‘Girant per Sant Antoni’, una mirada a la metamorfosi d’un mercat i d’un barri

Dirigit per Pere Alberó, el documental s'ha presentat en el D'A Film Festival Barcelona, que aquest any se celebra a través de Filmin

 

Manel Haro. Barcelona / @manelhc

L’edició d’enguany del D’A Film Festival Barcelona, la cita anual de cinema independent i d’autor, ha hagut de canviar el seu format aquesta vegada per l’actual situació d’emergència sanitària. Lluny de cancel·lar o ajornar l’esdeveniment, però, el D’A ha apostat per un format en xarxa a través de la plataforma Filmin, la qual cosa és una magnífica notícia per als amants d’un cinema que defuig els convencionalismes. Les opcions -i els llenguatges- són diversos, així que aquesta és una bona oportunitat per gaudir des de casa d’engrescadores –i, en alguns casos, arriscades- narratives cinematogràfiques. Una d’aquestes opcions és el documental Girant per Sant Antoni (2020), dirigit per Pere Alberó, coordinador del màster de Documental de l’Escola de Cinema de Barcelona (ECIB). Segons explica el mateix Alberó, la idea inicial va partir d’una proposta als seus alumnes d’enregistrar les obres de remodelació del mercat de Sant Antoni, una idea que no va quallar en un principi, però que finalment es va dur a terme amb la implicació d’alumnes i exalumnes de l’escola. Va ser quan van posar fil a l’agulla quan es van adonar que no podien centrar-se exclusivament en el mercat, sense tenir en compte la vida i les inquietuds d’un barri que en pocs anys ha vist com l’especulació immobiliària ha pres els seus carrers.

«Aquest documental no té una estructura fixa ni un objectiu determinat, és el documental que podíem fer, sense que això vulgui dir resignació», diu Alberó, qui afegeix que «aquest és, senzillament, el producte d’una negociació amb la realitat, el resultat de trobar-nos amb una sèrie de situacions i, a partir d’aquí, reaccionar.» Certament Girant per Sant Antoni és un projecte modest, sense gaires complicacions tècniques, la qual cosa vol dir que no hi ha gaires pretensions al darrere, sinó simplement mostrar com al mateix temps que es treballa en la nova cara del mercat, els veïns del barri tenen el seu dia a dia i les seves lluites. El documental mostra, per exemple, l’activitat d’un petit negoci tradicional, la feina d’una plataforma social per evitar desnonaments o la persecució que pateixen alguns veïns que viuen de lloguer amb renda antiga per part dels propietaris que volen fer-los fora. Sant Antoni està de moda, l’especulació ha estat i segueix sent molt forta, cosa que ha motivat que moltes de les persones que hi vivien des de sempre o des de feia molts anys hagin hagut de marxar.

Cal dir que el documental no té la voluntat –crec- de voler ser exhaustiu o excessivament informatiu. Quan ens mostra les obres del mercat, ho fa a través d’imatges generals, amb el so natural, i sense seguir realment l’evolució de la rehabilitació. De fet, tampoc farem cap passeig per veure el resultat final de les obres, pràcticament només sabrem que els usuaris estan encantats. Ningú parla a càmera en cap moment per explicar res però això no vol dir que les càmeres passin desapercebudes, ja que en alguns moments veiem alguna –com veiem als alumnes gravant i algun micròfon amb perxa-, un aspecte aquest que cadascú decidirà si s’hauria hagut de depurar o deixar-ho tal com està, com a mostra de naturalitat. Personalment crec que són detalls que, per molt deliberats que siguin, fan que el resultat final sigui massa amateur. Per altra banda, en molts moments es nota que els personatges –veïns del barri- actuen condicionats per la presència de la càmera, amb certa timidesa i contenció, un risc que tot director ha d’assumir quan decideix ficar la càmera en espais tancats i privats per tal de captar la quotidianitat de les persones. És a dir, ningú actua a casa seva o al seu negoci amb l’acostumada naturalitat si hi ha una càmera gravant, i això fa que hi hagi certa artificiositat en un documental que precisament vol ser tot el contrari.

No m’agradaria semblar massa sever o injust amb un projecte que respira més il·lusió que tècnica i pressupost però, al cap i a la fi, Girant per Sant Antoni s’ha presentat en un festival de cinema –el D’A- el públic del qual acostuma a ser exigent. No nego que m’ha servit per apropar-me una mica a la realitat de les persones –moltes d’elles grans- que pateixen assetjament immobiliari i també per veure com comença la jornada del mercat dominical de llibres -el qual visito molt sovint- amb el muntatge de parades ben d’hora quan encara és fosc. Però, tot i així, he trobat a faltar una mica més de narrativa, una tècnica més depurada, una observació més diversa i profunda; en definitiva, una mica més d’ambició. La història i el present del barri de Sant Antoni donaven molt de joc per haver donat unes quantes voltes a tot plegat.

Categories
CINEDocumental
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES