Patti Smith davant les convulsions de la vida

'L'any del mico' és un llibre de reflexions de la cantant estatunidenca que li serveixen per recorre el seu món i entendre’l de nou

 

Álvaro Muñoz. València / @AlvaroMunyoz

Capbussar-se en el món oníric és una aposta que sovint trobo a molts dels llibres que darrerament he llegit, i només acabi aquestes quatre ratlles m’espera El libro de los sueños de Borges. Sovint, per mandra o per creure’s falsament rupturistes, molts autors actuals han apostat per escriure una obra i que les darreres pàgines siguin la confessió que tot plegat ha estat un somni, una farsa. Això, d’innovador, no té gaire perquè és una tècnica que ja fa Doraemon o Oliver i Benji. La narrativa que m’agrada és la inspirada pels somnis, amb menció especial a Cuadernos en octava de Kafka, que és l’aplec d’idees que podríem escriure si cada matí recollim en un bloc de notes el que recordem del somni d’aquella nit.

Un altre tipus de literatura, en aquest cas és aquí on col·loquem Patti Smith i L’any del mico (Club Editor en català amb traducció de Martí Sales i Lumen en castellà amb traducció d’Ana Mata Buil), és aquella que balla com una trapezista per la corda de no saber destriar la línia que separa la realitat del somni. L’autora sovint ho deixa ben clar, però té fragments en què els límits queden esborradissos i petites incoherències fan saber al lector que hem canviat de món.

El relat ocorre l’any 2016, és a dir, l’Any del Mico, però també un any convuls per al món amb l’arribada de Trump al poder, un any transcendent per a l’autora per fer 70 anys. La vida és un conjunt d’etapes de crisi, i vist en panoràmica observes com és cíclica i correlativa. De la pubertat a l’obligació de trobar algú i comprar una casa; d’aquí a tenir fills, a veure com marxen de casa mentre et fas gran, tot trasbalsat per la crisi dels 40, dels 50 i dels 60. Quan arriba als 70, plena maduresa, Patti Smith comença a tenir pèrdues importants que li demanaran plasmar els seus sentiments en algun lloc, en aquest cas, el present llibre.

Amb la pèrdua d’éssers importants com Sandy Pearlan i Sam Shepard, Patti Smith s’obre de bat a bat i ens mostra el guirigall de sensacions i neguits que l’envolten. Seguint un estil molt similar a Pessoa amb la divisió de la seva psicologia en bocins que insereixen en personatges de les seves novel·les, Patti Smith ens mostra el seu dia a dia, des de converses apassionades amb un cartell lluminós fins al personatge de l’Ernest, el qual dona tret de sortida a les més profundes reflexions. Amb un amic en estat comatós, és de bona persona allunyar-nos de l’hospital? I si la fugida ens serveix per trobar-nos? Estimem les persones que deixem anar? Nosaltres ens desvivim pels altres, però quan ho necessitem, qui ho fa per mi? «En Sam és mort. El meu germà és mort. La mare és morta. El pare és mort. El meu marit és mort. Però segueixo pensant que passarà alguna meravella. Potser demà», diu.

Escriptura també vol dir fugida, i és dur de comprovar com tens 70 anys, i les reunions que abans feies als casaments ara les fas als tanatoris. I fugir vol dir marxar, però sovint no ens hem de menejar si els problemes venen com una motxilla amb nosaltres. Patti Smith ho sap bé, i com més lluny creu que ha de ser, més a prop mira de ser-hi, perquè quan l’ansietat camina de la nostra mà és igual tenir-la al motel Dream Inn o a Ayers Rock, la capital del món dels somnis.

Si L’any del mico ens deixa penetrar en la ment de la mística i poeta punk Patti Smith, la cirera del pastís, per a mi, arriba amb un epíleg que no voldria desvetllar però sí que us animo a llegir. A més, les editorials, com l’autora, han fet treball extra durant el confinament i en aquest temps de reclusió ens fan arribar un meravellós Epíleg de l’epíleg, amb les tintes originals de l’artista Alejandro Dardik, les quals empelten el llibre amb un aire molt més íntim i personal. La barreja dels dos mons de Patti Smith ens deixen un llibre per llegir tot d’una, fent subratllats agressius amb un llapis ben afilat i, sobretot, deixant un cert temps en acabar-lo per preguntar-nos com arribarem a aquella edat; amb sort, amb la seva fortalesa.

Categories
Biografies i memòriesLLIBRES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES