Un element distorsionador allà on ‘Nunca pasa nada’

Dirigida per J. A. Bardem el 1963, la pel·lícula retrata l'arribada d'una actriu a una comunitat amarada de la moral rància del franquisme

 

Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco

Havia vist, però fa molt de temps, Nunca pasa nada, una pel·lícula encara poc coneguda de Juan Antonio Bardem, pel meu gust fins i tot superior a Calle Mayor. És de l’any 1963, s’emmarca en una mena de cinema possibilista però ambiciós, molt ben fet, no sempre entès. De fet, en el seu moment, al contrari d’altres títols, va passar sense pena ni glòria. Aquests dies me l’he tornat a mirar i m’ha agradat encara més que en el passat. La pel·lícula té grans virtuds, plans seqüència inoblidables, actors excel·lents, secundaris inclosos. Corinne Marchand va ser la inoblidable Cléo de Varda, Cassel va esdevenir un interessant actor, considerat molt atractiu, cosa que em costa d’entendre, però vaja, tot és opinable. Això sí, ningú no li treu el mèrit interpretatiu. Dos dels seus fills han estat actors, el més conegut és Vincent Cassel, un rostre habitual en el cinema francès del present. Antonio Casas era un actoràs que vam poder veure molt sovint per televisió i que podia haver estat un futbolista de categoria si no hagués estat per una lesió. Casas va fer molt de cinema i teatre, va ser un gran professional i, com tanta gent del seu temps, va fer de tot i tot ho feia bé. Julia Gutiérrez Caba és una actriu del meu santuari particular, ella i els seus dos germans (malauradament Irene ja no és entre nosaltres).

Nunca pasa nada es va filmar a Aranda del Duero i Peñafiel, tot i que a la pel·lícula donen un altre nom al poble. A Aranda del Duero han fet en alguna ocasió exposicions i celebracions recordant aquell rodatge. El tema era habitual en aquells anys, tot i que s’ha enfocat de formes diferents: l’arribada, a una comunitat, d’un element diferent, distorsionador. Ens trobem en un d’aquells pobles de provincies, un poble relativament gran però amarat de la moral rància del franquisme i d’aquell catolicisme tronat. La gent es mou entre la tafaneria i la hipocresia. L’element inesperat serà, en aquest cas, el personatge interpretat per Marchand, una actriu de revista que té un inesperat atac d’apendicitis i ha de romandre al poble. El metge (Casas) és un home avorrit, tradicional, amargat, que ha passat els cinquanta anys i se sent envellir depressa. Ha tingut embolics de tant en tant però la imatge juvenil de la noia el trasbalsarà i la intentarà retenir, gairebé segrestar. El personatge de Cassel és el d’un jove professor de francès, poeta i somniador, enamorat de la dona del metge i a qui les dues dones protagonistes, en un moment o un altre, aconsellaran abandonar aquell indret castrador. M’ha agradat molt que es mencionés Vicente Aleixandre, gran poeta, premi Nobel merescut, poc llegit avui. I, així mateix, que es reciti Benavente, un altre Nobel.

La mitificada figura de l’estrangera, encara més dedicada al món de l’art frívol, era una imatge del pecat possible relacionat, és clar, amb el sexe. Després vindrien les sueques. Al llibre La oscura historia de la prima Montse, de Juan Marsé, hi ha l’exhaustiva descripció d’uns exercicis espirituals en els quals els homes pecadors s’acusen públicament d’haver-ne fet de tots colors pel barri xino de Barcelona. Però aleshores arriba un pecador de veritat, que ha pecat… a París. Allò sí que és pecar a lo grande! Nunca pasa nada és una gran pel·lícula a reivindicar però és molt més. Avui és tracta així mateix d’un bon document del passat, aquells pobles, aquella gent, aquelles esglésies, aquelles carreteres, aquells autos de línia. I la moral encotillada, l’obligatorietat de seguir les normes, la maledicència, i aquells bars plens d’homes en els quals les dones no acostumaven a entrar. Una cançó catalana feia: tot són homes, no hi ha dones, els hi fa vergonya entrar…

El món va canviar molt de pressa però aquestes pel·lícules encara em produeixen una tristor profunda, a causa del mal que van fer a tanta gent, incapaç d’entomar la seva vida d’una altra manera. Les dones tenien uns horitzons molt més limitats, és clar, però els homes també portaven al damunt obligacions feixugues. A un dels primers llibres de Pedrolo, Cendra per Martina, tristíssim, el desenllaç deixa entendre que per a la noia violada pel seu cunyat hi ha poques esperances de felicitat. Algú pot pensar que això eren coses de l’Espanya profunda però la Catalunya provinciana era més o menys. Una de les sortides consistia en anar-se’n a Barcelona, a Madrid. Un festeig llarg trencat, en un poble, encara que la noia no hi tingués res a veure, comportava solteria, a no sé que toquessis el dos de l’indret on et coneixien. Per no parlar de les mares solteres. La francesa de la pel·lícula és una noia vital, alegre, una mica inconscient. M’ha sorprès un fragment en el qual un home del poble que sap una mica de francès li comenta que va estar als camps de refugiats republicans, després de la guerra, li parla de Laval, i la noia no s’impressiona gens amb tot allò de la guerra ni sap qui era Laval, és clar. França estava molt mificada però trigaria a entomar, ella també, les seves pròpies misèries.

Categories
CINEDramaFilmoteca
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES