Estimar una llengua i tot el que orbita al seu voltant

Joan-Lluís Lluís repassa la seva relació amb el català, des que estudiava en una escola francesa fins a esdevenir escriptor

Manel Haro. Barcelona / @manelhc


En la feliç coincidència de diversos títols en la taula de novetats editorials sobre el català, s’està generant un debat sobre la salut de la nostra llengua. Algú podria dir que si calen llibres fer reactivar la defensa d’una llengua o alertar de les amenaces que pateix, és que la coincidència no és tan feliç, però jo prefereixo pensar que sí que ho és, que és una mostra de què hi ha consciència al voltant de la importància de protegir i cuidar el català, però sobretot és una oportunitat perquè reflexionem sobre tot allò que orbita al voltant d’una llengua. Per exemple, quan parlo de què hi ha consciència, em refereixo no només a una qüestió purament lingüística, sinó també a una consciència social, cultural i emocional. Ho ha explicat moltes vegades la lingüista Carme Junyent, que una llengua no és solament un mitjà de comunicació, sinó que al darrere hi ha una història, una cultura, unes emocions i un coneixement. Quan mor una llengua, no moren només paraules. També cal afegir que entre totes aquestes novetats editorials, hi ha un interessant ventall d’iniciatives i propostes que fan que, en definitiva, tinguem una rica i diversa carta d’amor al català. És interessant, per tant, apropar-se a tots aquests llibres per tal de donar-hi voltes a la relació que cadascú de nosaltres té amb la nostra llengua i de quina manera podem enfortir-la i millorar-la.

Un d’aquests títols és  el que ha publicat Joan-Lluís Lluís (Perpinyà, 1963). Es tracta d’Els invisibles (L’Avenç), un breu llibre de caire autobiogràfic on l’autor desgrana quin ha estat el seu vincle amb el català des que era un jovenet fill d’immigrants al sud de França, com molts dels seus companys d’escola, i des de les institucions educatives s’insistia que el francès era la llengua digna i el català la llengua bruta, pobre, indigna. El català ha estat reprimit als dos costats de la frontera, la qual cosa ja sabíem, però em resulta sorprenent que un home que va viure la seva infantesa entre els anys seixanta i setanta hagi experimentat aquesta situació. És a dir, uns trenta anys després de l’arribada dels primers immigrants catalans de la Guerra Civil, la llengua seguia sent objecte de menyspreu al sud de França, el país de la llibertat, la igualtat i la fraternitat. Diu Joan-Lluis Lluis al seu llibre: «Qui era, jo, tan menut i inconsistent, al costat de desenes d’anys de rentat de cervell, promogut per generacions de mestres que havien castigat, bufetejat, humiliat i terroritzat mils i mils d’alumnes perquè deixessin podrir la llengua catalana dintre seu?»

 


«Per ser un alumne d’èxit, havia d’ignorar tot el que tenia a veure amb la cultura, la llengua, la història i la identitat catalanes», diu l’autor.


 

Pensar en la presència del català al sud de França no és només apuntar a l’exili republicà: «Sé que avui pot semblar extravagant imaginar una Catalunya Nord gairebé monolingüe en català, però va ser així fins als primers anys del segle XX», explica l’autor. En l’actualitat, el català ha perdut pràcticament tot el terreny en favor del francès, l’única llengua oficial de l’estat. El mateix Joan-Lluís Lluis comparteix algunes de les causes: «l’únic camí per sortir de la humilitat era la llengua francesa.» Més encara: «m’havien mentit no dient-me mai res de Catalunya, educant-me perquè no en sabés mai res i m’oblidés del poc que sabia. Per ser un alumne d’èxit, havia d’ignorar tot el que tenia a veure amb la cultura, la llengua, la història i la identitat catalanes.» Així doncs, aquells que encara s’estimaven el català, o que almenys el parlaven, ja en el darrer quart del segle XX, són els que l’autor anomena «els invisibles.» Però tot i aquestes dificultats, Joan-Lluís Lluís va decidir que seria un escriptor en català al sud de França; ell, que va ser un alumne brillant de francès.

Cal dir, no obstant això, que Els invisibles no és només un llistat de greuges, sinó sobretot una explicació de tot allò que l’ha portat a tenir la relació que actualment té amb la llengua catalana. I aquesta és, segons el meu parer, la part més apassionada i estimulant del llibre, perquè és aquí on veiem la relació que hi ha entre llengua i literatura, entre llengua i música, entre llengua i cultura, en definitiva entre llengua i emocions. Si molta gent ha estimat la llengua francesa a través de les cançons de Georges Brassens o Jacques Brel, també molta gent ha estimat el català amb les cançons de Lluís Llach o Raimon. Aquesta va ser, almenys, una de les portes d’entrada de Joan-Lluís Lluís a la nostra llengua, com ho va ser trobar un llibre en català en un mercat a l’aire lliure a Perpinyà o descobrir la poesia de Salvador Espriu. Gairebé com afers clandestins. Tornem al que dèiem: una llengua no és només un mitjà de comunicació, sinó tot un univers que orbita al seu voltant, i això implica, és clar, que una llengua és també una forma d’explicar el món. No cal dir, doncs, tot el que s’activa quan s’aprèn una llengua nova.

Amb Els invisibles he sentit ganes de redescobrir el català. No només parlar-lo, que ja ho feia i ho faig, sinó submergir-me encara més en l’univers de la llengua catalana, que ha estat enriquit durant segles de música, literatura, història i, és clar, supervivència. A través del llibre de Joan-Lluís Lluís, s’estimen les varietats dialectals del català (que, per cert, cal protegir), s’estimen les paraules i s’estima el patrimoni cultural que ha generat. No us estranyeu si acabeu aquesta lectura amb la necessitat de buscar altres llibres, cançons o pel·lícules. No us estranyeu tampoc si us poseu alguna cançó de Brassens o Brel, perquè estimar una llengua no vol dir deixar d’estimar les altres. I aquí està també la gràcia d’aquest llibret: que no pretén excloure sinó incloure. Llarga vida, doncs, al català i a totes les altres llengües. Com més sobrevisquin, més gran serà el món.

Categories
LlenguaLLIBRES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES