‘Las niñas’, un retrat sense nostàlgia dels noranta

La cinta de Pilar Palomero és una mena de radiografia generacional protagonitzada per una nena marcada pels secrets de la seva mare

Manel Haro. Barcelona / @manelhc


La pel·lícula guardonada amb el Biznaga d’Or al Festival de Màlaga ha arribat a les sales de cinema carregada de bones crítiques i moltes expectatives. Las niñas és el primer llargmetratge de la saragossana Pilar Palomero, qui ha posat aquí part de la seva biografia. En una primera lectura d’aquesta pel·lícula, la podríem qualificar d’un retrat dels anys noranta, però des d’un punt de vista no tan festiu i nostàlgic com acostumem a recordar aquesta dècada. No és una mirada als temps de l’EGB que busqui la complicitat de diverses generacions d’espectadors que van créixer amb les mateixes joguines, els mateixos programes de televisió, els mateixos dolços i les mateixes cançons. La directora i guionista tampoc no ho defuig, perquè aquesta mena de fotografia generacional hi és present en la pel·lícula, però el que Palomero ens vol mostrar és, més aviat, una història intima, la relació entre una mare i una filla marcada per uns silencis, unes frustracions i unes opressions que tot i que no són exclusivament patrimoni dels noranta, sí que podríem dir que en aquesta dècada dona les seves darreres raneres.

M’explico: aquesta mare (interpretada per la guanyadora de dos Goya Natalia de Molina) té una vida complicada, amb una feina precària, al càrrec ella sola d’una filla i sense cap relació amb els seus pares. El pal de paller de les seves frustracions té a veure amb la figura del pare absent de la nena que segons diu ella mateixa va morir d’un infart anys enrere. Al llarg de la pel·lícula anem sabent que si la mare no es parla amb els seus pares és perquè ella els va avergonyir precisament per la relació que tenia amb aquell home, i pel fet que es va quedar embarassada quan era massa jove i sense passar per l’altar. Això la mare no li explica a la seva filla i, de fet, a ella li diu que sí que es va casar amb la seva parella. Per altra banda, a l’escola on va la nena s’estén un altre relat entre les companyes de la petita: que la mare no només no es va casar, sinó que ni tan sols sap qui és el pare. Aquests relats es van entrecreuant i és l’espectador qui ha de recollir les peces i acabar muntant el trencaclosques.

Això és així perquè la mare és un mar de secrets i de ferides. Ella està tan decebuda amb la vida que ha tingut i té, que posa tota la pressió sobre la seva filla perquè ella no tingui la mateixa vida, perquè es construeixi una carrera en el futur, perquè pugui arribar a aconseguir una bona feina i que una mala distracció amb algun noi no la posi en un camí de frustracions. Paral·lelament, aquesta pressió sobre la nena es fa encara més gran per l’educació que està rebent en una escola religiosa, on –recordem, ja als any noranta- encara es transmetien els missatges patriarcals i de servitud de les dones als homes, on les alumnes encara feien classe de costura i es mirava que estiguessin preservats els valors femenins d’una època que encara no havia liquidat del tot l’herència de franquisme. Els anys noranta van ser una dècada en què moltes llibertats van començar a caminar, però per fer-ho van haver de plantar cara a institucions i uns valors que, de grisos, començaven a esquerdar-se. No cal dir que la reivindicació d’algunes d’aquestes llibertats encara ara no han completat el seu camí.

La protagonista real de la pel·lícula és la filla, paper que interpreta magníficament la joveníssima Andrea Fandos. De fet, trobo que totes les nenes que surten en la pel·lícula fan una molt bona feina. Aquest personatge fa una transformació important, creix, d’alguna manera deixa de ser una nena mentre es desenvolupen els fets, tot i que, en realitat, Las niñas explica una història on tampoc no hi passa gaire cosa (en aparença). En alguns moments fins i tot la pel·lícula es pot fer massa repetitiva i una mica avorrida. L’espectador ha de tenir paciència perquè el desenllaç atorga sentit a tota la cinta. I és un bon desenllaç. Per al meu gust, trobo que Palomero podria haver trencat una mica aquesta sensació de repetició, encara que puc entendre quines eren les intencions de la directora i guionista. D’alguna manera, amb aquesta narrativa es veu molt clarament el pes del dia a dia, la invisible asfíxia que a poc a poc va tenallant a la protagonista. Aquesta pel·lícula podria ser una cosina germana de La innocència, de Lucia Alemany, les dues tenen moltes coses en comú, un mateix esperit i celebro que comencin a aparèixer aquesta mena de retrats generacionals, que trenquen amb la nostàlgia i les llums d’uns temps que també tenien les seves ombres.

Categories
CINEDrama
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES