Woody Allen demana la paraula

El director de 'Manhattan' i 'Annie Hall' publica les seves memòries, 'A propòsit de no res', després de passar per un dur judici mediàtic

 

Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco

El llibre autobiogràfic de Woody Allen, A propòsit de no res (Alianza), que ara també podem llegir en català amb traducció d’Helena Lamuela, va molt  més enllà del tema literari. Allen, pel que fa al cinema, té de tot, pel·lícules excel·lents i d’altres més mediocres però, com sol passar amb la gent creativa, brillant i amb grapa, fins i tot les seves obres menys reeixides tenen moments absolutament genials, que recordes encara que, amb el pas del temps, no els acabis de situar en el seu context. Això em passa amb d’altres directors, per exemple, amb Berlanga.

I això s’esdevé així mateix amb aquestes memòries, hi trobes fragments de pes, molt interessants, i d’altres pels quals passes de pressa. Li sobren pàgines i reiteracions i, malgrat tot, és un llibre imprescindible pel que fa a arrodonir l’obra d’Allen i ofereix un panorama interessant a l’entorn del món de l’espectacle i del cinema contemporanis. La hipocresia del nostre temps ha aconseguit que diferents editorials refusessin la publicació del llibre, la mala fama del director, amb uns fonaments absolutament fràgils, ha fet forat i, sigui per escrúpols o per interès comercial, les dificultats han estat rellevants.

Allen mira enrere sense ira ni nostàlgia, no parla malament de ningú, intenta comprendre tothom i no podem saber si la seva humilitat és falsa modèstia, insisteix en què no és cap geni, i fa un repàs sobre la seva vida i el seu entorn de cada moment. Pel llibre hi desfilen un munt de personatges, alguns de molt coneguts i altres que no tant. Pagaria la pena incloure al final del volum un índex onomàstic i temàtic, per si cal cercar referències. De forma molt humana i comprensible, Allen dedica una bona part del llibre a l’escàndol i els suposats abusos. Si algú no té una idea feta sobre tot plegat i no es refia del testimoni directe de la persona afectada pot cercar per la xarxa i fer-se una idea de com han anat les coses i de quin estrany personatge és Mia Farrow.

Woody Allen, malgrat les penes de les darreres dècades, admet que ha tingut sort. S’excedeix en la falsa modèstia, la seva obra i ell mateix són una de les fites més rellevants del cinema del segle passat i de l’actual, i encara ens pot donar sorpreses. Li agradi o no, és tot un mite, i el reconeixement i la sort desvetllen enveges i reticències. Malgrat dur gairebé vint-i-cinc anys de vida convencional i tranquil·la amb la seva actual parella, que mai no va ser filla seva i que era major d’edat quan es va iniciar la relació, i malgrat que les parelles amb grans diferències d’edat, sobretot de l’home en relació a la dona, han estat habituals entre la gent famosa, encara hi ha interès en escampar una mena d’ombra malèvola per damunt del cineasta. Amb Soon-Yi, una persona seriosa, amb estudis universitaris, intel·ligent i discreta, van adoptar dues nenes que ja són grans, una de les quals, el mateix que un dels fills de Farrow, ha sortit sovint en la seva defensa.

El llibre resulta en molts moment una mica caòtic, en unes altres circumstàncies, més amables amb el director, potser hauríem comptat amb un volum de més gruix material, acompanyat de material gràfic. Es troba a faltar més informació per a cinèfils sobre les seves pel·lícules més emblemàtiques. Però, malgrat tot, és aquest un llibre interessant i rellevant per a tafaners i amants del cinema. El cas Allen palesa el puritanisme actual i la hipocresia que amara la societat moderna en molts casos i com la gent s’apunta, quan li convé, a allò que li pot donar més rendiment professional o més prestigi social.

Els qui no sabem prou anglès per gaudir de l’obra i els personatges del director, de forma inevitable, escoltarem, en el nostre imaginari, la veu de Joan Pera, em molts moments (per cert, ell ha estat la veu de l’audiollibre). El nostre actor ha manifestat que també ha rebut crítiques, actualment, a causa d’haver doblat Woody Allen, cosa que frega el surrealisme. Les autobiografies i les memòries personals mai no ens poden dir tota la veritat, si és que existeix alguna veritat prou sòlida, però, en tot cas, avui comptem amb molts mitjans per a aplegar informació contrastada sobre el que sigui.

Categories
Biografies i memòriesCinema i televisióLLIBRES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES