Tornar a sentir-se foraster

A 'Una altra vida, encara', Theodor Kallifatides reflexiona sobre diversos aspectes de la condició humana com l'amor, la mort o l’emigració

Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco


Theodor Kallifatides és un escriptor d’origen grec, que ha viscut a Suècia, on va emigrar i formar una família, durant més de cinquanta anys. Allà ha desenvolupat una brillant carrera d’escriptor de la qual, malauradament, fins ara en sabíem poca cosa. I això que fins i tot ha escrit novel·la negra, d’aquesta que ara està tan de moda. A banda d’aquest meravellós volum, Una altra vida, encara (Galaxia Gutenber amb traducció de Montserrat Camps en català i de Selma Ancira en castellà), i del fet que el seu autor ha estat no fa gaire a la nostra ciutat i en podem recuperar interessants entrevistes, tot just podem trobar, de moment, un parell més de llibres seus, traduïts al castellà.

El llibre compta amb una acurada presentació material, en català i castellà, i amb tota probabilitat animi els lectors indecisos o mandrosos el seu volum reduït, en una època en la qual hi ha una certa tendència a allargar-ho tot excessivament. Kallifatides, en la seva vellesa -tot i que avui ningú no vol ser vell abans dels noranta anys- reflexiona sobre un munt d’aspectes de la vida. La carrera literària l’ha fet en suec, cosa que vol dir que domina a fons la llengua del país on va emigrar, però una crisi vital i professional l’ha empès a retornar a la seva Grècia natal i a recuperar la llengua grega, en la qual ha escrit aquestes reflexions extraordinàries.

L’autor es pot dir que ha tingut sort, a la vida, té família estable i estimada, parella, diners, cases. Però el transcurs del temps ens situa davant d’una realitat evident però incòmoda, tot passa i tot es relativitza. La vellesa, avui, és mal vista i mal valorada, sembla una mena de malaltia evitable. L’escriptor ens parla de literatura, de política, d’amor i de mort. Reflexiona sobre el llenguatge, sobre el fet de tornar-se a sentir foraster quan podia considerar que ja no ho era, sobre l’emigració, la d’abans i la d’ara, sobre els canvis en el paisatge, en els costums, en la mentalitat de la gent, sobre les pèrdues de parents, d’amics. Sobre el record i la memòria i les seves trampes. Sobre un munt de coses que, d’una manera o d’una altra, ens afecten a tots perquè van lligades a la condició humana i la seva fragilitat.

 


«Aquest llibre resulta tot un meravellós i sincer compendi de com van les coses al món, no ara, sinó des de sempre»


 

Sense tenir molt a veure, aquest llibre me n’ha evocat d’altres, igualment reflexius i testimonials, com ara Els anys, d’Annie Ernaux o El rec, de la nostra Xirinacs. El llibre, si no estigués tan extraordinàriament ben escrit, podria semblar un conjunt de divagacions inconsistents, però, en canvi, resulta tot un meravellós i sincer compendi de com van les coses al món, no ara, sinó des de sempre. L’autor té una edat en la qual es pot assolir una perspectiva a l’entorn de la història i de la vida. Una perspectiva que pot resultar enganyosa ja que la joventut biològica té moltes trampes i no podem evitar una mena de nostàlgia i enyorament davant dels canvis, no sempre tan positius com havíem esperat.

Avui, molts entusiasmes dels seixanta, l’època en la qual l’escriptor s’estableix a Suècia, s’han esberlat. Els problemes econòmics, les migracions massives, el rebrot dels feixismes, més o menys virulents, contemplen un retorn a una mena de nacionalismes rancis, molt inquietant. El consum abusiu ha apaivagat moltes protestes. Suècia era aquí una mena de miratge, fa anys, aquell nord privilegiat que el poeta Espriu magnificava. Avui ja no és el mateix, fins i tot els paisatges, com aquell idíl·lic entorn de la casa de vacances de l’escriptor, han canviat. El consum desfermat o el turisme frívol també han arribat fins allà. La llibertat d’expressió ha esdevingut una mena de trampa teòrica, depèn de com la facis servir. I nous dogmes de tot tipus s’escampen, sense prohibir però sense permetre. Enyorem, la gent gran, com Kallifatides, moltes coses del passat. Cal pensar si no és que, en realitat, tampoc aquell passat era com el crèiem aleshores.

Sense arribar a la tragèdia viscuda per molts jueus que se sentien plenament alemanys i, en un moment de barbàrie col·lectiva van tornar a ser assenyalats com els altres, Kallifatides tornar a ser foraster en una terra que, al capdavall, també és la seva. I retorna als orígens, a la llengua deixada una mica de banda i a un país ple, així mateix, de contradiccions i problemes, menysvalorat per aquesta Europa asimètrica i ambigua, que sobrevalora l’eficàcia econòmica dels països suposadament seriosos però desitja anar a gaudir de la vida a un sud tan mitificat com el nord. Tothom, d’una manera o d’una altra, es pot sentir identificat amb molts aspectes d’aquest llibre, profundament humà, en el sentit més complet i mític de la paraula, que demana meditacions i relectures acurades.

Categories
Biografies i memòriesHumanitatsLLIBRES
Un comentari
  • Margarida Salvadó
    8 setembre 2020 at 18:38
    Deixa una resposta

    Llegint aquesta magnífica crítica m’han agafat moltes ganes de llegir-lo.

  • Deixa una resposta

    ALTRES ARTICLES