cada vegada que sentim El cant dels ocells mentre es guarda un minut de silenci per la mort d’algú. És bonic donar l’última mostra de respecte i afecte a una persona amb aquesta cançó, ho reconec, però trobo injust que l’associem massa amb la mort. Primer de tot, perquè El cant dels ocells –que, recordem, és una cançó tradicional catalana que alguns historiadors daten del segle XVII i, per tant, no és una composició de Casals- va ser creada per recordar un naixement –el de Jesús- i no pas una mort; segon, perquè Casals la va recuperar en tots els seus concerts com un vincle entre ell i el poble català, el va convertir en un cant d’amor i de nostàlgia, també per recordar la memòria dels que van perdre la vida per la guerra i la repressió, és clar, però sobretot perquè el missatge de pau, perquè aquests cants dels ocells volessin per sobre de tot això com un crit d’esperança i de llibertat.

L’empremta i la memòria de Pau Casals és a molts llocs: a El Vendrell, on va néixer i on està enterrat; a Prada de Conflent, on va estar exiliat i on encara se celebra cada any el seu festival; a Puerto Rico, on va viure i va morir; a Berlín, Washington, Barcelona, Madrid i tantes altres ciutats per on va portar la seva música. Casals va morir a San Juan de Puerto Rico i allà va ser enterrat en un primer moment, amb tots els honors i amb una declaració de dol oficial a tot el país. No volia tornar a Catalunya mentre Franco seguís al poder, i va morir el 1973, amb 96 anys, dos anys abans que el dictador. El 1979, amb la democràcia de nou a Espanya, el seu cos va ser traslladat finalment al cementiri d’El Vendrell, municipi que ha dedicat grans esforços a mantenir viu el seu record. És allà, al Baix Penedès, on d’alguna manera encara ens podem trobar amb Pau Casals.

 

El Museu Pau Casals era la casa d’estiu del músic

 

VIL·LA CASALS – MUSEU PAU CASALS

Impressiona arribar a la Vil·la Casals (avinguda Palfuriana, 67), tan imponent en la primera línia de la platja de Sant Salvador, al barri marítim d’El Vendrell on Casals i la seva família passaven els estius. Va ser construïda el 1910, quan el músic feia més de dos-cents concerts anuals, precisament perquè volia tenir un lloc fix on passar els mesos de calor i l’estiu de 1911 va ser el primer que va passar en aquesta nova casa, juntament amb la seva mare i els seus germans. El projecte es va anar ampliant amb el temps amb l’adquisició dels terrenys del costat, on s’aixecarien altres cases per als seus convidats. També naixeria una sala de concerts decorada amb un conjunt de pintures de Francesc Pla (1743-1805), conegut com El Vigatà, i on el visitant pot veure una petita col·lecció de quadres de destacats artistes com Ramon Casas, Santiago Rusiñol o Lluïsa Vidal.

Aquesta sala és realment espectacular, però no ho és menys la resta de la casa que atresora interessants peces, com algun violoncel o la carbasseta que el pare de Casals li va fer quan ell era petit i que volia fer les funcions d’un instrument de corda que, sorprenentment, Casals va saber aprofitar molt bé. Poca broma, era una carabassa de debò, buidada i reconvertida en petit instrument. També es pot veure el mobiliari, alguns objectes personals de Casals, cartes, fotografies, la seva col·lecció d’obres d’art i molta documentació gràfica i audiovisual que ens ajuden a conèixer tota la dimensió d’aquest músic universal. És, sens dubte, un bon lloc per apropar-se també al seu compromís per la pau. El 1939 seria l’últim any que Casals trepitjaria aquesta casa, quan va marxar a l’exili.

 

Interior de la Casa Nadiua de Pau Casals

 

CASA NADIUA DE PAU CASALS

Al número 4 del carrer Santa Anna, a poques passes de la casa on va viure Àngel Guimerà, es troba l’habitatge on el petit Casals va néixer i créixer. És un edifici estret de finals del segle XIX, amb un aire humil, de quatre alçades. Allà es poden veure fotografies, reculls de premsa, mobiliari i un parell d’instruments musicals, un dels quals és una còpia exacta de la carbasseta. El visitant podrà gaudir del concert que Casals va fer a la seu de les Nacions Unides com a fil musical mentre passeja per la casa, especialment emotiu serà, és clar, El cant dels ocells. Aquest és un bon lloc per situar Pau Casals en la seva infància, i és allà on vaig saber alguna cosa més sobre la seva família, com els orígens de la seva mare, nascuda a Puerto Rico, la tasca que feia el seu pare com a organista de l’església i com a professor de música, o que a un dels germanets de Casals se’l coneixia com a «petit Mozart» pel seu enorme talent, però que va morir per culpa d’una epidèmia de meningitis.

També vaig saber que el primer alcalde franquista d’El Vendrell va ordenar treure la placa commemorativa que hi havia a la façana de la casa perquè estava en català –perquè Casals la va voler en català-, però aquesta va desaparèixer una nit abans no es complís l’ordre. L’alcalde va escorcollar cases i cases a la recerca d’aquesta placa, però no la va trobar. Finalment, va ordenar col·locar-ne una en castellà. Amb el retorn de la democràcia, es va restituir la placa original catalana, que estava –ai!- a l’altra cara de la placa en castellà, tot besant durant anys la façana de la casa. Gràcies a les visites guiades, el visitant podrà descobrir altres anècdotes i fets històrics relacionats amb Casals i El Vendrell.

 

Les restes mortals de Pau Casals van ser traslladades al cementiri d’El Vendrell el 1979

 

CEMENTIRI D’EL VENDRELL

Ho hem dit: a mesura que Pau Casals es va fer gran, sabia que no trepitjaria Espanya amb vida, però tenia molt clar que volia descansar al seu poble natal. El cementiri d’El Vendrell no és gaire gran, però reconec que em va costar una mica trobar la tomba. Finalment, va ser preguntant a un operari de neteja que vaig poder donar amb ella. Com a curiositat, al costat hi ha la tomba d’Eugene Istomin, pianista estatunidenc, deixeble de Casals, que es va casar amb la que va ser esposa del violoncel·lista quan aquest va morir. Istomin, gran admirador del seu mestre, va demanar ser enterrat a prop d’ell a El Vendrell. I allà és on també serà enterrada Marta Casals Istomin (1936) quan mori, a la tomba del seu segon espòs, Eugene, per desig d’ella.

 

ESCULTURES DE JOSEP MARIA SUBIRACHS I DE JOSEP VILADOMAT

Dues són les escultures de Casals que es poden veure a El Vendrell. Una, de bronze, és al nucli de la vila, a la plaça Nova, a prop de la Casa Nadiua, creada per Josep Viladomat, i germana de la que hi ha a l’avinguda Pau Casals de Barcelona. L’altra és a la plaça J.S. Bach, a pocs metres de la Vil·la Casals, on també hi ha l’auditori Pau Casals. Aquesta escultura, tan diferent de la primera, és una obra en pedra de Josep Maria Subirachs, l’escultor de la façana de la Passió de la Sagrada Família, entre altres obres. Va ser inaugurada el 1984 i porta la inscripció «Bach és un miracle», frase que va pronunciar Pau Casals.

 

ALTRES ESPAIS

L’auditori Pau Casals seria un altre dels espais visitables, encara que és una estructura moderna, inaugurada el 1981, vuit anys després de la mort del músic. És obra de l’arquitecte Jordi Bonet i Armengol, té una capacitat per a quatre-centes persones i gaudeix d’una programació estable de música durant tot l’any, entre la qual destaca el Festival Internacional de Música Pau Casals a l’estiu. I encara un altre lloc visitable és l’església parroquial de Sant Salvador, a la plaça Vella, on el pare de Casals tocava l’orgue i on el jove violoncel·lista el va haver de substituir una vegada, quan el pare estava malalt. A la Casa Nadiua una de les anècdotes que em van explicar és que aquell dia que el jove Casals es va posar davant de l’orgue, amb tota la discreció del món, a la seva sortida de l’església, algú li va dir: «avui no he vist al teu pare, però quan arribis a casa li pots dir que la d’avui ha estat la seva millor actuació.» Però Casals no ho va fer. La història del músic universal i de l’home compromès amb uns valors havia començat.

Categories
CATALUNYAEl Vendrell
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES