‘Mercado prohibido’, negocis bruts en temps de misèries

La pel·lícula de Javier Setó és un thriller de 1952 sobre l'aparició del mercat negre de la penicil·lina a la Barcelona de la postguerra

 

Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco

Fa poc, amb motiu del visionat d’El tercer homeem va venir el record boirós d’una pel·lícula espanyola sobre el tema del mercat negre de penicil·lina, Mercado prohibido, de l’any 1952, dirigida per Javier Setó i produïda per Ignacio F. Iquino. És possible que, al darrera, hi hagi una mica d’ombra allargada d’El tercer home, i, encara més, l’espanyola va inspirar-ne una d’argentina, Mercado negro, de 1953, que no he vist mai i que compta amb un desenllaç més dramàtic que la hispànica. Les comparacions són odioses i, en aquest cas, podrien semblar surrealistes. La pel·lícula espanyola no pot ni vol defugir els condicionants de l’època: condemna moral dels dolents, que al final es penedeixen i són redimits pel sistema, això sí, després de pagar pel que han fet i tenir un fillet afectat per la qüestió, cosa que fa reflexionar l’estafador i el situa en el camí de la redempció. Les relacions sexuals són etèries i mai explícites, ni tan sols petons de veritat, ni amb l’esposa legal ni amb l’amant disbauxada, qui, per cert, va vestida de forma descarada i amb una retirada a Ava Gardner, tot és imaginació. Hi ha també una santificació del  govern, que vetlla per la justícia i per la penicil·lina legal i que compta amb uns policies absolutament honorables i admirables.

De fet, ben mirat, El tercer home també és força recatada pel que fa a les relacions sentimentals i, al capdavall, el bé triomfa i la justícia brilla com cal. Però, és clar, al darrere hi ha ambició i grapa. No és que la factoria Iquino no en tingués, de grapa, la pel·lícula hispànica té localitzacions magnífiques, que avui són tot un document interessantíssim pel que fa a la història de Barcelona. Llàstima que a aquells equips de treballadors del món del cinema no els preocupés gaire passar a la posteritat; fins i tot amb una determinada servitud al possibilisme haurien pogut defugir els tòpics passats de rosca, la veritat, i donar a tot plegat una mica més de volada. I això que el guió és de Julio Coll, gran home de cinema, avui no tan recordat com caldria. El director, Javier Setó, va ser un professional correcte que va tocar moltes tecles i va acabar per treballar a Itàlia. Li devem algunes interessants espanyolades, que jo, fins i tot, reivindico parcialment. Manuel Monroy, el protagonista, va viure molts anys, en algun lloc de la xarxa he llegit que va morir aquest any, fregant gairebé el centenari, però a partir dels setanta del segle passat ja va fer poca cosa.

Les noies són Silvia Morgan, que es va casar amb un americà i se’n va anar a viure als Estats Units i Isabel de Castro, una bona i bonica actriu portuguesa. I en el paper del policia, Manuel Gas, pare, que fa aquest paper en més d’una pel·lícula de l’època, sempre vestit de forma impecable, amb barret i abric elegant, inspirava confiança policial perquè ja veies que acabaria engarxolant, tot i que de forma gairebé fraternal, el pecador enxampat. El tema de la penicil·lina i d’altres medicaments i el mercat negre i els negocis bruts va ser una creu a totes les postguerres europees. És clar que per allà van tenir aviat el Míster Marshall en persona i aquí l’or americà va esdevenir un somni i una pel·lícula excel·lent, també de principis dels cinquanta, i és que quan hi ha intel·ligència es poden fer miracles, fins i tot en un context absolutament galdós.

Categories
CINEDramaFilmotecaThriller
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES