Elio i Oliver es (re)troben

‘Encuéntrame’ és la segona part de la novel·la ‘Call me by your name’, d’André Aciman, que reflexiona sobre els amors en la maduresa

 

Patricia Tena. Barcelona

L’any 2017 es va estrenar al cinema una de les últimes pel·lícules que van aconseguir emocionar-me de veritat, d’aquelles que veus amb el cor encongit i que, una vegada acaba, segueixes mirant la pantalla en negre rumiant tot el que t’ha fet viure i sentir. Es tractava de Call me by your name, dirigida per Luca Guadagnino i inspirada en la novel·la d’André Aciman, que relatava de forma pausada i poètica la història d’amor i desig prohibit entre un adolescent, Elio, i l’alumne universitari en pràctiques del seu pare, Oliver, durant un estiu a un poble italià als anys 80. L’escena davant la xemeneia (sense fer spoilers, si l’heu vist ja sabeu de què us parlo), amb la cançó Visions of Gideon de Sufjan Stevens de fons ens va devastar a molts. En part, perquè Timothée Chalamet i Armie Hammer ens havien encisat amb les seves interpretacions però també perquè era difícil no pensar en les nostres pròpies relacions que, per diferents motius, no van continuar.

Mentre que encara s’especula sobre la possibilitat d’una esperada segona part cinematogràfica, aquest estiu s’ha publicat en castellà Encuéntrame (Alfaguara, amb traducció d’Inmaculada C. Pérez Parra), una novel·la on es recuperen alguns dels personatges de Llámame por tu nombre. Aciman, l’autor, ha declarat en diverses entrevistes que tenia clar que no volia repetir-se, sinó que l’intrigava veure en quin moment vital es trobaven deu o vint anys després alguns personatges. Si l’anterior novel·la tractava sobre el primer amor i el descobriment de la sexualitat, aquesta en parla dels amors en la maduresa, plens de pors per fracassos anteriors però també dels records de les relacions que, encara que hagin finalitzat, ens acompanyen durant tota la vida.

Encuéntrame es divideix en quatre parts: «tempo», «cadència», «caprici» i «da capo». La primera té lloc en un tren amb destinació a Roma;  al vagó dos desconeguts, un home madur i una dona més jove, connecten i comencen a explicar-se les seves respectives vides. En un primer moment no sabem qui són, però ràpidament se’ns desvetlla que l’home madur és Sami, el pare d’Elio. Pot ser una sorpresa per als lectors que esperen amb impaciència el retrobament entre Elio i Oliver que gran part del llibre (més de 120 pàgines) estiguin dedicades a aquest personatge secundari, però sense dubte, estimat pel públic. De fet, Aciman va rebre molts elogis pel cèlebre monòleg que fa Sami a Llámame por tu nombre perquè Elio entengui que no jutja les seves decisions així que va pensar que seria interessant mostrar-lo com home i no només com  a pare.

La segona part està protagonitzada per Elio, qui ara és un reconegut pianista i està a punt de mudar-se a París. Han passat quinze anys des d’aquell estiu amb l’Oliver i, encara que continua pensant en ell, ha refet la seva vida. Ara surt amb un home que també és més gran que ell i queda amb el seu pare sovint quan el visita a Roma. Allà, una de les seves experiències preferides és fer junts el que anomenen vigílies, que consisteix en visitar espais que van compartir amb els seus enamorats i rememorar in situ sentiments i sensacions. En un d’aquests passejos, mentre mira una paret que per a la resta de la gent no té importància però que per a ell sí, Elio diu que, després de tants anys, de tant en tant encara li sembla escoltar a Oliver demanant-li que el busqui, que el trobi.

La tercera part ens mostra a un Oliver madur que viu a Nova York, està casat i és pare de família però confessa sentir-se com un llangardaix a qui li van tallar la cua fa vint anys i que des de llavors va deixar el seu cos a una casa vora el mar a un poble d’Itàlia. L’útima part, de menys de quinze pàgines, uneix als personatges d’Oliver i Elio finalment. Però no patiu si us sembla poc,  la pel·lícula Call me by your name acabava uns mesos després de l’estiu, però la novel·la original continuava anys després amb diversos retrobaments entre ells , així que si voleu saber tota la línia temporal de la relació entre Elio i Oliver, compagineu els dos llibres.

Llámame por tu nombre i Encuéntrame tenen poca acció o trama, gairebé no importa el que passa al voltant o als  personatges secundaris, ja que se centren en l’interior dels protagonistes: què pensen, què desitgen, les seves pors, els records que els acompanyen, el que diuen i, igual d’important, el que callen. El món té lloc al seu interior. Si sou dels que marqueu els llibres, teniu a mà un llapis perquè hi ha reflexions interesantíssimes. Gaudiu de les dues novel·les, de la pel·lícula, de la banda sonora… perquè hi ha històries, com amors,  que sempre romanen amb nosaltres. I aquesta, sense dubte, és una d’elles.

Categories
LLIBRES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES