La novel·la de Walter Scott que va inspirar l’òpera de Donizetti ‘Lucia di Lammermoor’

Avui totalment fora de circulació en castellà, ‘La novia de Lammermoor’ és el text original que Cammarano va convertir en llibret
A la plataforma MyOperaPlayer es pot trobar una de les produccions de 'Lucia di Lammermoor', amb Javier Camarena i Lisette Oropesa

 

Manel Haro. Barcelona / @manelhc

Com que sóc un aficionat a l’òpera, sento curiositat per tot el que hi té a veure. El nom de Walter Scott (1771–1832) no em deia gaire cosa fins fa quatre dies, tot i que sí que sabia que era un dels grans noms de la literatura romàntica britànica i que la seva novel·la més coneguda era Ivanhoe. Per casualitat em vaig adonar que diverses de les seves obres s’havien convertit en òperes per l’interès que en aquella època hi havia pels temes escocesos, i això em va engrescar. La dama del lago (1819) de Rossini parteix d’un títol de Walter Scott, també La dame blanche (1825) de Boïeldieu, La jolie fille de Perth (1866) de Bizet i Lucia di Lammermmor (1834) de Donizetti. Allò em va fer pensar com havia de ser la transformació d’una novel·la a un text (i música) per a una òpera. Què sacrificaria l’autor del llibret, què hi afegiria, què canviaria. Llegir la novel·la en la qual es basa el llibret canviaria la meva perspectiva de la música? Són preguntes potser poc importants, però no deixa de ser un petit entreteniment per passar el temps.

De totes aquestes òperes esmentades em vaig decidir per la novel·la que va donar peu a Lucia di Lammermoor, perquè recordava que en un dels seus programes sobre òpera Ramon Gener deia que era una lectura apassionant i mentre explicava l’argument original em va despertar prou interès. Vaig buscar La novia de Lammermoor -així es titula la novel·la- en llibreries de segona mà, perquè les edicions disponibles en castellà –no n’hi ha cap traducció al català- són antigues i estan fora de circulació des de fa anys. La vaig trobar per tres euros i la vaig començar a llegir amb molt entusiasme. Sobre l’argument de l’obra de Walter Scott: els protagonistes són Edgar Ravenswood i Lucy Ashton. Ell és fill d’una família que en el passat va ser molt poderosa però ho va anar perdent tot amb el temps, en bona part per culpa de William Ashton -pare de Lucy- qui va aprofitar el seu propi poder per fer anar les lleis al seu favor i poder comprar la residència dels Ravenswood, el gran baluard d’aquesta família. Perdre aquesta finca va fer que el pare d’Edgar, turmentat per les lluites amb el seu enemic, acabés morint del disgust, la qual cosa va marcar al nostre protagonista, qui jurarà venjar-se del culpable de la desgràcia del seu pare.

Però tot canvia quan Edgar coneix Lucy i –és clar- els dos s’enamoren. En segon pla, William Ashton, conscient dels perills que pot tenir la seva posició davant la necessitat de venjança d’Edgar i davant el nou paper polític que pot adoptar el tiet del protagonista, veu en l’amor entre els dos joves l’oportunitat perfecta per eliminar qualsevol risc per a ell i la seva posició. Però el poderós Willim Ashton no és conscient de fins a quin punt la seva esposa –ambiciosa i manipuladora- odia els Ravenswood i tot el que està disposada a fer perquè la seva filla no acabi casada amb Edgar i quedi tacat l’honor de la família Ashton. Qui conegui l’òpera de Donizetti s’adonarà ràpidament que algunes coses de la novel·la no són com en el llibret de Salvatore Cammarano. Per començar, en l’òpera Lady Ashton és morta i qui vol desfer qualsevol entesa entre les dues famílies és Enrico, germà de Lucy (Lucia) i senyor del castell (en lloc de William, que en l’òpera no apareix). En la novel·la Enrico només té un paper determinant en la part final. Alice (Alisa), la serventa de la noia, en la novel·la és més propera i fidel a Edgard (Edgardo), donat que era la serventa dels Ravenswood quan la casa encara els pertanyia i en el llibre la boda entre Lucia i Artur no apareix fins a la part final. També en el desenllaç de l’òpera hi ha moltes diferències respecte al text original.

Diguem que el llibret de Cammarano prescindeix d’una bona part de la història de Walter Scott i se centra sobretot en el tercer terç de la novel·la, quan realment comença la tensió dramàtica i el conflicte es desferma. L’òpera, a més, potencia algunes situacions dramàtiques de la trama, i ens regala, per exemple, el famós sextet del segon acte o l’ària de la bogeria de Lucia del tercer acte. Donizetti va compondre la seva òpera el 1835, en una bona època per a ell, ja que brillava amb llum pròpia després de la retirada de Rossini i la mort de Bellini, dos tòtems de l’òpera italiana. Lucia di Lammermoor es va estrenar a Nàpols i amb el temps ha anat guanyat pes entre els títols del compositor. Aquests dies, una vegada acabada de llegir la novel·la, he volgut veure alguna producció d’aquesta òpera i a la plataforma MyOperaPlayer hi ha la que va fer l’English National Opera amb direcció d’escena de David Alden, direcció musical de Daniel Oren i amb Javier Camarena i Lisette Oropesa fent un gran tàndem protagonista. Una molt recomanable versió que val la pena veure.

Responent a les meves pròpies preguntes, he de dir que haver llegit la novel·la m’ha fet tenir una mica més d’informació sobre els personatges o, almenys, entendre de manera més completa el drama d’Edgardo i Lucia. És clar que també he de dir que tota la part de l’argument que m’estalvia l’òpera és, en la novel·la, força feixuga. I això, tot i que Ramon Gener digués que era un no parar de llegir. No, no m’ho sembla en absolut i, de pas, diré que el presentador d’Òpera en texans va explicar una mica malament alguns detalls de l’argument de la novel·la, especialment el desenllaç, així que fins i tot potser que no la llegís, no la recordés, o els guionistes s’equivoquessin. Sigui com sigui, llegir La novia de Lammermmoor –recordem que aquest és el títol de l’obra de Walter Scott- m’ha avorrit una mica. Té moments magnífics i algunes frases brillants, però he acusat massa aquella sensació de passar pàgines i pàgines sense que la història avancés. De fet, els darrers capítols els vaig haver d’acabar una mica en diagonal, la qual cosa em sap greu perquè estava molt interessat, però la meva paciència ja no és infinita. Però, vaja, tenia curiositat i la curiositat ha quedat satisfeta. Per sort, la música de Donizetti no em cansa mai.

Categories
CLÀSSICALLIBRESLlibres
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES