El cinema de Ferzan Özpetek: ‘La diosa fortuna’

La pel·lícula del director turc és un drama que retrata la crisi d'una parella homosexual a partir de la malaltia d'una amiga
la diosa fortuna ferzan ozpetek

Manel Haro. Barcelona / @manelhc


En les pel·lícules de Ferzan Özpetek -director de la popular La fada ignorant– hi ha sempre un interès per fer reflexionar l’espectador sobre algunes qüestions vitals sobre les quals tothom, més o menys, pensem de tant en tant. Per exemple, el tema de la parella, les renúncies que fem al llarg de la nostra vida quan ens acomodem en la nostra relació sentimental i el mal que aquestes renúncies fan quan la relació comença a fer aigües. És aquell neguit de no saber si vam escollir bé, de saber que el temps no es pot recuperar i que el futur no és tan llarg com quan érem més joves. Sovint aquestes crisis les veiem en parelles homosexuals, com és el cas de la seva darrera pel·lícula, La diosa fortuna, però que siguin parelles gais és només una qüestió purament circumstancial, ja que els sentiments són universals i perfectament es podrien aplicar a parelles heterosexuals. Ara bé, no podem negar que Özpetek és el gran retratista del món gai del cinema italià.

La parella protagonista de La diosa fortuna són Alessandro (Edoardo Leo) i Arturo (Stefano Accorsi), colpejats per la malaltia d’una amiga molt propera que ha de sotmetre’s a una complicada intervenció quirúrgica. Ella, Annamaria (Jasmine Trinca), té dos fills petits que cria tota sola i demana als seus amics si es poden ocupar d’ells mentre és ingressada a l’hospital. De sobte, aquesta parella gai, amb molts anys de relació, es troben en una situació nova, fent un paper similar al de pares. És en aquest moment quan la crisi entre Alessandro i Arturo, latent des de fa molt de temps, esclata. I no és que entre ells hagi passat res especialment greu -això segons com es miri-, sinó que, més aviat, succeeix allò clàssic de la pèrdua de passió. ¿Pot una relació sobreviure sense aquesta passió? En cas que sí, ¿podem ser feliços sense la passió, conformant-nos amb la companyia mútua? L’abisme entre aquests dos personatges sembla haver-se fet massa ample i profund, i deixa el rastre del dolor, de la presa de consciència que potser no envelliràs amb qui pensaves que era l’amor de la teva vida.

 


Amb les seves pel·lícules, Ferzan Özpetek ens vol posar sempre davant el mirall.


 

Qui conegui el cinema d’Özpetek, veurà situacions, temes i escenes recurrents en les seves pel·lícules. La mort sovint es fa present en les seves històries, i ho fa de manera sobtada, per produir un efecte en les persones que estan al voltant. La vida és una experiència finita, com ho és el temps de cadascú, i a Özpetek li agrada posar-nos contra les cordes, fer-nos pensar si estem tenint la vida que voldríem, si la compartim amb la persona que ens fa més feliços o, simplement, estem deixant que la roda segueixi girant. El cinema del director turc, resident a Roma des que era jove, té sempre un component profundament existencial. Hi ha molt motius per gaudir de la vida, els amics, l’amor i la família, però aquest també és un camí ple d’entrebancs que ens van posant a prova. Dit d’una altra manera, Özpetek ens vol posar sempre davant el mirall.

Dit això, crec que si valorem la filmografia completa d’Özpetek, La diosa fortuna seduirà molt més als seus espectadors fidels que altres títols com Rosso Istanbul, l’anterior que va rodar, un projecte molt personal, però amb una narrativa una mica confusa i una execució irregular. Diguem, doncs, que en La diosa fortuna ens trobem amb l’Özpetek més autèntic. Ara bé, trobo que hi ha massa càrrega dramàtica acumulada al llarg de la història, massa coses sobre la taula: els problemes de la parella protagonista, la malaltia d’Annamaria, la difícil relació d’ella amb la seva mare per uns episodis del passat, la situació en la qual es queden els dos petits… Això pot fer que la història perdi una mica de versemblança. El relat principal de la pel·lícula, la crisi entre Alessandro i Arturo, funciona perfectament, és colpidor, però tot allò que orbita al seu voltant potser es podria haver suavitzat una mica. En La diosa fortuna hi trobem dolor, però també molta bellesa i és precisament per aquests moments més intimistes que apunten directament a l’espectador que la pel·lícula, en general, funciona.

Categories
CINEDramaFerzan Özpetek
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES