Un altre Faust

Palazzetto Bru Zane publica un nou enregistrament de l’obra mestra de Gounod dins la seva interesantíssima col·lecció d’òpera francesa

Antoni Garcés. Barcelona


Faust és sens dubte un dels títols més importants de l’òpera francesa i una de les obres mestres de Charles Gounod. També és una de les obres de referència en relació al mite de Faust; nombrosos i reconeguts escriptors i compositors van voler recollir la història d’aquest personatge, parlem es clar d’artistes del nivell de Goethe, Thomas Mann, Franz Liszt, Hector Berlioz o Georges Méliès. El Faust de Gounod que tots coneixem avui és una revisió de la partitura original que li van encarregar a Gounod l’any 1869 després que el Théâtre-Lyrique fes fallida i el que avui és la Opéra National de Paris adquirís l’obra per a incorporar-la al seu repertori.

Aquest fet va provocar una gran quantitat de modificacions de la partitura original que s’havia estrenat l’any 1859 ja que l’Opéra exigia un format de Grand-Opéra, el gènere que tant van popularitzar les òperes de Meyerbeer o Halévy. La Grand-Opéra consta de cinc o de vegades quatre actes i un ballet a més a més de ser un gènere de recitatius acompanyats a diferència d’altres gèneres del moment a França com la opéra-comique on les escenes entre els diferents números eren recitades amb algun petit acompanyament orquestral o ni tan sols això. La versió que s’interpreta actualment és en essència aquesta revisió de 1869 tot i que de vegades amb petites modificacions o talls o fins i tot la supressió del ballet (un fet bastant comú en aquest repertori francès del segle XIX).

Tampoc es conserva la partitura original de la primera versió escrita per Gounod que va patir severes modificacions i talls abans i tot d’estrenar-se al Théatre-Lyrique al 1859; el que si és segur es que aquesta primera versió del Faust era més propera al gènere de l’opéra-comique, és a dir, no es tractava d’una obra seriosa com la veiem avui i comptava amb diàlegs parlats entre els números musicals. Tampoc es pot dir que fos una òpera còmica però si que comptava amb personatges que feien intervencions sarcàstiques fins i tot el mateix personatge de Mefistofeles es presentava més com un diable irònic que com un de malvat. Aquesta primera versió estrenada va patir un bon nombre més de modificacions arreu on s’anava estrenant, un fet molt comú en aquella època però que fa molt difícil establir una versió definitiva.

El centre de música romàntica francesa Palazzetto Bru Zane ha publicat un nou enregistrament dins la seva interesantíssima col·lecció d’òpera francesa que va incloent grans obres oblidades del repertori francès del segle XIX en un bonic format de llibre i disc amb un disseny i fabricació esplèndids per part de Sémele Proyectos Musicales i amb una excel·lent qualitat d’enregistrament i documentació. Segons la portada, és la versió inèdita de 1859, però només començar a llegir els articles que conté el llibre ja veiem que la intenció de Bru Zane ha sigut més aviat recrear alguna cosa similar a aquesta primera versió que no pas trobar una partitura que no existeix.

L’editor que ha dut a terme la revisió crítica de l’obra per a l’editorial Bärenreiter ens explica que el que han pretès amb aquesta versió ha sigut, per una banda, excloure tots aquells números musicals que es sap del cert que van ser escrits per Gounod per a l’edició de 1869 (pàgines tan cèlebres com el Gloire Immortelle que canten els soldats o la gran aria de Mefistofeles Le veau d’or) i, per altre banda, s’ha volgut incloure la major quantitat de música inèdita possible sense que l’obra deixi de ser coherent i representable en viu. S’inclouen fragments que Gounod mai va arribar a sentir ja que es van retallar abans de l’estrena i que s’han hagut d’orquestrar expressament per a aquest enregistrament. És doncs un altre Faust, una curiositat musical per als amants de l’òpera francesa i de la música de Gounod tot i que s’ha d’agrair l’esforç per part dels editors per tal de no perdre el sentit dramàtic i que aquest disc no acabi sent un cúmul de peces inèdites sense cap fil argumental o coherència.

I com sona aquest nou Faust? Doncs diferent certament; percebem des del principi el to menys seriós i solemne que li aporten en gran mesura els diàlegs en francès; també veiem clarament la intenció de Gounod a l’escriure el paper de Mefistofeles per a un baix-baríton en comptes de pensar en un basse profonde meyerbeerià que és el que se li hauria exigit si l’obra s’hagués estrenat des d’un principi a l’Opéra National. També destaca la tria de la soprano ja que Véronique Gens presenta una vocalitat més semblant a la de la primera Marguerite però queda molt allunyada de la tradició de sopranos que han cantat el Faust de Gounod afegint-hi tantes notes agudes com fos possible i allà on fos possible. La de Gens és una interpretació molt més sòbria i coherent amb la decisió de Gounod de buscar una soprano més lírica i menys àgil per tal que l’obra no s’acabés convertint en una opereta còmica.

El Faust de Benjamin Bernheim sona jove i lleuger gràcies al seu domini de les tècniques més pròpies de l’òpera francesa com són les veus de cap i mixtes i les dinàmiques que intenten imprimir en el cant una dolçor i elegància que queden molt lluny de l’òpera italiana d’aquell moment. Cal destacar també la impecable direcció de Christophe Rousset que intenta subratllar-nos totes aquelles subtils variacions que hi ha a l’orquestració d’aquest primer Faust i que la seva orquestra d’instruments històrics Les Talens Lyriques interpreta tan bé. Una sonoritat afrancesada i elegant que li escau molt bé a la música de Gounod tan propensa a les melodies romàntiques.

L’entrega número vint-i-dos de la col·lecció d’òpera francesa de Bru Zane que constata que el nivell d’aquesta sèrie només fa que pujar amb tries de cantants, orquestres i directors cada vegada millors i amb una ferma vocació de preservar el patrimoni musical del romanticisme francès amb criteris científics i artístics. Cal anar seguint aquesta fundació que acostuma a presentar en viu les obres que enregistrarà als voltants d’un any abans de la publicació dels discos dins el seu festival anual a París.

 

Categories
CLÀSSICADiscos
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES