‘El tercer home’, un clàssic del cinema amarat de mitologia

La pel·lícula de 1949 està dirigida per Carol Reed i el guió és de Graham Greene, qui publicaria la novel·la després de l'estrena

 

Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco

Els llibres i les pel·lícules que ja considerem obres clàssiques em produeixen sentiments ambivalents: per una banda, en general, no et deceben i podem arribar a entendre perquè han consolidat la seva qualitat al llarg del temps; per l’altra, el mateix pas del temps les ha envoltat de mitologia i d’aspectes diversos que, en certa manera, contaminen la lectura o el visionat. No és fàcil, encara menys avui, acostar-se a res conegut de forma virginal i absolutament lliure. Aquests dies hem vist al cinefòrum de Tot Història un clàssic incombustible, El tercer home, de Carol Reed. És una pel·lícula que he vist moltes vegades, sobretot a la televisió, i la televisió té les seves servituds. Crec recordar -el record és enganyós- que quan la vaig veure, al cine de barri, en algun d’aquells antics programes dobles, no em va fer el pes. Per una banda em va produir una mena de basarda i, per l’altra, el final no era, aleshores, dels que m’agradaven, ja que el noi bo i la noia no acaben junts.

L’autor de la història, Graham Greene, també volia un final feliç i així va fer acabar la novel·la, que no es va publicar fins després de l’estrena de la pel·lícula, consolidant la parella i enterrant, això sí, al dolent. En tot cas tampoc cal voler comparar massa, entre llibres i pel·lícules, és un terreny relliscós i serveix per a poca cosa, al capdavall. La grapa de la pel·lícula s’ha atribuït a Orson Welles, cosa que ell va admetre i després va desmentir. Welles va ser un personatge ambigu en moltes ocasions, i també -com és, al capdavall, natural- va anar canviant amb el pas del temps. Possiblement el que havia fet Welles fins aleshores va influir el director, com també ho va fer el record de l’expressionisme alemany, aquestes ombres tortes, la foscor, els escenaris solitaris, aquesta ciutat que acaba sent, gairebé, la veritable protagonista de la narració. No ens estranyaria gens veure aparèixer Lorre matant nenes, per algun racó, o el mateix Nosferatu, en qualsevol de les seqüencies. I de fet hi trobem picades d’ullet, intencionades o no, a pel·lícules d’abans de la guerra, alemanyes sobretot.

El cert és que Welles roba totes les escenes en les quals surt i dona un pes afegit a una història que, segons la meva opinió, tenia moltes més possibilitats argumentals. La seva anada a Europa s’ha interpretat de moltes maneres, incomoditat davant l’increment de la guerra freda i els primers símptomes del que seria la cacera de bruixes, ganes de fer un pas endavant en un moment d’un cert estancament o, fins i tot, temes d’impostos i necessitat de calerons. Tornaria als Estats Units relativament aviat, per filmar Sed de mal, i després retornaria a Europa, en tot cas les seves biografies exploren molts d’aquests aspectes malgrat que el personatge tenia els seus misteris. Li agradava molt Espanya, de gran, els toros i tots els tòpics d’aquest tipus, com a Hemingway, cap dels dos, per molt esquerranosos que fossin, no tenien gaire manies en venir de gresca al nostre país, la veritat.

Joseph Cotten, un gran actor, no va arribar a assolir del tot un respecte incondicional, en molts casos s’ha infravalorat les seves virtuts actorals però aquí, i a moltes altres pel·lícules, resulta excel·lent i absolutament eficaç. Alida Valli, la noia de la pel·lícula, de família aristòcrata, va  tenir alts i baixos, a causa de la seva estranya implicació en un crim relacionat amb festes disbauxades. Trevor Howard va ser un gran actor anglès, una mica condicionat, potser a causa del seu físic, a fer papers secundaris, tot i que compta amb algun protagonisme puntual i inoblidables. Molts més grans secundaris acompanyen el grup protagonista, en aquesta pel·lícula crepuscular, fins i tot literalment parlant, gairebé tot passa de nit i per reflectir aquell ambient es va comptar amb un director de fotografia magistral.

A Welles se li atribueix la famosa frase sobre suïssos i italians, però en el nostre temps és fàcil espigolar per tot arreu i sembla que aquella opinió no era pas original, l’havien manifestat, en el passat, d’altres personatges. Als suïssos no els feia gràcia i van protestar amb ironia suïssa, a l’època dels Mèdici ells no eren pastorets pacífics, gens ni mica, i, a més a més, els rellotges de cucut els van començar a elaborar i vendre els alemanys i no pas ells. Zweig, al magnific llibre Castellio contra Calvino incideix en el caràcter suís i la seva suposada manca, de genialitat, i la relaciona amb el calvinisme que va dominar el país i el va influenciar de forma remarcable. Tot plegat no és tan senzill, i també respon a elitismes i prejudicis, Suïssa ha tingut gent remarcable, grans arquitectes, excel·lents pedagots, cineastes de gruix. És un país ben especial, amb les seves ombres, lligades a la seva neutralitat, necessària en una Europa tan convulsa com la del segle passat i que ha propiciat que la fessin dipostària de calerons i bens diversos, molts dels quals de procedències poc recomanables. El personatge de Welles, ben encarrilat, potser hauria estat un bon director de banc suís, en un altre context.

El tercer home planteja dilemes morals de gruix, i un dels punts febles crec que és que l’amistat entre els dos homes no queda prou explicada, potser per això no ens afecta massa que, al capdavall, el personatge de Cotten prengui partit i defugi el costat fosc en el qual, de ser més ambiciós, podia haver davallat. Que després d’una guerra en la qual s’ha generat una mortaldat horrible algú tingui tirada a fer calerons amb la corrupció potser no ens hauria de sorprendre, tot i que ho condemnem, encara més quan ens expliquen que ha afectat un munt de criatures, sempre fan més pena les criatures que no pas els vellets o la gent madura. De fet, la penicilina va generar coses així, també al nostre país, negocis bruts ja que era un bé molt cobejat i caríssim. I sembla que Greene, que sabia com anava el mon i l’espionatge n’havia conegut més d’un cas.

En alguns comentaris que he llegit sobre la pel·lícula identifiquen al personatge de Welles amb un monstre, però això també es podria matisar, considerant de quina Europa parlem i el munt de monstres que hi podem trobar. D’alguna manera, malgrat que sigui aquesta una pel·lícula extraordinària, no es pot dir que entri massa a fons en la psicologia dels personatges o així m’ho sembla, des del present. El possible dilema moral m’ha evocat l’obra de Miller Tots eren fills nostres, pel·lícula en la qual un home fa bitlles venent material de guerra defectuós, fins que aquell material provoca la mort del seu propi fill.

Carol Reed repetiria amb Greene amb l’excel·lent El nostre home a l’Havana. Welles, diuen, més aviat volia fer calaix per tirar endavant projectes propis, Otelo, sobretot. Per la pel·licula, tot i que de forma gairebé subliminal, hi sura el tema de la Guerra Freda, els senyors comunistes no tenen ni personalitat pròpia, ben mirat. Tan sols sabem que volen detenir la noia, una noia que si bé plany la perversió del seu xicot també condemna la traïció a una amistat amb arrels seerioses. De fet no sembla pas que, en cap moment, s’enamori de l’escriptor de novel·les barates, la veritat.

Hi ha a la pel·lícula un munt de moments inoblidables, potser amb el pas del temps acabis per no recordar l’argument amb detall però determinades seqüències romanen per sempre més en el nostre imaginari. Ens passegem per un mon on tothom ha perdut i en el qual, per més que el corrupte, en aquest cas, acabi malament, els espavilats son els qui s’enriqueixen i suren, com aquell alemany d’una pel·lícula excel·lent, avui malauradament oblidada, Nosaltres, els nenes prodigi. Un jove ambiciós i oportunista que passava de ser nazi a convertir-se en home de negocis al servei dels americans i al qual el director, en una picada d’ullet lligada a la impotència per controlar aquesta mena de gent, feia caure, de forma accidental pel forat d’un ascensor, no sense avisar-nos de què no hi havia prou forats d’ascensor, al mon, que poguessin acabar amb aquesta mena de persones. Son els Napoleons dels quals parla González Ledesma en una de les seves millors novel·les, i és que les guerres no les guanyen els uns o els altres sinó els especuladors espavilats, els estraperlistes, que acaben fent l’agost. Napoleó va acabar morint desterrat i aquest tercer home acaba acorralat i mort, però no sempre tenen tanta mala sort, els ambiciosos amb ganes de fer fortuna.

La música de la pel·lícula, una mica reiterativa, per cert, va comptar amb una versió en castellà que cantava el Duo Dinámico i no puc evocar la pel·lícula sense que em vingui al cap aquella lletra, que tantes vegades havia entonat en la meva llunyana adolescència, crec que la versió pertany a un dels primers discos dels meus admirats cantants incombustibles: una noche me perdí / y la niebla me envolvió / cuando de repente vi… Llàstima que el final de la cançó ens reconverteixi la nit i la boira de la Viena vençuda en una persecució amorosa amb final feliç.

Categories
CINEThriller
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES