Viure amb sentit de l’humor tot i les adversitats

Amb ‘Calipso’, David Sedaris construeix una història que sotmet els drames de la vida i el pas del temps a la necessitat de riure

Mario Guerrero. Màlaga / @MarioGuerrero_G


Hi ha escriptors que amaneixen les seves històries amb una mica d’humor. David Sedaris (Nova York, 1956), destacat com a millor autor còmic de l’any segons Time, amaneix el seu humor amb una mica d’història. En la seva biografia llegim que viu amb la seva parella, un eriçó i dues granotes, el que fa pensar en la seva personalitat i en el seu sentit de l’humor. Narrada en primera persona, Calipso (Navona en català amb traducció d’Aurora Ballester i Blackie Books en castellà amb traducció de Jorge de Cascante) està protagonitzada per un home de mitjana edat que s’ha comprat una casa a prop de la platja, on passa temporades amb la seva família i la seva parella, Hugh.

El protagonista -que es diu David Sedaris i que comparteix moltes similituds amb l’autor- comprèn la realitat de la seva situació actual, en aquesta edat en què tens més passat que futur. No obstant això, es proposa esprémer la vida i mirar-se-la amb tot el sarcasme. La seva família el persegueix allà on va -sobretot la seva germana Tiffany, que es va suïcidar, a l’igual que les tragèdies, però es dedica a riure com a teràpia per suportar les misèries de la vida. Es proposa deixar de mantenir les aparences i oblidar-se del què diran. El pas del temps, que resulta inevitable, no cau sobre ell com una llosa. Tots es fan grans i els mites comencen a caure. Les mirades al passat i els somnis sense complir se suavitzen gràcies a la gent que segueix al nostre costat i amb un fi sentit de l’humor. El cor, malgrat tot, segueix bombejant sang, i el riure serveix per conservar el seu ritme.

No només el protagonista té aquest humor i el transmet en les seves narracions, sinó que també la seva família en fa gala en els diàlegs que mantenen entre ells. Al llarg de les pàgines es percep la presència de les seves germanes, així com la seva relació amb elles, amb el seu pare –una mica difícil- i amb la seva parella. La família, la mort i el suïcidi es conjuguen, però no aconsegueixen tapar el veritable objectiu d’aquesta obra: fer riure. Perquè Sedaris amaga en cada pàgina un atac de riure. Unes vegades utilitza un humor dur i arriscat, el protagonista no es talla, és dur de pelar i es pren la vida amb molta filosofia. Altres vegades l’humor sembla menys espontani, però tot això no evita fer-nos sentir el sabor de les tragèdies, que també existeixen en aquesta obra.

El protagonista reuneix aquí un anecdotari i ens parla, sobretot, d’ell mateix, de les seves vacances en família, dels seus constants viatges d’una ciutat a una altra per les seves ocupacions literàries i fins i tot de la seva alçada, ja que ell mesura 1,65 metres i es queixa d’aquells que senten animadversió pels homes baixets. Per cert, Obama i Trump també tenen el seu espai quan el protagonista o la seva família parlen de política. Sedaris, per tant, fa a Calipso un recorregut per una vida i per una família pintoresques que també experimenten moments durs. Repassa la seva homosexualitat i la realitat del seu país -els Estats Units-, aborda les relacions familiars i la seva complexitat en un context en què la mare -ja morta- actua com a nexe d’una família que lluita per romandre unida i no convertir-se en «uns altres», en desconeguts.

La música, a més, influeix en ell com a bàlsam davant el neguit de la vida. El protagonista guia al lector per la seva ànima, passeja entre experiències i deriva finalment en un present xacrós. Evoca el passat mentre fa múltiples salts en el temps. Sembla que el narrador va improvisant a mesura que relata les seves històries, però en realitat segueix un esquema ja planejat, endinsant-se en la psicologia d’una família amb un sentit de l’humor aclaparador i que no deixa espai al tedi. El narrador no es dedica a generar tensió ni un ritme especialment ràpid. No obstant això, aconsegueix teixir una xarxa d’històries que provoquen bons moments de riure. Són històries extravagants unes vegades i escenes quotidianes d’altres que permeten el lector imaginar que, al cap i a la fi, la vida és un carnaval i no un espectacle grotesc i solemne.

Categories
HumorLLIBRES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES