El classicisme de Beethoven

John Eliot Gardiner i la seva orquestra presenten una visió renovada de les simfonies menys conegudes del compositor alemany

 

Antoni Garcés. Barcelona

Una de les creences més establertes sobre Beethoven és la superioritat en qualitat dels nombres imparells del seu cicle simfònic (a excepció de la primera simfonia). Veiem com les sales de concerts programen la tercera, la cinquena, la setena i la novena de vegades precedides per alguna de les simfonies parells o d’altres ni tan sols per obres de Beethoven. Fa uns anys ja el director d’orquestra britànic John Eliot Gardiner, un dels indiscutibles pel que fa a música interpretada amb criteris historicistes, va decidir revisitar el cicle simfònic de Beethoven oferint interpretacions en viu amb la seva Orchestre Révolutionnaire et Romantique, algunes de les quals van ser enregistrades. Gardiner ja havia enregistrat tot el cicle simfònic de Beethoven als anys noranta amb aquesta mateixa orquestra per al segell discogràfic Archiv. ¿Calia, doncs, una nova aproximació per part del mateix director i orquestra? Veient el resultat la resposta és afirmativa. Aquestes noves versions de Gardiner presenten una visió bastant diferent, la preocupació per oferir un so elegant i bell que podem escoltar en les versions antigues ha donat pas a una intensitat i força pròpia de les interpretacions en viu i que es transmet perfectament fins i tot a través del disc (un format on costa imprimir la tensió d’un concert en viu).

Gardiner ens proposa un programa centrat en les simfonies parells de Beethoven, les grans oblidades; unes obres que sovint s’ha dit que són petits retrocessos que feia el compositor per agafar embranzida per a les simfonies senars. Sí i no, diu Gardiner; és cert que són obres més conservadores a nivell d’estructura ja que no trenquen amb la forma de la simfonia clàssica de Haydn i Mozart. Són obres on Beethoven es preocupa per mantenir la tradició simfònica però també hi veiem transgressions d’aquest model clàssic; són certament més subtils que en obres com la Eroica o la novena simfonia, més contingudes en comparació i precisament per aquesta raó Gardiner ens les presenta juntes. Si no les comparem amb les obres més revolucionàries de Beethoven podem apreciar millor tot allò que diuen de nou.

La simfonia número 2 en re major comença amb un adagio similar al de la primera simfonia, aquest però és més extens i te fortes reminiscències de la música de Mozart, de les serenates especialment. Aquest adagio dona pas dins el mateix moviment a un allegro molto que ens recorda molt a les òperes que Mozart va escriure segons els llibrets de Lorenzo da Ponte. Recorda, però Beethoven va molt més enllà, aquí tot es desbordant; les dinàmiques són extremades, els silencis tensos i la continua sensació d’una música que vol culminar però no pot augmentant la tensió fins al apoteòsic final del moviment. Cal destacar el segon moviment (larghetto) com el primer gran moviment lent escrit per Beethoven amb una música que destaca pel caràcter alegre i amb algun petit matís melancòlic contrastant amb el scherzo de gran contrast dinàmic que donarà pas a un últim moviment explosiu. El allegro molto final destaca pel brusc inici amb un motiu precipitat i sec deixant clar des del principi el caràcter del moviment que seguint en aquest estil que ens recorda Mozart va creixent fins al complexíssim i sorprenent final, el punt que culmina la simfonia.

La vuitena simfonia en fa major es va estrenar conjuntament amb la setena i va tenir una acceptació molt menor cosa que no va agradar gens a Beethoven. És una simfonia que segueix l’estructura clàssica amb dos temps ràpids als extrems, un temps més lent en segon lloc i un tercer moviment en temps de minuet. Tot i aquesta estructura molt menys trencadora que en les obres prèvies del compositor, veiem en aquesta simfonia un treball molt contingut, a una escala més petita del que ens te acostumats Beethoven. Els volums que exigeix el compositor al primer moviment no són habituals de la seva època així com l’escriptura per als metalls que ja es demostra especialment present al llarg de tot el moviment que acaba amb una petita broma a la manera de Haydn. Els dos moviments centrals molt breus destaquen per la interpretació en to humorístic que fa Beethoven de les simfonies clàssiques però és al allegro vivace final on trobem el moment clau de la simfonia. El moviment comença amb un motiu xiuxiuejat per les cordes que s’interromp per sorpresa amb un acord al uníson de tota l’orquestra per a tot seguit repetir el motiu de forma esclatant. El moviment serà un desenvolupament d’aquest motiu en una forma molt poc ortodoxa.

La direcció de Gardiner aporta una nova llum a aquestes dues obres; el so sec, precís i transparent fuig de les clàssiques interpretacions hereves de la tradició post-romàntica permetent escoltar les agosarades orquestracions que va imaginar Beethoven per a aquestes obres. La intensitat que demana Gardiner a la seva orquestra arriba en alguns moments a sorprendre i és sobretot aquesta intensitat mai abans escoltada en aquestes obres el que els dona una sonoritat nova. Els tempi son en general ràpids i les dinàmiques s’exageren fent visible tot allò nou que Beethoven explora. Per a dir-ho en una frase aquesta versió no sona a Beethoven o més aviat no sona al Beethoven al que estem acostumats. En alguns moments escoltem a Mozart però d’altres escoltem coses que vindran més endavant, ecos de la novena simfonia del mateix Beethoven o sonoritats que també podem escoltar a les simfonies de Schumann, especialment de la quarta. Tot això que fa Gardiner no seria possible sense la sensacional Orchestre Révoltionnaire et Romantique que fa honor al seu nom aconseguint aquesta intensitat que el director britànic demana sense per això cometre cap errada cosa que no deixa de sorprendre tenint en compte que és un enregistrament en viu. Poc més ens queda que donar-li la raó al públic del concert que podem escoltar bravejar intensament als músics tan bon punt les simfonies s’acaben.

 

Categories
CLÀSSICADiscos
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES