Tenim tot el temps

Amb ‘San, el libro de los milagros’, Manuel Astur retrata un món rural on la màgia conviu amb la tradició i amb les històries tràgiques

 

Mario Guerrero. Màlaga / @MarioGuerrero_G

Com estaven els astres el dia que va néixer Marcelino, el protagonista de San, el libro de los milagros (Acantilado)? Quina mala estrella el guia en la seva vida? Manuel Astur (Sama de Grado, 1980) ha escrit una novel·la amb tints de màgia, on la bruixeria desdibuixa la realitat d’una regió, una tradició i els seus milers d’històries enfilades en els hórreos que poblen el nord d’Espanya. Dividit en tres parts —La matanza, Los gusanos i El macho cabrío—, l’obra enalteix la vida al camp i el món rural i bucòlic a través de diverses històries tràgiques. Narrada en tercera persona, la novel·la ens presenta el Marcelino González Álvarez, un home que viu en un poble asturià, ocupat en les seves vaques i el prat. És analfabet i tots el titllen de ximple.

El Marcelino ha matat el seu germà Manuel -o això creu ell-, encara que aquest no era el seu objectiu. Manuel havia anat a casa seva a obligar-lo a que signés uns documents perquè es desprengués de les seves propietats, però ell es va negar i es va desencadenar la tragèdia. Després d’aquest esdeveniment, temorós que el seu germà segueixi viu i busqui venjança, Marcelino s’amaga en la que va ser la casa dels seus avis. Allà va ser on, quan era un nen, se sentia lliure de la presència del seu pare, mentre que ara busca amagar-se del fantasma del seu germà (i de la Guàrdia Civil).

Els episodis del passat i de la seva infància arriben a la seva ment i es barregen amb el present. El rostre i la bondat de la seva mare enfosqueixen els cops i la pudor a alcohol del seu pare. Des que aquest va morir, el seu germà Manuel va acollir en la seva ànima la seva maldat i va començar a tractar el Marcelino amb menyspreu i insults. Les històries familiars d’abans se succeeixen en escenes acolorides, de vegades amb la Guerra Civil de fons. La memòria, el passat, l’èxode rural i l’abandó i oblit de l’Espanya buida també tenen la seva presència davant històries de vides, mites i llegendes.

La gent gran de l’aquest indret enyora els records de joventut. La nostàlgia plana sobre la vall i els seus habitants a través d’un passat precís i condemnat a l’oblit. La misèria, l’abús, el maltractament i l’agressivitat condicionen l’actitud de Marcelino, que s’oculta, desitjós de passar desapercebut en una societat que li és hostil. Les històries de vides que hi troba el lector impressionen per la seva força i realisme, en una vall on el temps sembla interromput, com el de Sofia o el d’Olvido, la vellesa de les quals va fer finalment honor al seu nom. La tradició es percep mentre Marcelino, un sant innocent delibesià, s’alça com a estendard contra l’opressió del poderós i del tirà, encara que comparteixin la seva mateixa sang.

La narració segueix un camí espinós amb continus salts en el temps i d’una història a una altra. La despoblació que pateixen els pobles abandonats surt a la llum entre les històries que s’hi intercalen. Aquest és un llibre ple de miracles, d’elements fantàstics i mites de la naturalesa. Hi ha una mena de realisme màgic que fa que aquesta història -que va més enllà del Marcelino- se surti dels marges de la realitat i introdueixi al lector en un deliri. Astur, en aquesta obra, no busca tant la crítica social com la lloança d’allò rural i ha escrit un llibre sense ostentacions, només un contenidor d’històries atractives al voltant d’una vida tràgica. Enmig d’algunes d’aquestes històries, el misteriós narrador ocasionalment insereix en la narració la frase: «tenim la veu i tenim el temps. Tenim tot el temps. És el moment.» Potser ha arribat el moment, doncs, d’afirmar que Astur ha escrit un llibre que és un miracle.

Categories
LLIBRES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES