La darrera missió d’un soldat sense esperança ni glòria

A la novel·la ‘Ni siquiera los muertos’, de Juan Gómez Bárcena, ens trobem amb una persecució que va més enllà de l’espai i del temps

Mario Guerrero. Màlaga / @MarioGuerrero_G


En temps de coronavirus, trobar-se amb una epidèmia a les pàgines d’una novel·la no provoca, precisament, sorpresa. Ni siquiera los muertos (Sexto Piso, 2020) se situa en un temps remot, de conquistadors i indis. L’autor, Juan Gómez Bárcena (Santander, 1984), la va engendrar el 2009, però la va reprendre el 2016 i s’ha publicat poc abans que l’actual pandèmia colpegés la «vida normal». La història comença al voltant de 1545. El risc de l’extinció de la raça indígena i l’epidèmia que arrasa les tribus ameríndies -i que no ataca els conqueridors espanyols- serveixen de context per a un relat de persecució. Juan de Toñanes, antic soldat espanyol vingut a menys i sense glòria, rep l’encàrrec de perseguir un altre Juan, un indi que s’ha rebel·lat contra la fe cristiana i l’Imperi espanyol i a què cal atrapar. L’escomesa consisteix a caçar l’indi renegat i tornar amb ell, costi el que costi.

Gómez Bárcena articula un llenguatge propi dels cronistes de l’època. Així, l’ús espectacular i admirable del llenguatge s’uneix a una gran tasca de documentació per fer versemblant la seva història. El narrador desgrana la psicologia de Juan. Aquest ha vist sang i massacres perpetrades per espanyols i per indis. És un home sense esperances que es conforma amb dormir, oblidar i mantenir-se callat, i ha creat una mentalitat pròpia allunyada de tota violència en nom d’ideals com la febre de l’or, sempre tan atractiva. Els conqueridors, a més, es mostren contraris a educar els indis i, en certa manera, també rebutgen la religió per la insensibilitat que requereixen les missions que encarreguen.

La narració és abundant i amb prou feines hi ha diàlegs en aquesta trama amb aires de western. Juan recorre un camí ple d’espines, silencis i terres assolades per la mà de l’home. Mentre viatja a la recerca de l’indi, una pesta aniquila la comunitat indígena, potser portada pels espanyols, que són immunes a ella. Toñanes ensopega amb aquest mal, amb la suposada missió evangelitzadora de l’Església i amb la recerca de riqueses. Va darrer d’una mirada, la de l’indi Juan, que és inexplicable segons aquells que l’han vist. És la mirada d’algú que una vegada va ser molt religiós, però que ha desafiat les lleis.

 


La història comença al final de la conquesta de Mèxic, però porta al lector a l’actualitat d’aquest país i dels Estats Units


 

El camí que Juan de Toñanes fa a la recerca de l’indi Juan és també un camí de recerca d’ell mateix. Mira el seu passat, qui és ara. Aprofundeix en l’ànima de l’ésser humà i percep la cruel realitat, que l’home és un llop per  a l’home. A vegades s’actua sense tenir raons i sense tenir la raó. Joan, a més, no encaixa com a espanyol. No és un conqueridor, no assassina i no menysprea amb paraules ni gestos als indis. No entra en el seu ideari considerar-los com a éssers femenins i infantils ni com bèsties. Per això, Toñanes pensa que els espanyols són la pesta i aposta per parlar quan tots callen.

Ni siquiera los muertos té una gran càrrega de religiositat a causa del temps i del lloc en què es desenvolupa gran part de la història. El llenguatge i el ritme són bíblics, i l’aventura del protagonista té, a més, quelcom de messiànic en el seu deambular secular. És important destacar la translació temporal que ha realitzat l’autor per escriure, des del segle XXI, una història de fa cinc-cents anys com si estigués allà i ho hagués viscut. El narrador juga amb el temps, el modela. La realitat canviant amb el pas dels segles, però, manté certa essència incòlume en la persona del protagonista.

Hi ha moments en què el lector es pregunta quants lligalls, documents i, sobretot, quant de temps de documentació hi ha darrere d’aquesta novel·la. També es demana quant hi ha de veritat i quant de ficció entre aquestes pàgines on el narrador adapta els llenguatges i les maneres a les èpoques. En la novel·la no destaca per una gran tensió, el ritme es manté estable al llarg de la novel·la, tot i que cap a la meitat baixa. Per moments es palpa la cruesa de l’existència d’un Juan sense terra que deixa tot a canvi de res. Aquí, el futur de la carn que s’agosta i mor justifica el viatge exterior i interior del protagonista. És el ball de dos personatges que no s’atrapen  i que van canviant amb el pas dels anys. Al cap i a la fi, ens acabem assemblant a allò que perseguim o que anhelem, sobretot quan l’objectiu és anar darrer d’un mateix i també un futur millor per a tu i els teus.

Aquest futur, ens diuen, està cap al nord, sempre cap al nord. Així arribem a la història actual de dos països, Mèxic i els Estats Units, la seva gent i la seva situació socioeconòmica. S’arriba a un món, en definitiva, on el capitalisme actua com una bèstia que, a cop de paper verd, arrenca vides, somnis i famílies. La crítica al capitalisme s’uneix a la denúncia del colonialisme i les conquestes. La immigració, el canvi climàtic i fins i tot la guerra nuclear també tenen el seu espai dins d’un marc on preval amb força l’ésser humà i la seva insignificança.

Categories
HistòricaLLIBRES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES