El documental que mostra els abismes del ‘chemsex’

A Filmin hi ha la pel·lícula de William Fairman i Max Gogarty, sobre els perills de la combinació de drogues i sexe en el món gai
chemsex

Manel Haro. Barcelona / @manelhc


Fa un parell d’anys l’Hospital Clínic va alertar de l’augment del chemsex a Barcelona, és a dir, la barreja de drogues i sexe. Els mitjans de comunicació se’n van fer ressò i van donar alguns detalls sobre aquella pràctica tan estesa a Londres que s’havia anat arrelant a la capital catalana. A conseqüència d’això, el nombre de nous portadors del virus VIH seguia augmentant i també altres malalties de transmissió sexual s’estaven disparant. Els metges del Clínic avisaven que estàvem davant d’una amenaça sanitària greu que s’havia de tractar amb urgència. Després d’uns dies, els mitjans de comunicació van deixar de parlar sobre el chemsex i ara que han passat un parell d’anys, sembla que aquestes perilloses pràctiques s’han convertit en una realitat malauradament estable i allunyada d’aquella urgència que es reclamava. No nego que s’estigui actuant sobre el tema, faltaria més, però em sorprèn que no n’hi hagi més informació, que si és un problema tan seriós, no es treballi per fer-lo més visible.

Algú podria pensar que fer visible el chemsex pot servir d’esquer per a altres persones i que la seva pràctica augmenti, però no fer-ho fa que qui necessiti ajuda tingui menys eines per aconseguir-la. La barreja de sexe i droga no és exclusiva del món gai, però sembla que és entre els homosexuals on més s’ha estès. Reconèixer que això és així no és –crec jo- estimular un discurs homòfob, sinó més aviat al contrari: molts joves gais arriben a l’edat adulta amb problemes amb la seva identitat i de relació amb el sexe. I aquest canvi d’etapa el fan amb aplicacions de contactes al seu mòbil, que són, en molts casos, una porta d’accés a determinades substàncies. Aquest raonament és el que exposa un dels protagonistes del documental Chemsex, que van dirigir William Fairman i Max Gogarty el 2005 i que es pot veure a Filmin. Aquell home, algú que va passar per aquestes addicions, afegeix: «no hi ha llibres que ensenyin com ser un gai segur en els temps moderns, en vuit converses de Grindr coneixeràs les injeccions, o slamming». Aquest documental retrata la magnitud del problema a Londres, molt més consolidat que a Barcelona, però qualsevol que entri en aquesta o altres aplicacions sap que és qüestió de temps que algú ofereixi la combinació de sexe i substàncies.

No cal dir que el problema no són les aplicacions, sinó la pràctica del chemsex, que és present en la vida real. Tampoc hem de pensar que tothom qui entra en aquest món ho fa per problemes emocionals; hi ha qui ho fa, senzillament, perquè hi veuen la diversió. En aquelles notícies de fa dos anys em vaig trobar amb un fet que em va espantar, i que el documental ho mostra molt bé: hi ha persones que busquen contacte amb altres persones seropositives per tenir el virus i oblidar-se de la por a la transmissió. És a dir, com que em fa por, millor agafar-ho ja i un maldecap menys. Encara és pitjor: el documental mostra que hi ha gent disposada a transmetre el virus. Es pot veure, doncs, que això del chemsex implica abismes que van més enllà de consum de drogues o de pràctiques puntuals. Estem parlant pràcticament d’una forma d’entendre la vida. Un altre home del documental diu: «sé el que implica el chemsex, i és el que vull, si em dius que he de viure sense això, em pots aplicar l’eutanàsia».

Parlem, doncs, de persones que saben quins són els riscos, que els assumeixen, que tenen present que potser ho perdran tot, fins i tot la vida, però que no poden renunciar a allò que saben que els està destruint. I així ho expliquen, entre llàgrimes, davant de la càmera. Aquest és un documental impactant i trobo que cal veure-ho com el que és, el retrat d’una realitat, d’un problema que va creixent. No és un documental sobre el món gai, sinó sobre una pràctica que s’ha estès molt especialment entre els homosexuals. Sempre cal anar amb compte amb els estigmes i amb les generalitzacions. Chemsex mostra a persones que han necessitat o necessiten ajuda, que tenien i tenen somnis, projectes, il·lusions, però que un dia van prendre una mala decisió. Fer visible aquest problema pot contribuir, no només, a prevenir que s’estengui, sinó també a conscienciar la societat que allò que sovint es veu com a perversió en realitat pot ser un dolorós camí d’autodestrucció. Si posem llum sobre el pou, potser veurem que algú treu la mà; si demostrem que podem ajudar, potser algú s’atreveixi a demanar-nos ajuda.

Categories
CINEDocumental
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES