Isidre Grau: “He volgut explicar com la gent es domina a través del sexe o el desig”

L'autor publica 'Un dissabte de primavera', una novel·la que reflexiona sobre les relacions humanes i les diferents maneres d’estimar

Isidre Grau (Sabadell, 1945) acaba de publicar Un dissabte de primavera (Trípode), una novel·la que ens mostra, mitjançant un joc d’entrades i sortides dels diversos personatges, les relacions humanes i les diferents maneres d’estimar. Enginyer químic de formació i professor de català, l’autor va formar part del col·lectiu Ofèlia Dracs. Té 16 novel·les publicades, entre les quals cal destacar la pentalogia d’Els colors de l’aigua (Premi Sant Jordi 1985) i les darreres, La ciutat dels solitaris i L’home que perseguia la veritat. També ha conreat la narrativa breu, recopilada a La pell dels anys. Contes 1981-1994, i posteriorment El dia de l’incident i Pinyols madurs. En una línia memorialista ha publicat Primer paisatge, amb records d’infància ficcionats. Durant els quinze anys d’impartir tècniques de novel·la i de conte a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès, va publicar al diari Avui articles amb reflexions sobre l’escriptura, i després va recollir la seva experiència en els assaigs literaris L’arquitectura del conte i La maleta de l’escriptor.

 

Sílvia Romero i Olea. Barcelona

La novel·la Un dissabte de primavera ja dona pistes, en el seu mateix títol, d’alguns aspectes que el lector hi podrà trobar en llegir-la.  

Bé, «primavera » vol dir vitalitat, vol dir vida oberta, renovació. I «dissabte» és un dia de parèntesi, i per l’altra banda hi ha el concepte de «fer dissabte», que vol dir fer neteja, posar en ordre, clarificar. És el dia perfecte per fer aquelles coses que normalment no es fan, i els personatges, quan es troben, fan una mena de dissabte.

En termes generals acostumes a treballar amb força personatges, però a Un dissabte de primavera trobem tres parelles. Són sis personatges que van entrant i sortint de la narració com si fos una obra de teatre, amb molt diàleg. Aquest canvi vers la teva obra anterior significa una nova línia de treball en la teva trajectòria?

Són sis personatges però a més a més hi ha el setè, que és el més important perquè és la narradora, aquesta Amanda que no hi és però està present en tot i ho veu tot. Per tant seria una novel·la bàsicament de set personatges. Per a mi aquesta novel·la és volgudament diferent des del seu inici. Volia fer exactament això: jugar amb una trobada de diferents personatges, moure’ls, que dialoguessin. Al principi volia fer-ho tot dialogat, però després vaig veure que em convenia un narrador. Narradora, en aquest cas. Però volia fer una cosa diferent, no per fer un canvi ja per sempre en la meva manera de fer, sinó per aprofitar la diversitat que té la literatura, on pots fer una mica de tot. Volia fer una peça que fos una certa comèdia, àgil, entremaliada.

Has introduït aquest setè personatge, l’Amanda, i veig que va ser una mica providencial: va venir per ajudar-te a tirar endavant la narració. No sé si és per aquest motiu, o potser pel to efímer i eteri amb què la dibuixes, però sembla que existeixi certa predilecció per part teva, com a autor, vers aquesta veu narradora.  

Sempre dic que trobar aquesta opció narrativa va significar un descans: el fet de trobar algú a través de la qual podia anar dient, podia anar fent que sortissin totes les idees. Una persona a qui jo veia vital, desenfadada. És la que em permetia avançar. Suposo que llavors es veu la predilecció o no, però més que res és un personatge amb què m’he sentit còmode. El que volia explicar, evidentment, són les històries dels altres personatges, les diferents maneres de ser, i com la gent es domina, els uns als altres, a través del sexe, del desig…

En base al que dius, podríem comparar l’Amanda amb l’apuntador d’una obra de teatre?

No hi havia pensat. Però és que es tracta d’un paper molt especial. És una persona que hi és i no hi és. D’alguna manera el faig servir perquè el lector pugui saber coses que d’altra forma no sabria. Fent parlar només els sis personatges em faltaven maneres d’informar als lectors, i per això vaig buscar aquest narrador i el vaig trobar amb aquesta qualitat irreal, de fantasma, de consciència que està per allà, voltant, i té la facultat d’escoltar i saber què diuen i què fan els personatges en el moment real, i també d’on vénen, aclarir coses, opinar. D’acord que sigui l’apuntador, però té moltes altres connotacions: ho veu tot, ho digereix, interpreta, opina, s’hi fica –encara que no s’hi vol ficar. Perquè en definitiva estem parlant que per a mi el tema de la novel·la són els dominis d’una gent sobre l’altra. I la missió de l’Amanda és vetllar pels seus.

I això és el que fa: vetllar pels seus. Perquè el conflicte de la novel·la, com en tota bona història, esclata quan es trenca l’equilibri existent. Tenim la Guiomar i l’Estanis, que viuen en una torre, La Sarabanda, a Calamarca, i aquest dissabte de primavera rebran la visita, perquè els han convidat a dinar, de la Margot i el Max, que viuen al poble. I per l’altra banda tenim el Pol i la Lena, els antics masovers. Ara bé, aquests dos, el Pol i la Lena, els podríem considerar com un mirall dels altres quatre?    

Potser sí, que el Pol i la Lena poden aportar alguna altra informació, alguna altra visió dels personatges. Sobretot de l’Estanis, la Guiomar i l’Amanda. Però més aviat els vaig posar com a contrapunt. Són uns personatges que durant el transcurs de la novel·la es relacionen o s’interrelacionen molt poc amb els altres; són més aviat espectadors, però tenen la seva vida. Sí que tenen uns compromisos, sobretot perquè la Lena ha quedat que farà el dinar, i això també aporta una part de conflicte. Però en definitiva el que he volgut retratar és que la gent senzilla, la gent que té preocupacions de subsistència, de treball, de l’edat, de fer-se grans, aborden les coses amb una mica més de simplicitat. En contrast amb les dues altres parelles, que són d’un nivell cultural més sofisticat, relacionat amb la pintura, la literatura, l’art… i ho tenen més difícil per posar-se d’acord.

Per tancar el tema dels personatges: tots els has col·locat en edats dispars entre ells, però alhora fas que comparteixin no només l’escenari, sinó també alguns interessos. Ho fas per mostrar precisament aquesta idea que has esmentat abans del domini dels uns sobre els altres?  

Això de les edats és un joc buscat: contraposar diferents generacions. Perquè de vegades sembla que hi ha unes distàncies, però potser aquestes no ho són tant perquè els problemes són els mateixos. Vaig buscar una simetria que ja s’explicita en un moment de la novel·la, quan l’Amanda s’adona que tenen quinze anys de diferència entre ells. Dels trenta del Max als quaranta-cinc de la Margot, després els seixanta de la Guiomar i els setanta-cinc de l’Estanis. Plantejo aquest joc per veure que les generacions tenen coses a dir-se i que els problemes són els mateixos, però canviats d’època. Per l’altra banda tenim els masovers, una mica a part, i vaig buscar que tinguessin aquesta edat intermèdia dels cinquanta-cinc. Pretenc mostrar que els problemes es comparteixen, al marge de l’edat, i que hi ha maneres molt diferents d’assumir-los.

Has indicat abans que pretenies escriure una novel·la àgil, amena, com un vodevil, però alhora parles de problemes i conflictes. Perquè Un dissabte de primavera presenta reflexions importants al voltant de l’amor, la mort, el sexe, la sensualitat… És una novel·la amb molta sensualitat, i també hi ha molta reflexió al voltant de la vellesa, el fet de fer-se gran. Potser podríem parlar de diferents capes de lectura?  

Evidentment la meva forma literària vol adoptar aquest to de comèdia i de vodevil, però la finalitat principal és parlar del que en dius «reflexions». Per fer una comèdia no m’hi poso. M’interessa parlar de tots aquests temes però d’una altra manera, sense buscar gaire complexitat narrativa, sinó mitjançant aquesta forma àgil per exposar tot això molt a nivell de pell, de carn, d’ossos, de sentiments… És la combinació de comèdia àgil amb moments divertits, però sobretot amb reflexions.

No sé si estaràs d’acord amb mi en considerar la novel·la com un cicle tancat en ell mateix. Per entendre’ns: el primer capítol es titula «Bufa un gregal moderat» i l’últim duu per títol «Bufa un gregal suau». Entremig de l’un i l’altre hi ha el crescendo, l’entrada i sortida de personatges, les reflexions i, alhora, el divertimento.  

La novel·la planteja un cicle d’unes quinze hores, des que comença a fer-se de dia fins que ja és de nit. Al principi hi ha un gregal moderat perquè les coses tampoc no estan en un nivell esverat, i al final poso suau perquè d’alguna manera s’han amansit més, perquè hi havia una certa tensió i les coses s’han suavitzat. I efectivament, és un cicle volgudament tancat, de la matinada fins a la nit, amb una estructura simètrica. Hi ha un anar creixent des del despertar del dia, amb la trobada i els diàlegs entre les dues parelles; al mig hi ha un punt central que és el dinar, que seria la inflexió; i després, a la tarda, hi ha la mateixa estructura, com un mirall: les converses, el comiat. Aquesta estructura de la novel·la està molt volguda, buscada i trobada.

 

Categories
EscriptorsPERSONATGES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES