Una carta al pare que el pare no va llegir mai (per sort)

Aquesta obra recull els retrets que Franz Kafka li feia al seu progenitor, a qui culpava de moltes de les seves frustracions de la vida

 

Manel Haro. Barcelona / @manelhc

Podríem dir que les obres literàries que retraten la relació d’un autor o una autora amb el seu pare o la seva mare conformen tot un subgènere. En els darrers mesos s’han publicat diverses novetats centrades precisament en aquest tema. Llegir aquesta mena de literatura és una bona oportunitat per reflexionar sobre la nostra pròpia relació amb els nostres pares, figures que estimem però que sovint hem tractat de manera injusta o massa exigent. Angle Editorial acaba de publicar una nova edició de la Carta al pare de Franz Kafka, amb traducció de Joan Ferrarons, una obra que en castellà es pot trobar a Debolsillo amb traducció de Joan Parra. Trobo que aquesta Carta al pare mai no perd vigència, no només perquè Kafka és un autor universal, sinó també perquè considero que el text mostra perfectament un tipus de relació pare-fill que ens pot ajudar a entendre moltes coses sobre els conflictes familiars.

La figura del pare de Franz Kafka, Hermann, no ha sortit ben parada si tenim en compte el que s’ha escrit sobre ell. Hermann és com una mena d’ombra perversa que sobrevola obres com El procés o La metamorfosi, protagonitzades per personatges que són víctimes d’una gran injustícia: en la primera, Josep K. es veu detingut i immers en una causa penal sense saber-ne el motiu; en la segona, Gregor Samsa es lleva un dia convertit en una bestiola, una mena de càstig de la natura per no poder satisfer les expectatives que la societat té d’ell. En realitat, les interpretacions que s’han donat a les novel·les de Kafka són diverses, però el pare sempre està al darrere de moltes d’elles. Ara bé, aquesta Carta al pare és un escrit cru i directe de Franz, carregat de retrets, una mena d’exorcisme amb voluntat de treure’s un pes de sobre per poder portar una vida, i una mort, més lleugeres. Ara bé, la carta no va arribar mai a Hermann i tampoc està clar que Franz volgués que ell la llegís. Com diu Jordi Llovet al pròleg de l’edició en castellà, «la carta no estava pensada per ser llegida, sinó simplement amb la intenció de ser escrita» i, «per sort per al fill», el pare no la va llegir mai.

Diversos crítics, entre ells Llovet, coincideixen que Franz exagera amb el seu victimisme i amb el seu ressentiment cap al pare. El fill culpa al seu progenitor de totes les seves frustracions, fins i tot en el terreny amorós, i creu que és per ell que arrossega un sentiment de culpa tan gran que no el deixa viure. Però, com diu Llovet,  «una cosa és considerar el pare com a mesura de totes les coses, i una altra molt diferent inventar la metàfora segons la qual les dimensions del pare són tan absolutes que es converteixen en un mapamundi en el qual el fill gairebé té espai per sobreviure.» És a dir, ningú li nega a Franz que el pare fos una figura exigent, que a vegades el tractés amb certa indiferència o bel·ligerància, però això no converteix el pare en una mena d’entitat totpoderosa capaç de blocar qualsevol camí que volgués emprendre el fill, en el terreny que fos. Encara que no podem saber amb exactitud quins dels retrets que Franz fa en aquesta carta són fruit de la veritat o de l’exageració, sí que podem acceptar que en el cap del fill la figura del pare era molt més incòmoda i dolorosa que el que passava en realitat. I aquest és un dels aspectes que em semblen més interessants de la vida de Kafka en general i d’aquest escrit en particular.

Dic això perquè crec que la Carta al pare no és només una obra literària, sinó també una obra molt reveladora en el terreny de la psicologia. Moltes de les persones que tenen una mala relació amb els seus pares, fruit de situacions del passat, acumulen d’adults frustracions que relacionen amb els seus progenitors i que, en realitat, no hi tenen res a veure o, almenys, només hi tenen relació de manera molt indirecta i llunyana. O, dit d’una altra manera, si hi ha alguna relació és perquè el subjecte vol que n’hi hagi. A vegades, vivències que ens han ferit es van fent més gran en la nostra ment i amb els anys les veiem com a grans traumes quan, en el fons, si som capaços d’analitzar-les de manera aïllada, veurem que no n’hi ha per tant. Això no vol dir que aquestes males experiències no hagin existit, sinó que, en no haver-les tractat en el seu moment, s’han fet grans dintre nostre i ocupen més espai del que deurien. Tot això, en suma, va relacionat amb el fet que sovint els fills fem pagar cars els errors o les males actituds dels pares i durant molt de temps.

Diu Kafka: «Si us plau, pare, entén-me bé: totes aquestes coses, per si mateixes, són del tot insignificants; el que les feia devastadores per a mi era el fet que tu mateix, la persona el criteri del qual era per a mi absolutament definitiu, no complissis amb els mandats que imposaves.» Aquesta sensació d’injustícia provinent dels pares, les primeres autoritats en la nostra vida, deixen petjada, ens fan sentir desprotegits de petits i, si es produeixen de manera continuada, poden ser la causa d’algunes frustracions en la vida adulta de moltes persones. Els pares són models per als fills, però també són éssers humans fal·libles i injustos. Com a fills no hem de negar el dolor que ens han provocat, però tampoc treure’l de context ni fer-lo créixer amb el temps. Jo mateix m’he vist retratat en algunes de les queixes de Franz Kafka, i m’atreviria a dir que fins i tot encara arrossego cert rancor pel tracte que em van donar els meus pares en algun moment de la meva vida. En canvi, gràcies a aquesta Carta al pare, ens podem adonar que hem de ser capaços de sobreposar-nos i viure amb la llibertat que ens ofereix la vida adulta; també que el rancor que podem sentir cap als nostres pares pot ser molt més gran ara que quan vam viure aquelles situacions injustes.

Sovint es diu en psicologia que no podem canviar les vivències que ens toquen però sí la manera com les gestionem emocionalment. Podríem dir que Kafka les va gestionar, segurament, d’una manera molt més dramàtica del que la realitat li oferia. Potser fins i tot va posar al mateix carro coses que no lligaven entre elles, però el dolor és de cadascú i quan t’atrapa, t’atrapa fort. Sigui com sigui, crec que aquesta Carta també hauria de ser llegida per pares i mares, per entendre que coses que es fan sense pensar poden tenir unes conseqüències emocionals difícils per als fills. Diu Kafka: «mai no he pogut comprendre la teva absoluta insensibilitat davant el dolor i la vergonya que em podien causar les teves paraules i les teves opinions; era com si desconeguessis per complet el poder que tenies.» I això és clau: fer ús del poder que un pare té sobre un fill, però desconèixer les conseqüències d’aplicar-lo. En definitiva, aquesta Carta al pare és una joia per moltes raons. M’ha impressionat més del que m’esperava i m’ha ajudat a tenir una vida una mica menys kafkiana.

Categories
Biografies i memòriesLLIBRES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES