Ha caducat ‘Sexo en Nueva York’ o encara funciona?

Deu anys després de l’estrena de la segona pel·lícula, ens preguntem si la sèrie encara té vigència o ja ha quedat antiquada

Manel Haro. Barcelona / @manelhc


L’altre dia em vaig trobar parlant amb una amiga sobre si Sexo en Nueva York, la ja mítica sèrie del canal HBO, havia caducat o encara tenia vigència. Emesa entre el 1998 i el 2004 i amb dues seqüeles cinematogràfiques que es van estrenar el 2008 i el 2010 respectivament, la sèrie retrata un grup d’amigues entre els trenta i els quaranta anys que sobreviuen a les dificultats de trobar l’amor a Manhattan. Les quatre amigues –segurament no cal presentar-les, però per si de cas- són Carrie Bradshaw (Sarah Jessica Parker, que també és la productora de la sèrie), Charlotte York (Kristin Davis), Miranda Hobbes (Cynthia Nixon) i Samantha Jones (Kim Cattrall). Cadascuna té un caràcter molt diferent, així que entre elles es complementen força bé i donen joc a l’espectador. Com deia, la gràcia de la sèrie és veure com cadascuna d’elles viu la seva vida, sense gaires entrebancs i de forma molt independent, mentre van coneixent diferents homes amb qui viuen anècdotes ben diverses. Les quatre són dones fortes, però alhora tenen algunes debilitats que van sortint al llarg de la sèrie.

La protagonista és el personatge de Sarah Jessica Parker, qui escriu articles sobre amor i sexe en una columna d’un diari de Nova York. La seva és una columna setmanal, però amb quatre escrits al mes té prou diners com per a viure en un pis a Manhattan sense privar-se de res i acumular roba i sabates de centenars de dòlars cada peça. Ja s’han dit moltes coses sobre aquesta i altres incoherències de la sèrie que ara no cal remarcar, perquè això no desvirtua el valor d’aquesta història. Els personatges es fan estimar, esdevenen retrats molt humans i les situacions que protagonitzen són força divertides. Però estem parlant d’unes escenes pensades a finals dels noranta i primers anys del segle XXI, quan encara no havien nascut les grans aplicacions per lligar, ni WhatsApp. De fet, al llarg de la sèrie Carrie espera arribar a casa seva per veure si algun dels seus homes li ha deixat un missatge al contestador de casa perquè ni tan sols té telèfon mòbil.

Ara no cal anar a discoteques, inauguracions i actes socials diversos per lligar, perquè tenim aplicacions i moltes altres formes de conèixer homes i dones, heterosexuals i homosexuals, de forma immediata. De fet, quan un vol trobar parella o una relació esporàdica sembla d’un altre món si no recorre a Tinder o similar. Mogut per la conversa amb la meva amiga, doncs, vaig tornar a veure sencera les sis temporades de la sèrie i les dues pel·lícules per reflexionar sobre si definitivament Sexo en Nueva York havia caducat. I trobo que no, perquè diria que per sobre de tot, es tracta d’una sèrie d’humor, de bon rotllo, d’amor i d’amistat, més enllà de les formes com tot això es conjuga. És cert que avui dia ens relacionem molt amb tot el que conté un telèfon mòbil, però això no impedeix que també ens podem enamorar d’un/a company/a de feina, d’algú amb qui coincidim sovint en un bar o d’algú altre d’una forma més casual. Pensar que ja no ens podem enamorar a la manera clàssica –per dir-ho d’alguna manera- és treure-li molta màgia i espontaneïtat ja no només al fet d’enamorar-se o tenir sexe, sinó també al fet de viure. És més, penso que veure ara Sexo en Nueva York ens pot fer adonar que hi ha moltes formes de conèixer gent i a vegades només és qüestió de mostrar-se una mica obert i receptiu amb el nostre entorn (sense necessitat d’estar amb el radar actiu tota l’estona, ep!).

Per altra banda, coneguem a un home o a una dona per Tinder, a una cafeteria o a un museu, això no significa que, una vegada superat aquest primer pas, les persones haguem canviat tant respecte a la sèrie. A veure: quanta gent no ha dit aquesta mateixa setmana que el panorama per buscar parella està realment molt fotut? Que tots els homes o totes les dones estan carregats de problemes, traumes o rareses? Que tothom està boig! Que els homes només van per sexe o que les dones són unes histèriques? Clixés i llocs comuns, està clar, però que ja apareixien a Sexo en Nueva York i que encara ens acompanyen. La pregunta ara seria si Tinder ens ha canviat la forma de lligar o en realitat no ens ha canviat tant. Doncs bé, mireu la col·lecció de fracassos amorosos de Carrie Bradshaw per veure que podria ser perfectament la mateixa que la de qualsevol persona avui dia. I recordem que ella ni tan sols té mòbil (almenys a la sèrie, després en les pel·lícules ja es modernitza una mica)!

A banda de la qüestió argumental, veure Sexo en Nueva York té l’afegit que et trobes amb actors i personatges prou coneguts que han fet de secundaris, com Bradley Cooper, Matthew McConaughey, Lucy Liu, Bon Jovi o fins i tot Donald Trump. Sí, sí, el president dels Estats Units apareix en un dels capítols de la segona temporada. I posats a seguir destacant coses que no passen de moda, Manhattan és un altre dels al·licients de la sèrie: les seves botigues, els seus carrers, els seus locals de copes. Sexo en Nueva York ha creat tota una mitologia que els turistes que van cap a Manhattan busquen: la casa on viu Carrie Bradshaw (si hi arribeu, hi trobareu gent fent-se fotos a la porta), Magnolia Bakery o el cinema Paris. Els que ens hem deixat seduir per aquesta sèrie i per les pel·lícules (bé, potser el segon llargmetratge va ser una mica una patinada), hi tornem de tant en tant a les històries d’aquestes quatre dones perquè ens diverteixen i ens acompanyen. No passa res que ara a Manhattan tothom agafi Uber i no els clàssics taxis grocs com fan constantment els personatges, ni passa res perquè ara tinguem Tinder i WhatsApp, ni tan sols perquè moltes de les coses que ens mostra la sèrie és inversemblant. Els que ens agrada Sexo en Nueva York mai no hem demanat explicacions als guionistes, allò que no ens encaixa ens ho hem pres amb humor, així que ara difícilment esborrarem les bones estones que ens ha fet passar.

Una altra pregunta seria si el públic nou, especialment el jove, podria sentir-se identificat amb aquests personatges o ja veuria la sèrie com un producte arcaic. La resposta és ben senzilla: i tant que sí, de la mateixa manera com es pot sentir identificat o seduït amb una pel·lícula en blanc i negre dels anys quaranta. I si això és possible amb Sexo en Nueva York és –ja ho he dit- perquè les històries que ens expliquen no estan tan allunyades de la nostra actualitat encara que algunes coses sí hagin canviat. Seria divertit veure una tercera pel·lícula, però això no passarà després de la dolentíssima relació que tenen les actrius Sarah Jessica Parker (Carrie) i Kim Cattrall (Samantha). De fet, sembla que, si no hi ha una altra entrega, és per la ferma negativa de Cattrall, qui acusa a Parker (recordem que també era la productora) de no tenir escrúpols i d’haver ensorrat la seva vida amorosa. Poca broma! I quina llàstima, perquè amb Tinder, el confinament i l’arribada de Trump a la Casa Blanca s’obririen un gran ventall de possibilitats, encara que –recordem- al final de la segona pel·lícula, tres de les quatre dones estan feliçment casades i les edats de les actrius està entre els 54 i els 64 anys i no sé si Samantha podria seguir fent de les seves amb 64. Ep, potser sí, que els prejudicis no ens tregui la il·lusió! La realitat, però, és que ja fa deu anys que Sexo en Nueva York és història. Vigent, això sí!

Categories
SÈRIES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES