Alguns ponts on es troben la llengua i la música

Vibop Edicions publica el breu volum 'Parlant de música' de Margarida Hervàs, que recull l'esperit de la seva secció a Catalunya Música

Manel Haro. Barcelona / @manelhc


La petita editorial Vibop, impulsada i liderada per la periodista Montse Serra, publica el breu volum Parlant de música, de la filòloga Margarida Hervàs, en la seva col·lecció «En-cantada», dedicada precisament al món de la música i que recull textos breus que abracen tot tipus de gèneres musicals i literaris. Aquest títol explora els vincles entre la música i la llengua i la seva autora és, des de 1984, assessora lingüística a Catalunya Ràdio, una feina que li ha obert la porta a tenir una secció al programa Tots els matins del món de Catalunya Música, que presenten Joan Vives i Ester Pinart. Aquest llibret trasllada al paper l’esperit d’aquesta secció que vol establir ponts entre música i llengua gràcies a curiositats i anècdotes diverses i que van més enllà de l’aspecte purament lingüístic o etimològic.

Per exemple, Hervàs explica la relació que hi va haver entre Pompeu Fabra –lingüista- i Pau Casals –músic-, els quals van coincidir a Prada de Conflent, exiliats tots dos. Però també ens mostra com la gastronomia s’ha nodrit del món musical per posar nom a alguns plats: els canelons Rossini o els postres de músic, per exemple, encara que també n’hi ha casos que són pura i feliç casualitat. En aquests brevíssims capítols, l’autora utilitza els mots per parlar de coses ben diverses, com la procedència del nom de les notes musicals, el fet que alguns instruments de corda tenen ànima, que la trompa marina no és precisament ni una trompa ni marina, que la gaita té un altre nom ben curiós, que allò de la claca ve dels temps de Neró i que la llengua alemanya no ens ha deixat tant llenguatge musical com seria fàcil pensar.

Parlant de música, doncs, és un joc, un anecdotari per descobrir coses curioses que segurament no sabíem. Bé, allò dels canelons Rossini i els postres de músic és probable que sí, però d’altres coses segurament no. Un servidor, per exemple, estava segur que el sirtaki, la dansa tradicional grega que balla Anthony Quinn a Zorba el grec, era una manifestació popular que es remuntava molt més enllà en la història del que ens diu la realitat: que va ser una creació feta el 1964 precisament per a la pel·lícula dirigida per Michael Cacoyannis. Ai! Per cert, ¿sabíeu que la paraula «xotis», que designa el ball típic madrileny, és un germanisme que ve de schottisch, que en alemany vol dir «escocès» i que és un ball popular a diversos llocs del món? Doncs això, ai!

Categories
LLIBRESMúsica
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES