El surrealisme del passat que ens prepara per al futur

'Objectes de desig. Surrealisme i disseny, 1924-2020' porta a CaixaForum Barcelona obres de Dalí, Man Ray o Lee Miller, entre altres

 

Manel Haro. Barcelona / @manelhc

CaixaForum Barcelona ens dona l’oportunitat de reflexionar sobre el surrealisme gràcies a una exposició que aplega gairebé tres-centes obres de diversa mena. L’eix d’aquesta mostra és fer-nos conèixer com el surrealisme va influir en el disseny, i és per aquesta raó que moltes de les peces que ens hi trobem són mobles o bé objectes de decoració amb formes sumptuoses o directament oníriques. L’exposició, però, no pretén acotar aquest moviment artístic en una època determinada, per tal que l’entenguem en el seu context, sinó que ofereix una mirada molt més ampla per entendre quin és el sentit del surrealisme, no només en els seus orígens, allà als anys vint amb André Breton com a pare fundador, sinó també de quina manera s’ha mantingut viu al llarg dels anys, quina és la seva herència que motiva creacions actuals, com ha dialogat amb altres artistes que no situem tradicionalment dintre d’aquest moviment i quines de les ficcions del surrealisme ens poden preparar per al futur.

No són aquestes les úniques reflexions que ens pot estimular aquesta exposició. Hi trobem d’altres, com per exemple: el disseny ha de ser estrictament funcional o pot respondre simplement a una qüestió estètica? Dit d’una altra manera: un objecte o un moble pot aportar-nos algun tipus de gaudi pel simple fet de ser present? La resposta sembla clara: sí, sens dubte, sovint comprem disseny perquè ens agrada, perquè ens estimula, perquè ens fa feliç. Si tenim clar que el disseny és una forma d’art, no hi ha gaire discussió, però si considerem que el disseny ha de respondre, únicament o per sobre de tot, a una qüestió purament funcional i utilitària, llavors sí que tenim servit el debat. Al llarg de l’exposició, hi trobem diverses peces que enriquiran aquest debat, però també d’altres que ens faran dubtar sobre altres qüestions. Mirem la fotografia que il·lustra aquest article: hi tenim un llum de Salvador Dalí, una cadira modernista d’Antoni Gaudí i en un racó un quadre que tot i que podria semblar de Picasso, en realitat és de Le Corbusier.

Eren els arquitectes Gaudí i Le Corbusier artistes surrealistes? Ho era el també arquitecte Alvar Aalto, de qui tenim exposat un dels seus estudis per a materials? A Gaudí se l’ha relacionat moltes vegades amb el surrealisme i, de fet, Dalí va ser un gran enamorat de l’arquitecte i del modernisme. Ell va ser qui va voler presentar Gaudí a la resta de surrealistes de la seva època i, de fet, ja es va organitzar una exposició en el passat a Barcelona que aprofundia en aquesta qüestió. Si mirem la Pedrera o anem al Parc Güell i estudiem les seves formes, veiem que Gaudí no estava tan allunyat de la sumptuositat i el món oníric del surrealisme. En realitat, ho hauríem de dir a l’inrevés, perquè Gaudí va morir tot just quan el surrealisme començava a enlairar-se. Aquesta exposició de CaixaForum posa diversos ismes sobre la taula: surrealisme, modernisme, dadaisme, cubisme… Fins i tot tenim presència de l’obra metafísica de Giorgio de Chirico, un pèl despenjada en l’exposició o més aviat situada com una referència de fons, per tenir-la al cap mentre circulem. Una mica com passa amb les peces d’Alto i Le Corbusier, que ajuden a ampliar la perspectiva d’un moviment i d’una època. De tenir un espai i un temps il·limitat, es podrien haver afegit altres ismes i moviments d’avantguarda que haguessin enriquit encara més tota aquesta reflexió. El que tenim, però, ja ens dona peu a imaginar tant com vulguem.

D’aquesta manera, l’exposició, coorganitzada entre ”la Caixa” i el Vitra Design Museum, fa una repassada a la relació entre el disseny i el surrealisme des dels seus inicis fins arribar als nostres dies, demostrant-nos que el disseny, com qualsevol art, també és ficció. Com ho era el surrealisme. La pregunta ja ens l’hem feta d’una altra manera: pot el disseny ser simplement ficció o ha de ser útil? Un sofà en forma d’encesos llavis vermells no és una ficció per sobre de tot com ho és un enorme cavall negre amb un llum al cap? No ho són les obres de Duchamp, que redimensionaven peces amb una vida anterior per tal d’establir-ne una nova lectura (allò del ready-made)? En aquesta exposició, veurem obres de Duchamp, i també de Magritte, Shiro Kuramata, Ray Eames, Carlo Mollino, Gae Aulenti, Man Ray, Joan Miró, Roberto Matta i Isamu Noguchi, entre altres. No us perdeu a aquest darrer si no el coneixeu, val la pena parar-hi atenció.

La mostra té un caràcter multidisciplinar i està dividida en quatre àmbits temàtics que inclouen pintures, escultures, objectes, cartells, revistes, llibres, fotografies, pel·lícules històriques i vídeo. En l’últim d’aquests espais podem veure la relació entre el surrealisme i l’art africà, connectats aquí per una mena de creació intuïtiva i pensament salvatge, que escapa de la lògica de la vida quotidiana però que no deixa de ser una manera d’interpretar-la. És així com veiem una enorme làmpada feta de vaixelles trencades i una coberteria, obra d’Ingo Maurer titulada Porca misèria (1994), que vol ser símbol de l’alliberament femení. O, més inquietant, uns dissenys absolutament torbadors que volen posar de manifest el problema que té el planeta amb la superpoblació. Són objectes amb formes exagerades que semblen fruit d’un malson, com una mena de màscares que ens permetran respirar millor en el futur quan la contaminació ens faci difícil fer-ho de manera natural. Una ficció distòpica, al cap i a la fi, però que malauradament ens recorda massa a la situació que vivim actualment. La nostra realitat dels darrers mesos ha estat surrealista. I ha estat de debò.

 

____________

Objectes de desig. Surrealisme i disseny, 1924–2020 / CaixaForum Barcelona (Av. Francesc Ferrer i Guardia, 6) / Fins el 27 de setembre de 2020 / Entrada: 6 euros (gratuïta per a clients de La Caixa) / caixaforum.es

Categories
ARTExposicions
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES