Enregistrament referencial de l’oblidada ‘Olimpie’ de Spontini

Palazzetto Bru Zane publica una nova gravació d'aquesta obra sense la qual no es pot entendre l’evolució de l’òpera cap al Romanticisme

Antoni Garcés. Barcelona


Per començar a parlar d’aquesta obra hem de posar en context breument al seu autor: Gaspare Spontini (1774-1851) va ser un dels principals compositors del pas del segle XVIII al XIX a París. Nascut a Itàlia, va traslladar-se a la capital francesa l’any 1803 atret per la nova estètica impulsada per Napoleó, on va escriure òperes inspirades en les obres de Gluck, Cherubini i Méhul. Va convertir-se en el principal compositor de l’Imperi Napoleònic amb obres com La Vestale (1807) o Fernand Cortez (1809), que van gaudir d’un gran èxit tant a París com a l’Europa del moment. La seva obra va exercir una forta influència en la música romàntica; entre els seus admiradors podem comptar compositors tant il·lustres com Hector Berlioz o Richard Wagner.

L’any 1819, després de quatre anys escrivint la música i preparant les representacions (un període de temps molt llarg en aquell moment per a la gestació d’una òpera), es va estrenar a l’òpera de Paris Olympie, basada en la tragèdia homònima de Voltarie. L’obra no va tenir un gran èxit per vàries raons. En primer lloc, la tria del tema per part de Spontini i els llibretistes no sembla la millor. Olympie era una de les obres menys estimades de Voltaire i era considerada una peça de qualitat inferior dins la producció del dramaturg. En segon lloc, una posada en escena que, tot i l’espectacularitat (entrada d’un personatge en elefant inclosa), no va complir les expectatives que tenia el públic donada la llarga gestació de l’obra. I, per últim, la música de Spontini, que no va acabar de convèncer al públic, que la va trobar excessiva, amb un gran nombre d’escenes corals i amb una orquestra d’una mida molt gran per a l’època i amb una poderosa secció de metalls i percussió que va semblar massa als assistents al teatre.

Després d’aquest primer intent poc reeixit, Spontini va portar la seva òpera a Berlín on es va estrenar l’any 1821 després d’haver estat traduïda a l’alemany i modificada per E. T. A. Hoffmann. Aquesta versió va tenir un èxit més gran i es va interpretar a diferents teatres europeus per acabar tornant a Paris l’any 1826 traduïda de nou al francès i amb una petita modificació del títol (aquesta vegada era Olimpie en comptes d’Olympie). La segona estrena a Paris va suposar un fracàs més gran encara que la versió de 1819; el públic va trobar l’obra totalment anacrònica (la tria del tema ja era conservadora l’any 1819) i tampoc la música va convèncer, en part per l’associació de la música de Spontini al caigut imperi de Napoleó i en part també per l’entrada a Paris de noves idees musicals provinents d’Itàlia (aquell mateix any 1826 s’estrenaria Le Siège de Corinthe de Rossini).

Palazzetto Bru Zane, dins la seva col·lecció d’òpera francesa, ens presenta un nou enregistrament d’aquesta tercera versió de 1826 d’Olimpie, seguint una nova edició crítica de la partitura que ha anat a càrrec de Federico Agostinelli. Aquest nou enregistrament ens permet gaudir de les particulars i brillants sonoritats de la música de Spontini clarament reminiscents dels gustos de l’imperi i que en aquesta obra tanquen la tradició de la Tragédie Lyrique francesa que venia de les òperes barroques de Lully i Rameau i que desemboca en la Grand Opéra de Rossini, Meyerbeer i Halévy.

Olimpie és sens dubte una obra mestra de Spontini on podem escoltar el seu perfecte estil hereu de Gluck i que destaca per la unitat i continuïtat entre els diferents números. El depurat i particular estil del compositor és present tant als recitatius com a les àries que sovint es presenten com ariosos enllaçats amb els recitatius o dins de complexes estructures d’escena. Totes les melodies són, com demanava Gluck, de gran simplicitat i bellesa i estan elegantment orquestrades. També podem destacar la constant presència del cor que Spontini interpreta a la manera clàssica, és a dir, com un personatge més que comenta les situacions en comptes d’un acompanyament dels cantants. Cal destacar moments d’una bellesa melòdica difícil de superar com les àries Ô souvenir épouvantable o Ô vous, que ma reconnaissance i l’escena Ah! Voici le moment.

Les grans escenes es col·loquen als principis i finals dels actes i són en aquesta obra de dimensions colossals, destacant els concertants que tanquen els dos primers actes on les brillants sonoritats pròpies del compositor es combinen amb seqüències harmòniques arriscades i sorprenents que porten a uns estats de clímax on sembla que en qualsevol moment es perdrà el control de tot el conjunt. La orquestració minuciosa de Spontini és certament més densa que en les obres prèvies i s’escolten coses que després sentirem a Weber o Berlioz.

L’enregistrament de Palazzetto Bru Zane és sensacional, amb una gran selecció del cast. Cal destacar les grans interpretacions de Mathias Vidal i Kate Aldrich en els papers principals. Se’m fa difícil imaginar una veu més adequada per al rol que la del tenor francès que amb un timbre net i elegant dona l’aire afrancesat necessari en aquest repertori. L’altre gran encert és la direcció de Jéremie Rhorer, la intensitat de la qual fa vibrar des dels primers compassos de l’obertura. El jove director francès signa una versió que sap trobar l’elegància i l’intimisme en els moment on la partitura ho demana i que alhora no deixa indiferent en els grans concertants on porta al límit tan a l’orquestra com als cantants.

L’orquestra escollida no és altra que la formació que va fundar Rhorer i que sota el nom de Le Cercle de l’Harmonie es dedica a la interpretació del repertori  clàssic i pre-romàntic amb instruments històrics. Acompanya de forma esplèndida el Flemish Radio Choir, un fixe d’aquestes produccions de Bru Zane. En definitiva, un enregistrament referencial d’una obra pràcticament oblidada però sense la qual no es pot entendre l’evolució de l’òpera cap al Romanticisme i amb la que ens podem capbussar en les elegants i solars sonoritats del Primer Imperi Francès.

 

Categories
CLÀSSICADiscos
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES