Teodor Currentzis toca a la porta de Beethoven

Sony Classical publica l'enregistrament que el director i la seva orquestra MusicAeterna han fet de la popular 'Simfonia número 5'

 

Manel Haro. Barcelona / @manelhc

Superat ja l’equador de l’Any Beethoven, podem celebrar que diverses indústries i institucions culturals han posat al nostre abast espectacles i materials diversos per descobrir o redescobrir el compositor alemany. La marca Beethoven segueix tenint molta tirada, i prova d’això són els diversos concerts programats a Barcelona –alguns d’ells amb directors i intèrprets de renom internacional- , els llibres publicats i els discos que s’han gravat i recuperat per commemorar el 250è aniversari del naixement d’aquest gegant. Una d’aquestes novetats discogràfiques és la versió que ha fet Teodor Currentzis (Atenas, 1972) amb la seva formació, l’orquestra MusicAeterna, de la Simfonia número 5, publicat pel segell Sony Classics. Els seguidors fidels d’aquest director greco-rus saben a què s’enfronten quan escolten les seves propostes, així que aquesta peça de Beethoven –la més popular d’aquest compositor- sota la batuta de Currentzis sembla, a priori, tot un esdeveniment.

Currentzis té un estil bastant clar: dinàmiques molt contrastades i ritmes ràpids que s’allunyen, però, de l’artificiositat i la grandiloqüència gratuïta. Les seves direccions són exercicis de força però també de sensibilitat, podríem dir que de vitalisme, tot plegat al servei de la peça mateixa, amb la voluntat de reinterpretar-la, de fer-ne noves lectures, algunes de les quals s’han etiquetat sovint de massa radicals. Currentzis explora com si s’enfrontés per primera vegada a cada obra que dirigeix, almenys aquest és el missatge que ell vol transmetre. Ho fa perquè vol allunyar-se de les grans tradicions interpretatives del segle XX, vol que la seva experiència sigui genuïna. En el llibret que acompanya aquest enregistrament de la Simfonia número 5, ens diu el mateix Currentzis que el que la majoria de gent ha escoltat o sap de Beethoven és fruit d’aquestes «lectures que reciclen un mateix sabor postromàntic.» Més encara: «realment crec que la primera regla per a una autèntica immersió de la Cinquena Simfonia de Beethoven és tractar d’oblidar tot allò que ens ha llegat la història de les interpretacions», és a dir, «servir-nos de la nostra pròpia intuïció allunyada del luxós sarcòfag de la tradició.»

Confessa el director que ha tingut aquest projecte al cap durant vint anys i que la seva intenció ha estat, per una banda, crear alguna cosa de nova, i per l’altra, fer una mena de purificació de la Cinquena en tots els sentits, tant formalment com espiritualment. Amb aquesta carta de presentació, el nivell d’exigència ha de ser, evidentment, alt. Segurament aquest text sigui massa agosarat, ja que Currentzis ens demana que ens oblidem de tot el que havíem escoltat i ens despullem per entrar en contacte –de nou- amb Beethoven, amb una intuïció virginal però conduïda –això sí- per ell mateix. Currentzis es pot permetre fer-nos de Virgili, especialment després de la credibilitat de les seves gravacions de la trilogia Da Ponte de Mozart (Don Giovanni, Les noses de Figaro i Così fan tutte). Oblidar-nos de tot el que hem escoltat de Beethoven –especialment de la Cinquena– pot ser tan fàcil com difícil, però com que entenc que la seva recepta no és comparar la seva versió amb les predecessores, sinó gaudir-la com a experiència primigènia, així ho he volgut fer.

I el cert és que aquesta lectura de Currentzis sona molt bé. Això sí, l’he hagut d’escoltar diverses vegades perquè tot i que em podia oblidar dels Beethoven anteriors, no em podia oblidar dels Currentzis anteriors. M’explico: en la primera audició he tingut la sensació que, tot i que hi havia una proposta engrescadora, en essència res no em sorprenia. Dit d’una altra manera, pensava que, efectivament, allò era Currentzis i, per tant, les peces m’encaixaven. Això volia dir que no estava escoltant Beethoven, sinó Currentzis dirigint Beethoven. I encara que això pugui semblar una obvietat –perquè és innegable que Beethoven ens arriba a través de Currentzis-, cal remarcar-ho, perquè no hem de deixar que el fet de reconèixer un estil ens privi d’aquesta nuesa que ens demana el director. En altres paraules: anem caminant de la mà de Currentzis però el que importa és el cromatisme del paisatge. I ha estat així, fent diverses audicions, com a poc a poc he pogut gaudir dels matisos, de la intensitat dramàtica d’aquest Beethoven que s’allunya, certament, de qualsevol excés i vici postromàntics.

L’engranatge musical que construeixen Currentzis i MusicAeterna funciona bé. És un estil que algú podria titllar de fred i de massa mecànic en determinats moments, perquè no cau en aquelles plasticitats de sons allargats i ritmes massa lligats, sinó que aposta més aviat per un so contrastat, tens i sec, sense perdre mai l’equilibri de tota l’obra. És aquest, doncs, el Beethoven més autèntic? Serà aquesta una versió referencial de la Cinquena? És difícil dir-ho, perquè allò que Currentzis defuig és precisament el que molts valoren d’escoltar Beethoven. No sé si, en el fons, Currentzis vol fer del seu estil una manera de connectar millor a les noves generacions amb l’obra de compositors com Beethoven, Mozart o Mahler. Potser també hi ha una mica de narcisisime en ell, però trobo que aquesta voluntat de trencament del director és molt interessant i fins i tot necessària. Aquesta podria ser avui una versió més –excel·lent, sota el meu punt de vista- d’una peça molt coneguda i interpretada, que no anul·la d’altres que se n’han fet, però estic segur que el temps farà que la Cinquena que ens proposa Currentzis vagi guanyant envergadura.

Categories
CLÀSSICADiscos
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES