L’esperança en la fina línia que separa la vida de la mort

'Tenía que sobrevivir' és el testimoni i l'aposta per la vida de Roberto Canessa, supervivent de l'accident aeri dels Andes de 1972

 

Patricia Tena. Barcelona

Un dia de 2017 l’editor de Llegir en cas d’incendi, Manel Haro, em va preguntar si volia anar a una conferència de Roberto Canessa al Cosmocaixa. Potser, en un primer moment, alguns no reconeixeu d’immediat de qui es tracta. Jo, que de ben joveneta vaig al·lucinar amb la pel·lícula Viven i em vaig estar documentant després sobre aquells fets que retratava, el vaig identificar a l’instant. Canessa, que avui dia és un reputat cardiòleg infantil, visitava Barcelona per presentar el seu llibre, escrit conjuntament amb el periodista Pablo Vierci, Tenía que sobrevivir: Cómo un accidente aérero en los Andes inspiro mi vocación para salvar vidas (Alrevés). Ens va sorprendre el seu sentit de l’humor i va aconseguir que el públic estigués bocabadat durant tot el temps que va durar aquella enriquidora i inoblidable xerrada. Jo vaig comprar el llibre i, passats tres anys, encara no l’havia llegit. He pensat que potser ara era un bon moment per fer-ho, en ple confinament, perquè es tracta d’una història sobre la importància de mantenir l’esperança, les forces i l’optimisme en situacions difícils (salvant les distàncies, és clar).

Fem memòria per si algú no recorda bé la història. El 13 d’octubre de 1972 un avió de la Fuerza Aérea Uruguaya, que transportava un equip de rugbi i els seus familiars, va tenir un terrible accident a la serralada dels Andes. Van morir vint-i-nou passatgers però, sorprenentment, una altra vintena va sobreviure a l’impacte (encara que alguns van acabar morint després com a conseqüència de les ferides o sota un allau que va ocórrer al cap de pocs dies). Els supervivents van estar desapareguts durant dos mesos, en condicions extremes i sense cap vegetació o animal per alimentar-se, només envoltats de neu i muntanyes. Així doncs van prendre la difícil decisió d’alimentar-se dels cossos dels seus companys morts per poder sobreviure. Després de diverses expedicions fracassades, dos d’ells, Nando Parrado i Roberto Canessa, amb trenta quilos menys de pes i a trenta graus sota zero, van caminar durant deu dies fins que van trobar un pastor xilè, Sergio Catalán, que va donar l’avís a les autoritats i els va ajudar. Els altres catorze supervivents van ser rescatats amb helicòpters i, finalment, tots van poder tornar a casa.

El llibre comença amb Roberto Canessa, ja com un metge de gran trajectòria i reputació,  examinant a través d’un ecògraf el cor malalt d’una nena que encara no ha nascut. Es (ens) pregunta què podem fer quan totes les probabilitats de supervivència semblen estar en contra. I recorda que la seva experiència als Andes li va demostrar que no hi ha res impossible, que sempre hi ha una possibilitat per petita que sigui. Tot i que va ser difícil, mai va perdre l’esperança de ser rescatat i aquesta fina línia que separa la vida de la mort es va convertir en el seu catalitzador per sempre més. Encara que només tenia dinou anys en el moment dels fets, ben aviat es va convertir en imprescindible entre el grup de supervivents, ja que estudiava segon de medicina i tenia coneixements útils sobre el cos humà i com curar algunes ferides.  «Lo que hice en esos setenta días fue un intensisísimo curso de medicina de catástrofe, de supervivencia, donde la chispa de mi vocación médica tuvo que convertise en llamarada», explica. Així doncs les colònies que duien a les maletes van passar a ser desinfectant per a ferides, les fulles d’afaitar van ser bisturís i els uniformes de rugbi van servir com a benes.

La seva història es va fer mundialment famosa gràcies al llibre ¡Viven! i a la seva adaptació cinematogràfica dirigida per Frank Marshall al 1993. I, inevitablement quan es parla d’ella sempre va associada a una acció molt concreta: l’antropofàgia. Canessa explica que aquesta decisió va suposar l’acomiadament final de la seva joventut i que, tot i que creu fermament que van obrar bé i que tant déu com les seves famílies van donar el vistiplau a posteriori, allò sempre l’ha perseguit; ja sigui quan un grup de nens li va preguntar al seu fill de quatre anys si sabia que el seu pare s’havia menjat als amics o al moment de reprendre els estudis i haver de disseccionar un cos a la classe d’anatomia.

Resulta molt emocionant llegir què va passar després de ser rescatats, com van seguir amb les seves vides i quines lliçons van aprendre. Els psicòlegs patien per les seqüeles que estaven segurs que tindrien i, en canvi, tots van tirar endavant perquè ho devien als amics que havien mort perquè ells visquessin. Els supervivents van crear la Fundació Viven, que ajuda a persones necessitades, i segueixen tenint relació entre ells. De fet, Roberto Canessa i Nando Parrado continuen sent inseparables i cadascun és el padrí del fill de l’altre. Han tornat en diverses ocasions al lloc de l’accident i celebren junts el 22 de desembre, per recordar el dia que van ser rescatats. Tota la lectura de Tenía que sobrevivir és un meravellós paral·lelisme entre el que Roberto Canessa va viure als Andes i el seu treball diagnosticant cardiopaties congènites molt complexes a fetus o nens acabats de néixer. Alguns capítols estan escrits des del punt de vista d’alguns familiars (els seu pare, els seus fills, la seva dona Lauri, que ja era núvia seva quan va tenir l’accident) però també de famílies que han estat pacients seus i per a qui, sens dubte, el  cognom del metge és sinònim d’esperança. «No puedo evitarlo: me identifico con seres viviendo situaciones imposibles de superar. A esas madres quiero decirles que lo que recibieron fueron diagnósticos de médicos que siempre estuvieron vivos, pero yo puedo darles la opinión de un médico que también estuvo muerto», sentencia en un moment d’aquest emocionant llibre.  Tant de bo que l’adversitat ens torni millors persones a tots també.

Categories
Biografies i memòriesLLIBRESSuperació
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES