‘Contes de Tòquio’, retrat d’una família i d’una societat

La pel·lícula de 1953 de Yasujiro Ozu retrata un matrimoni gran que visita els fills, però aquests estan massa ocupats per atendre'ls

 

Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco

Aquests dies he vist un clàssic incombustible, els Contes de Tòquio, del gran Yasujiro Ozu, de l’any 1953. És una pel·lícula que ja hem tingut ocasió de veure per la televisió o a la Filmoteca, on es va dedicar, no fa molt de temps, un cicle a aquest director. Més enllà de la distància cultural i temporal, la pel·lícula, com passa amb les obres de qualitat, va afegint noves visions i lectures als espectadors del present, tant si ja la coneixien con si s’hi enfronten per primera vegada. És una pel·lícula llarga, de més de dues hores, plena de símbols i referents, molts dels quals, de forma inevitable, se’ns poden escapar com aigua en un cistell.

L’argument és prou conegut, una parella gran, probablement menys gran del que ens pot suggerir el seu aspecte, viatja a Tokio des de la seva ciutat, per tal de visitar els seus fills els quals, centrats en els seus problemes i les seves vides, no els poden dedicar gaire temps. La filla més jove, encara soltera, viu amb ells. Tot i que els pares són ben acollits pels fills, tenen les seves pròpies famílies i obligacions i, a poc a poc, esdevindran una molèstia inevitable. Qui més s’esforça per acompanyar-los és la seva nora, la jove Noriko, vídua per culpa de la guerra, que demana festa a la feina, malgrat que li descomptaran diners, per tal de mostrar-los la ciutat. La pel·lícula té moments de gruix, com ara la retrobada del pare amb un amic, o la mort de la mare, que no desvetlla massa pena en una bona part de la família, excepció feta de la  jove vídua i la filla petita. L’home es queda sol, de forma relativa, car encara li queda una filla. Els fets se situen en un món ben diferent del nostre, tant per la distància geogràfica com perquè ens trobem a l’any 1953. Al capdavall, però, com sol passar amb les obres d’art, la pel·lícula ens implica a nivell humà, pel que fa als elements comuns relacionats amb la distància generacional i els canvis en la vida familiar.

Resulta inevitable l’estranyesa davant unes relacions humanes tan diferents, en teoria, de les nostres, però en això hi té un pes el fet que no podem defugir la pròpia experiència personal. Hi podem trobar fredor, distància entre els personatges, però tot plegat no amaga elements evidents de tendresa, de resignació, d’intentar comprendre que el temps, simbolitzat en aquest rellotge de l’àvia que passa a la jove, tot ho transforma. Japó era un país vençut, obligat a no mencionar la guerra en les seves produccions, tan sols la mort del fill ens recorda en quin moment ens trobem. Contes de Tòquio, com moltes altres de les pel·lícules d’Ozu, tot i que aquesta sigui considerada, potser amb raó, la perla del conjunt, és una mena de poema visual polièdric, en el qual la forma i el fons es conjuguen de forma magistral. Hi trobem actors recurrents en el treball del director, i, pel meu gust i per damunt de tot, destacaria la mirada de Satsuko Hara, gran actriu que es va retirar, no tan sols del cinema sinó també de la vida pública, després de la mort del director.

Malgrat la duració de la pel·lícula arribem a saber poc de la vida anterior i posterior dels personatges. Com en les grans obres de Txèkhov, Contes de Tòquio ens mostra un bocí de vida i d’història, un quadre excel·lent, ple de detalls, en el qual podem copsar l’evolució d’una societat determinada que, de grat o per força, es trobava a les portes d’una modernitat en evolució progressiva. No vull fer servir tòpics habituals que s’utilitzen en parlar d’aquesta pel·lícula, com ara els que fan referència a la desintegració familiar o l’esberlament de la tradició. La família, fins i tot en el present, quan pren noves formes en les relacions i en la seva composició, gaudeix de bona salut perquè, amb les seves limitacions i les seves servituds, encara forneix als humans un determinat suport imprescindible. I la tradició també pot ser un llast, en molts casos. Ni les famílies del passat eren ideals ni les del present són un pou d’egoisme. Tot és relatiu, podem trobar de tot i nosaltres mateixos no som sempre de la mateixa manera. Contes de Tòquio és ja un clàssic i per això depassa la seva temporalitat i ens enfronta amb les nostres pròpies limitacions però, també, amb els misteriosos elements que ens fan humans i universals.

Categories
CINEDrama
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES