Rafael Aranda (RCR): “Els nostres projectes s’entenen quan es viuen”

L'arquitecte del despatx d'Olot que va guanyar el Premi Pritzker va dibuixar en directe, a través de YouTube, per a «C de Cultura»

 

Román Fernández. Barcelona / @romannnfv

És difícil comprendre l’arquitectura dels RCR, estudi català guanyador del Premi Pritzker 2017, sense vincular-la a l’estampa única d’Olot i la Garrotxa. En acabar els estudis a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura del Vallés, on els van inculcar una visió de l’arquitectura fortament lligada al paisatge, i encara que allunyar-se de Barcelona fos una excepció en la seva generació, ells mateixos asseguren que «tornar a Olot va ser per a nosaltres un fet molt natural en acabar els estudis.» Als seus paratges hi han construït una mirada única i personal de l’arquitectura, i de la seva atmosfera n’han extret l’expressivitat austera, serena i essencial. Ells no dubten en explicar, sovint, que RCR té arrels i ales: «quan llegeixes l’energia d’un lloc, entens on ha d’anar la peça arquitectònica (…), és voler pertànyer al lloc, voler explicar-lo, activar-lo.» Aquests plantejaments es tornen més senzills quan veus com els dibuixen. És per això que la conferència que Rafael Aranda, soci fundador de RCR, va impartir a «C de Confinament», el cicle de conferències en xarxa organitzat pel grup d’estudiants de l’ETSAB «C de Cultura» (disponible a YouTube), durant la qual va dibuixar i explicar l’encaix de quinze reconeguts projectes de l’estudi, ha estat una oportunitat única per a submergir-nos al seu món i procés creatiu.

En l’inici de la conferència, Rafael Aranda ens exposa aquelles idees fonamentals per a entendre l’arquitectura que persegueixen a l’estudi respecte al lloc («per saber llegir un lloc des de paràmetres objectius i subjectius (…) és important saber veure i saber sentir»), el programa («més enllà d’encaixar peces, cal saber veure altres formes d’entendre el programa») i el concepte («és important encaixar el projecte des dels conceptes i no des de la forma»). Després, l’arquitecte comença sempre dibuixant el lloc de cada projecte, traçant-lo amb intensitat mentre explica la seva comprensió des dels sentits i la seva lògica des del paisatge. Ubica llavors la peça, amb precisió, en planta i en secció, vinculant-la a un concepte activador que troba l’essència en el lloc o el programa però buscant aportar alguna cosa nova. És suficient perquè comprenguem l’ànima de cada obra.

Es repeteix cíclicament aquesta sintètica operació, nascuda en projectes com el Far a Punta Aldea (no construït però que els RCR consideren fonamental en la recerca de la seva arquitectura) o el Pavelló de Bany a Olot. Es tracta d’una de les accions més contundents en arquitectura, ubicar una peça al paisatge; lliçons de pavelló exportades a edificis de major complexitat. A vegades, com els va passar amb l’Estadi d’Atletisme d‘Olot, «el mateix lloc ja és el projecte», i l’exercici d’intervenció tracta de fer-ho visible. Altres vegades, com van comprendre en els Pavellons de Les Cols, la falta d’un lloc amb una identitat pròpia requereix que el concepte suporti, més que mai, el pes del projecte.

Projectar amb el buit es torna una eina fonamental quan les intervencions creixen, com en la Casa Horizonte a Vall de Bianya o el Museu Soulages a Rodez. Aterrant en la lògica urbana, la construcció del Buit és la resposta al ple que l’envolta per tal d’activar l’espai públic, com podem comprovar en L’espai La Lira a Ripoll o la Biblioteca Joan Oliver a Barcelona. L’objectiu principal d’aquest projecte era activar dos espais públics, el carrer i l’interior d’illa de l’Eixample i, per a això, «el projecte havia de reconèixer la porta i aconseguir l’interior (…), en secció havíem de ser capaços de passar d’un a l’altre sense perdre el cel.» Tota aquesta trajectòria s’aprecia amb naturalitat gaudint projecte rere projecte, veient com els llocs i els programes canvien, però la mirada personal dels RCR, com la paleta de colors d’Aranda mentre dibuixa i la materialitat metàl·lica de les seves obres, es manté constant. Un apunt, precisament, sobre la qüestió de la materialitat: reflexionant sobre la trajectòria viscuda, Aranda considera que «amb els anys, hem volgut arribar a quelcom més essencial» i que, en aquest sentit, «escollir un sol material en cada projecte et porta a utilitzar tots els seus registres.»

En l’animat torn de preguntes final, Aranda explica que «moltes vegades sembla que les nostres obres tinguin un punt d’imposició (…), però utilitzem materials forts en tota la seva expressió (…), els nostres projectes s’entenen quan es viuen.» Preguntat pels pròxims reptes de l’estudi, com les obres destinades al desert dels Emirats, no dubta a afirmar que «tindran l’ànima de RCR, però també l’ànima d’aquells llocs». Per als RCR, un estudi tan vinculat a l’atmosfera del seu entorn d’origen, es tractarà, certament, d’un salt cultural i paisatgístic molt superior al viscut en els seus anteriors projectes internacionals, com les obres belgues de la Mediateca de Krook a Gent o el Crematori de Hofheide.

També sobre el futur i la necessitat de créixer per encarar-lo, admet que «sempre hem estat en contra de tenir un gran estudi, així podem estar molt a sobre de tots els notres projectes.» La creativitat compartida és una idea a la qual apel·len recurrentment per il·lustrar com entenen la pràctica de la professió, i aquesta està fortament lligada a la realitat física de l’estudi. Reconeix, però, que aquest confinament els està ensenyant a treballar d’altres formes i donant lliçons per al futur.La conferencia acaba amb la pregunta que els C de Cultura no perdonen. Demanen als conferenciants que reflexionin sobre el confinament, sobre com pot canviar la seva forma de mirar l’arquitectura, i això està generant interessants coincidències en la visió del ponents al llarg de les diverses conferències. En Rafael Aranda respon pensant que «moltes persones no havien viscut en les seves cases les hores i els dies que ens ha obligat aquest confinament (…), això hauria de Fer-nos pensar en el valor de l’arquitectura (…), la casa de cadascú hauria de ser un refugi.»

 

Categories
ArquitectesArquitecturaARTPERSONATGES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES